Girona, com fa cent anys

Diumenge 28 de febrer de 2021, quarts d'una del migdia. Travesso Girona en cotxe, de nord a sud, del Pont Major a Palau. El dia convida a sortir de casa i és molta la gent que veig passejant pels carrers, per qualsevol carrer que passi.

L'escena no és nova, és la de tants i tants diumenges de confinament municipal o, com ara, comarcal. I no només els carrers més cèntrics i urbans, també hi ha molta gent passejant pels parcs i zones més disperses com la Devesa, Domeny i Sant Daniel. També per Pedret i el meu estimat Pont Major!

Parelles, famílies i petites colles dibuixen un paisatge humà que, per moments, em trasllada a les imatges de la Girona de fa cent anys quan, sense confinament municipal o comarcal, els diumenges eren per passejar per Girona, també per allà on creixia la ciutat.

Fa cent anys la gent passejava més, vés quin remei! Aleshores no tothom tenia cotxe, ni tartana, ni segona residència a la costa o a la muntanya, i tampoc hi havia la proliferació de fires locals de temàtiques diverses, però totes aparentment d'artesania, ni envaíem cap de setmana sí, cap de setmana també, Platja d'Aro i el seu cor comercial!

Fa cent anys la gent passejava més, o si més no aquesta és part de la imatge idíl·lica que hem construït mirant fotos i postals antigues...

Després d'haver estat en reclusió casolana, municipal i comarcal, després d'haver obert i tancat fronteres, em sembla que hem tornat a a mirar els nostres carrers amb uns ulls diferents, just els mateixos amb els que hem mirat casa nostra i la seva capacitat de satisfer les noves necessitats de la nova normalitat.

I és que a diferència de fa cent anys, els carrers de la Girona s'han transformat des d'aleshores, sobretot, per a encabir-hi cotxes i més cotxes, aparcats i en circulació, i tot i que els darrers anys han aparegut zones més pacificades de vehicles, ha hagut de venir una pandèmia per a reconquerir-los de nou.

Em temo, però, que els abandonarem de nou quan s'obrin, també els caps de setmana, els centres comercials (ei, que tan de bo!) i quan s'eixamplin les fronteres i puguem sortir, com a mínim (i com els Hòbbits), de la comarca!

Mentrestant seguiré somiant, il·lús de mi, que la Girona d'avui encara preserva alguna semblança de la de fa cent anys!