dijous, 13 de juliol de 2017

Solidaritat amb els Comuns


Aquests dies no puc evitar un cert sentiment de solidaritat amb els Comuns, principal diana dels independentistes més hiperventilats.

Escoltava aquest dilluns un fragment de la participació (entrevista) del líder dels comuns Xavier Domènech a El Món a Rac1 de Jordi Basté i més aviat semblava que en comptes d'estar al Teatre Poliorama estava al bell mig del Coliseu de Roma, al peu dels lleons!

Després d'unes intervencions (preguntes?) amb certa condescendència d'alguns tertulians va arribar el torn de Pilar Rahola i en aquell punt el públic, o la part del públic àvid de sang, atiava la tertuliana a crits: "apreta Pilar, apreta" Una estona abans aquesta mateixa part del públic ja havia demostrat la seva disconformitat amb les paraules i el posicionament de Xavier Domènech sobre el referèndum de l'1 d'octubre brindant-li algun sonor xiulet. Si això passa a la ràdio, imagineu-vos a les xarxes socials!

És curiosa la capacitat del procés d'atiar la parròquia creant "enemics del poble" segons el moment: el PSC fa uns anys, Unió Democràtica de Catalunya després, la CUP quan s'ha resistit (o fet pregar) i ara especialment els Comuns i la seva posició "" (a votar i al referèndum) però "no" (a aquest referèndum) tot i que "" hi participarem (però com a mobilització, no com a referèndum vinculant...).

Tanta visceralitat contra els Comuns (com a espai polític) s'explica bàsicament per dos motius: el vot (suposadament) independentista segrestat al Parlament de Catalunya (que no fa prou folgada la majoria independentista) i la necessitat que representin i mobilitzin el NO al referèndum anunciat de l'1 d'octubre.

L'independentisme, o si més no una part, cansat de tants intents de seducció (?) els ha acabat fustigant.

També és cert que l'espai dels Comuns ha de fer equilibris, i una certa contorsió, en l'articulació del seu discurs i la difícil fixació de la seva posició (sí però no... però sí) davant un electorat que, en aquest tema, no és monolític sinó més aviat divers com un trencadís modernista.

Aquests dies els Comuns són l'ase dels cops i jo no puc evitar mostrar-m'hi solidari; no per complexa (també interessada) la seva deixa de ser una posició menys respectable. De fet veurem en unes properes eleccions (autonòmiques o constituents) fins a quin punt la seva posició els castiga o premia a nivell electoral.

Al capdavall cada partit, com cada persona, es posiciona en funció de la seva escala de valors i afortunadament ni tots tenim els mateixos, ni en la mateixa posició.