dijous, 1 de març de 2018

El Pont Major


L'any 2005 l'Ajuntament de Girona va publicar un llibre dedicat al barri del Pont Major, dins la col·lecció "Tot Barris"; l'Ajuntament va fer l'encàrrec a la periodista gironina, que no pontenca, Eva Vàzquez . Poc després de la publicació del llibre la Revista de Girona em va encarregar una ressenya del llibre, i aquest en va ser el resultat:

El Pont Major

És digne d’elogi la iniciativa de l’Ajuntament de Girona de fer amb els barris allò que, d’una manera més genèrica i generosa, ha fet amb la ciutat: després de dotar-los de serveis i d’equipaments, després de recuperar-ne la dignitat, els hi edita un llibre. És interessant aquesta mirada cap als barris, cap a un espai geogràficament més o menys delimitat, la història del qual no sempre ha resseguit les mateixes petjades de la ciutat. Els barris, àtoms de vida interdependents, amb la seva singularitat aporten una riquesa potser no sempre prou reconeguda.

El segon títol de la col·lecció Tot Barris, editada per l’Ajuntament de Girona, està dedicat al barri que m’ha vist créixer, la meva família hi va anar a viure poc abans que jo nasqués, i del qual fa deu anys en vaig marxar: el Pont Major.

El llibre conté vint-i-sis imatges precedides d’un text escrit per la periodista i escriptora Eva Vàzquez, qui d’entrada adverteix al lector, sobretot a l’autòcton, que ella no és del Pont Major i que, per tant, escriu sobre un barri que no li pertany. Aquest és un element que l’àvid lector ha de tenir sempre present, sobretot qui hagi llegit el primer llibre de la col·lecció Tot Barris, escrit per Manel Serra sobre el barri de Sant Narcís. El perfil és molt diferent i per aquesta raó penso que és de lloar l’atreviment de l’Eva Vàzquez en assumir aquest repte, potser més aviat aquest risc.

Eva Vàzquez s’aproxima al Pont Major amb la complicitat de qui, com el barri, procedeix també “d’aquelles parcel·les on les ciutats purguen els seus pecats, (...) com a dipòsits d’excedents humans”. Excepte pels que hi viuen, pels que hi hem viscut o pels qui hi mantenim encara algú que hi viu, el Pont Major és un d’aquells molts indrets en què la majoria de la gent hi passa de llarg, difícilment hi va, rarament s’hi queda. El Pont de l’Aigua, element que predomina en el nom del barri, convida, segons descriu Eva Vàzquez, “indefectiblement a la mobilitat i la partença”.

Allò que per si soles expliquen les fotografies, vagament hi aprofundeix el text de l’Eva Vàzquez. No ha buscat una clàssica narració cronològica i històrica dels avatars del barri, més aviat és un exercici literari d’aproximació als seus elements fisiològics actuals, en una primera part, i històrics, en una segona, destil·lant-ne més l’essència de la seva ànima, des de la seva mirada forana, que resseguint-ne, amb dits de forense, les cicatrius de les seves pedres. Es passeja amb uns ulls que no estimen el que veuen, potser perquè, senzillament, fins ara no n’havia tingut l’oportunitat; uns ulls que no embelleixen, com sí ho farien els meus, amarats de records i del sentiment de pertinença, un barri amb poques artèries encavalcat entre un riu, el Ter, que també passa de llarg i un tren que, com la majoria de la gent, fa massa temps que no s’hi para. S’hi passeja levitant, acompanyada de Steiner, Schulz o Pessoa, companys de viatge possiblement no prou coneguts al barri; se’n serveix per universalitzar-lo, potser per fer-lo més proper als forans, més que no pas perquè els de dins, amb les seves cites, s’hi emmirallin embadalits. Observa les cases del barri antic, les destil·leries, les congregacions, els blocs de l’Obra Sindical, els masos, els xalets de la vora de la via del tren, els magatzems... en la seva passejada potser s’ha fet acompanyar poc per la gent que hi viu; aquest potser n’és un defecte, potser la seva virtut... que cadascú judiqui.

Pobre durant anys en inversions, d’uns anys ençà el Pont Major ha estat dotat de serveis i equipaments i ha revitalitzat el seu teixit associatiu. Com finalment afirma Eva Vàzquez, “algú ha comprès que aquest és un lloc digne de romandre-hi i no una carretera de pas.”

Jo, darrerament, m'he encomanat a aquestes darreres paraules...