No mataràs, no mataràs, no mataràs!

Es pot ser pacifista encara?, ens preguntava Justícia i Pau... Foto: Roger Casero

Són molts, encara, els homes que poden explicar, i expliquen, les batalles de la mili, del seu servei militar. Les úniques que jo puc explicar són les "Historias de la puta mili" d'Ivà que de jove, quan tenia edat de fer la mili, llegia a la revista "El Jueves".

Quan em va arribar el moment vaig decidir fer-me objector de consciència i, poc després vaig entrar en contacte amb l'Associació de Pacifistes i Objectors de Consciència (APOC), de la que des d'aleshores vaig formar part fins a la seva dissolució.

L'APOC era una associació de pacifistes que, a banda de dinamitzar l'oficina d'informació a l'objecció de consciència de Girona, que aleshores estava ubicada a l'Estació Jove, sobretot ens dedicàvem a la sensibilització dels joves i oferíem, a escoles i sobretot instituts, uns tallers i dinàmiques per posar en valor la Pau i la no-violència. La dinàmica i el material estrella, ideat i construït per la pròpia entitat, va ser i és, encara, el Partenó de la Pau.

Un dels punts àlgids de l'entitat va ser la participació i obtenció, l'any 1995, de la Beca Joaquim Franch de l'Ajuntament de Girona, amb el "Projecte local d’intervenció educativa: facilitar la pau, una responsabilitat per al segle XXI", embrió del Centre de Recursos per la Pau i la Solidaritat (CeDRe).

Fa uns vint anys, no en recordo amb precisió ni la data ni el lloc, els de l'APOC vam participar en una trobada organitzada pel col·lectiu Cristians per la Insubmissió (vinculat a Justícia i Pau) i allà vaig veure i escoltar, per primera vegada, Pepe Beúnza, el primer objector de consciència per motius polítics d'Espanya. D'aquella trobada en vaig tornar amb una samarreta i amb el convenciment que no fer la mili havia estat la millor decisió!

Setmanes enrere vaig tornar a escoltar en directe a Pepe Beúnza, un dels ponents de la jornada "Es pot ser pacifista encara?", organitzada per Justícia i Pau com a tancament dels actes de commemoració dels seus 40 anys de vida i lluita a Girona, acte que a més va servir d'homenatge a Pepo Delàs, una altre referent imprescindible de la cultura de la Pau i la no violència.

Pepe Beúnza va condensar al principi de la seva intervenció l'essència del missatge que volia transmetre, i que de fet ha estat la pedra filosofal de la seva lluita: no mataràs, no mataràs, no mataràs! La resta, venia a dir Beúnza, és adorn i de moment jo ja he adornat prou, potser massa i tot, aquest article!

Encara som molts els qui, gràcies a persones com Pepe Beúnza, podem explicar les nostres històries de la mili sense mili! Afortunadament per les generacions d'avui totes aquestes històries de la puta mili formen part del passat tronat de pares i avis...

I curiosament el que no és tronat, i és veritablement revolucionari, és defensar a ultrança el no mataràs! I és que jo em pregunto: es pot NO ser pacifista, encara?