Jo a la meva vida també tinc carrers així...

"No sé vosaltres... Jo a la meva vida també tinc carrers així, inacabats i fins i tot un punt abandonats, carrers fins i tot que no duen enlloc. I no, no tots tenen aquest encant...", vaig piular l'altre dia...

L'altre dia amb la Sira vam anar a passejar pel barri de Montjuïc de Girona. Vam fer un tros del carrer 8 de juliol de 1809, un carrer a mig fer, o ni això, un projecte de carrer que deu fer quaranta anys, pel cap baix, que espera ser urbanitzat; potser ja no caldria...

Circulant per aquest carrer, i mentre la Sira s'entretenia caçant espàrrecs (jo no els veig ni a un pam del nas!) pensava que a la meva vida també hi havia carrers com aquest, a mig fer o ni això, tan sols projectes de carrers! A la meva vida, com a la vostra, n'hi ha molts, de carrers, fins i tot grans avingudes i carrers majors; i també carrers costeruts, carrers malgirbats, carrers plens de giragonses i més d'un carrer cul de sac!

A vegades deixem coses a mig fer, i no necessàriament per mandra o desídia, sinó perquè no podem fer-ho tot: projectes, amistats, idees que un dia vam començar a traçar i construir, i que allà en van quedar, deixant que l'herba hi creixés a plaer, deixant-ho com mig abandonat. 

Aquests carrers, ens agradi o no, també formen part de la nostra vida, també són la nostra vida! I com aquest de Montjuïc, en els nostres particulars carrers a mig fer fins i tot podem trobar-hi el seu encant, per més que algun dia ens desencantessin...

Acceptar que també tenim carrers així, a mig fer, deixats de la mà de Déu, acceptar que a la nostra vida no tot són els carrers engalanats que lluïm a Instagram, és una bona manera de fer les paus amb nosaltres mateixos, pau que trobem, precisament, quan els transitem...