La primera imatge que tinc d'en Tano és, fa més de vint anys, al local que l'associació GERD, entre d'altres coses editora de la revista l'Atípic, tenia al Centre Cívic la Cooperativa de Sarrià de Ter.
Encara el veig allà, en aquell local atapeït de papers i material, de fum de tabac i maria, un local que, com ell, desbordava vitalitat i projectes.
Com a regidor de cooperació vaig viure el trasllat que l'entitat va fer a les antigues escoles de Sarrià de Ter, doncs era evident que el despatx de la Cooperativa se'ls havia fet petit, que l'entitat, entre d'altres amb l'empenta d'en Tano (també de l'enyorat Fermí Sidera o d'en Jan Millastre), tirava endavant projectes de cooperació, "ensamblar" i portar cadires de rodes allà on encara no n'hi havia prou.
En Tano, reconec, era insistent, molt insistent, a vegades fins i tot incòmodament insistent, però tenia aquella manera de dir-te les coses que t'hi acabaves implicant d'una o altra manera, que la insistència no era per ell, que era pels altres.
I és que en Tano estava compromès, intensament compromès amb els altres i, especialment, amb els que com ell necessitaven una cadira per rodar pel món. El seu compromís, la seva determinació, era aclaparadora i et superava. En Tano era un home d'acció i no te n'adonaves i tornava a ser a Cuba, o a Guatemala, passejant aquell somriure contagiós que mai acabaves de saber si se'n reia d'ell, de tu, de la vida o de tot plegat.
És per tot això que en Tano, tan atípic com la revista que editava, em xarbotava la consciència i no em deixava, ni a mi ni a ningú, indiferent. Perquè quan deia que "no hi ha coses impossibles sinó homes incapaços", inevitablement et preguntaves, en la més poruga de les intimitats, quanta incapacitat afegies a les coses impossibles.
La seva cadira ja no el farà rodar més, però el seu esperit, lliure com ell, ens seguirà percudint la consciència, foragitat-la de la zona de confort, en cas que s'hi instal·li...
Gràcies per la lliçó, Tano. Descansa en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada