Durant la meva infantesa vaig passar moltes hores, hores i hores de jocs i diversió, a casa d'uns veïns del barri, amb la família Casellas Oliveras. Vivien molt a prop de casa i durant molts anys la mare, l'estimada i enyorada Dolors, ens portava cada dia al matí a l'escola, juntament amb els seus tres fills i, més tard, amb la seva filla petita.
Primer dalt del Seat 600, i després dalt d'un Renault F4 (un Renault furgoneta) color crema al que s'hi van anar afegint altres veïns i veïnes. Quan arribàvem a l'Escola Montjuïc semblava l'autobús escolar del Pont Major!
En Ramon, el pare, havia fet la mili amb el meu pare i eren amics, i la Dolors i la meva mare de seguida se'n van fer. El seu fill gran, en David, era de l'edat del meu germà, el segon, en Miquel, un any més petit que jo i el tercer, en Josep, tres; cinc anys més tard va néixer la petita, l'Anna.
Amb ells, i amb altres veïns del barri, jugàvem molt al carrer, sota casa nostra o sota casa seva, o a la pista de bàsquet que hi havia als pisos verds del barri. També jugàvem a futbol fent servir de porteria la porta del seu garatge, o a bàsquet a la cistella que el seu pare va clavar dins el garatge...
També entrava molt a casa seva, per jugar a jocs de sobretaula, per berenar... La Dolors era tot hospitalitat, no en tenia prou amb quatre mainades que a sobre hi anàvem, tot sovint, dos galifardeus més! Les dues famílies havíem compartit celebracions i aniversaris, a casa seva i a casa nostra.
De casa seva recordo que em sorprenia que la cuina tenia dues entrades, una des del passadís i una altra des del menjador i sala d'estar. Ho trobava molt modern i només ho havia vist en una altra casa...
Tots aquests records van aflorar a mitjans de la setmana passada quan la meva mare em va comunicar, tristament, la mort d'en Miquel!
I entre els records no podien faltar els que vam compartir jugant a bàsquet, ja no al garatge de casa seva amb els seus germans, també amb l'equip de l'Escola Montjuïc, un mític equip en el que hi havia molt talent, i no parlo per mi sinó, sobretot i entre d'altres, d'en Miquel.
Aquell equip escolar va ser per mi el primer i quasi l'últim, però per ell va ser l'inici d'una meritòria trajectòria en equips gironins, i que qui sap si hauria pogut ser una trajectòria brillant! La vida té les seves circumstàncies i en Miquel, com tothom, també les va tenir, i superar, i el bàsquet sempre va ser-hi per recordar-li, i recordar-nos, el gran jugador i company que era!
El seu comiat va ser molt emotiu, amb els seus germans i la seva germana compartint, amb emoció i fent el cor fort, records i el goig d'haver-lo estimat, i amb la Mercè, la seva dona, agraint-li la vida junts i els fills, a qui amb altres paraules va dir que malgrat la boira, cal caminar...
En Miquel, com la seva família, són part de la meva infantesa i el seu és un agradable record farcit de jocs, diversió i bons moments. I un dels grans moments va ser quan vam connectar els nostres balcons, separats per un carrer i un pati, amb un d'aquells telèfons fets amb dos pots de iogurt i un fil. Des del seu primer pis al nostre tercer aquell rudimentari telèfon era un fil directe que ara m'agradaria tornar a connectar només per dir-li a en Miquel que moltes gràcies per tot el que d'infants vam compartir, i a la seva família que l'estima hi serà sempre, amarada de bons records...
DEP Miquel...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada