Blockudoku

He començat l'any enganxat a aquest joc, barreja del Tetris i del Sudoku.

Si fa un any ens vam tornar bojos amb el Paraulògic (al que no em vaig enganxar) o amb el Wordle (en aquest sí, hi jugo cada matí), aquest any l'he començat enganxat al Blockudoku!

La meva filla petita, tota una experta, em va deixar jugar una partida al Blockudoku i minuts després ja tenia l'aplicació del joc descarregada al mòbil. I des d'aleshores el resultat és que les estones "mortes" que fins ara dedicava sobretot a tafanejar Twitter, ara les dedico aquest joc.

Em sembla que la meva salut, en general tota i especialment la mental, ho acabarà agraint, veient el pa que s'hi dóna, a Twitter: retrets, insults, més retrets i més insults. És veritat que a Twitter també hi ha coses fantàstiques, i que naturalment el que hi trobem és fruit, algoritme a banda, de qui seguim, però al final quasi sempre que llegeixes alguna conversa, tard o d'hora apareix l'insult, independentment del tema.

Així que aquí em teniu, omplint i fent desaparèixer blocs de caselles, que segur que, com els sudokus tradicionals, com a mínim fan exercitar el magí!

El Wordle de cada dia

Sóc més dels Beatles que dels Stones, més dels The Clash que dels Sex Pistols, més del Wordle que del Paraulògic!

No és que m'hagi enganxat al Wordle, simplement m'agrada jugar-hi i diria que són, en el meu cas, tres els motius que, des que el vaig descobrir dies enrere, hi dediqui uns minuts cada dia:

1. Puc completar-lo, guanyar si voleu.
Desvetllar o no la paraula en els sis intents no només depèn del molt o poc lèxic que un conegui, ja que les pistes que el joc et dóna en cada paraula, en cada intent (lletra i posició encertades, lletra encertada o lletra descartada) fan, per mi, més interessant i assequible el joc. I com que és més fàcil descobrir (més per deducció que per encert) la paraula (i per tant guanyar) em genera menys frustració o, encara millor, zero incrustació.

2. Em recorda el Mastermind.
Havíeu (o heu) jugat al Mastermind? Jo sí, entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta me n'havia fet un tip. En el joc s'havia d'endevinar una sèrie de quatre fitxes en la que que es podien combinar fins a sis colors, i a cada intent qui havia preparat la combinació amagada responia en funció de si la posició de cada fitxa es corresponia amb el lloc i el color, el color o cap de les dues coses. Com que la mecànica és la mateixa, si m'agradava el Mastermind m'agrada el Wordle. Així de senzill...

3. Quan acabes la partida diària tens ganes de més.
Endevinar (o no) la paraula és qüestió de minuts, no de tot el dia. Naturalment depèn de la dificultat de la paraula i del camí que t'hi porta, però en general la partida sol durar uns minuts, tot i que no hi ha més límit de temps que les 24h del dia. I quan s'acaba la partida, no sé vosaltres, jo tinc ganes de més, voldria que el joc me n'oferís una altra, i precisament que no ho permeti fins l'endemà per mi és part de la seva gràcia; és com si el joc em digués, "ara que ja has jugat estigues per altres coses, que demà ja tornarem." I aquest missatge, en una època en què les xarxes socials i les aplicacions mòbils volen que ens hi enganxem hores i hores, em sembla molt noble i molt potent.

Així que sí, que com si fos l'oració o la meditació diària, fa dies que faig el Wordle de cada dia... 

Paraulògic, o breu història d'una frustració personal

Dos dies, he durat al Paraulògic. Dos dies, ni un més. El primer, naturalment, per provar-lo, per començar a jugar. El segon, per decidir que ja en tinc prou. No li he donat, ni li donaré, un tercer dia; entre el Paraulògic i jo no hi ha hagut química, i en part em sap greu, que a mi ja m'agrada jugar amb les paraules.

Pel carrer, quan condueixo i tinc un cotxe al davant els ulls se me'n van a les lletres de la matrícula, prescindint dels números, i mentalment jugo a construir paraules amb les tres consonants de la matrícula afegint-hi només vocals. O als passatemps del diari, que abans faré els mots encreuats que el sudoku...

M'agraden les paraules fins al punt que un any pel meu Sant, essent adolescent, la meva mare em va regalar el Gran Diccionari de la llengua catalana! M'agraden les paraules però no el Paraulògic.

La decisió de no seguir jugant va ser un impuls, i no va ser fins dies després que vaig trobar-ne el motiu (per a mi) més racional. I en essència el motiu és la frustració, la frustració de saber que per més que m'hi esforci és impossible que el completi només per mi mateix.

És a dir, en el meu cas començava a jugar vençut, i convençut que em quedaria a anys llum d'un resultat mínimament digne. Reconec que és un sentiment molt personal, i aquesta frustració impacta directament en la motivació: perquè jugar a un joc en el que difícilment, i rarament, guanyaré res?

Fins i tot les màquines escurabutxaques, sobretot les màquines escurabutxaques, saben que per motivar-lo (i potenciar així la seva ludopatia) el jugador necessita victòries, encara que siguin petites, petites victòries i premis que l'animin a seguir jugant...

I per més drama, com si no fos poc motivador saber que no tens res a pelar, mirava Twitter i comprovava com fins i tot experts en la llengua i les paraules a vegades ni tan sols completaven el Paraulògic...

I sí, ja sé que també podria jugar-hi posant-me reptes personals, allò de dir "va, a veure si arribo (per exemple) a quaranta paraules!", però ni així...

A casa la resta de la meva família hi juguen de forma més cooperativa, començant jugant individualment i després compartint paraules. També hi ha qui demana ajuda a Twitter, qui es passa paraules o qui, directament, les copia...

Jo no sóc de Paraulògic però reconec que, ni que sigui per la fogonada d'aquests dies, és un meravellós fenomen en favor de la nostra llengua, d'autoafirmació i alhora de coneixement, sobretot pel descobriment de l'ingent lèxic en català que, en general (o si més no en el meu cas), desconeixem...

Al capdavall, jugar amb la llengua és una bona manera de donar-li valor, sobretot ara que rep nous embats, sobretot per una llengua, el català, que massa gent d'aquí i d'allà mira amb recel i tracta amb menyspreu.

En fi, entre el Paraulògic i jo la cosa ha durat, si fa o no fa, de Nadal a Sant Esteve!