Merda de novembre

No sé què té, Hansi Flick, que fa que de moment, i contradient molts pronòstics, el seu aterratge al Barça hagi estat un bàlsam per a l'equip i, també de retruc, per al club.

Mentre encara se li qüestionava l'estil, per no tenir ADN Barça, ell anava recuperant jugadors qüestionats fent-ne sortir una millor versió, potenciant les prestacions de l'equip amb bon joc i resultats. I si esportivament ha aportat criteri, el seu criteri, també l'ha desplegat a la sala de premsa, guanyant-se el respecte dels periodistes, a qui també tracta amb respecte, com ho fa també, de forma exemplar, amb l'afició.

El bon i esperançador inici de temporada ha tingut una primera davallada aquest mes de novembre, encadenant mals partits i resultats, generant una petita crisi esportiva. El partit d'abans-d'ahir contra el Mallorca va tallar la mala ratxa i, suposo que alliberat i veient la llum al final del túnel, Hansi Flick va deixar anar allò del "novembre de merda": "We are happy that shit November is over and now we start with the December".

"Estem contents que s'hagi acabat la merda de novembre i ara comencem amb el desembre", que és una manera de dir, ja era hora que giréssim full! La dita diu que "el novembre i els difunts, marxen tots junts", tant de bo amb el novembre (de merda) i els difunts hagi marxat, també, la mala ratxa...

En tot cas, la frase és una bona mostra del seu sentit de l'humor i també del coneixement, que algú del club l'hi haurà posat en antecedents, dels novembres de merda que el Barça ha tingut al llarg de la seva història recent.

Espero que la victòria a Mallorca no sigui flor d'un dia, i que el Barça de Flick recuperi el nivell de l'inici de temporada, que el desembre no ens deixi glaçats!

El refrany de la setmana, sobre el novembre

"Novembre ve, abriga't bé", diu el refrany, i ara ja sembla que ha arribat el canvi de temps i podrem fer, definitivament, el canvi d'armari: "de novembre enllà, agafa la manta i no la deixis de la mà".

I amb el novembre arriben pluges, i les de novembre són abundants i, diuen guaridores ("pluges de novembre, omplen els barrals i curen tots els mals"), i fins i tot potser esperançadores ("novembre humit, et faràs ric", "si al novembre trona, la collita és bona"), tot i que per a la majoria de nosaltres, que plogui més o menys al novembre no ens afecta a la butxaca...

És clar que per pluja de novembre, la mítica de Guns 'N' Roses, un dels seus temes més cèlebres, la clàssica balada que tot grup de rock ha de tenir... En aquest cas la cançó és més llarga que el novembre, i això que en comptes dels seus més de nou minuts finals, originalment en durava més de vint-i-cinc!

Ei, però no patiu, que no hi ha mal que duri cent anys (no ho dic per la cançó...), i ja ho diu el refrany, "el novembre i els difunts, marxen tots junts"...

Movember

Un novembre més, i aquest ja és el quart, m'he deixat bigoti!
Cert és que no me l'he deixat tot el mes sencer, ni tots els dies m'he deixat només el bigoti, però els qui aquests dies m'heu vist no en negareu que heu trobat el meu somriure un xic més pilós...

El bigoti no me'l deixo, el novembre, per un canvi estètic (que no sé si també?), me'l deixo sobretot per l'adhesió a una causa noble, a una causa sobretot molt masculina: el "Movember", un moviment que promou la salut masculina en relació al càncer de pròstata, al càncer de testicles i en la prevenció de la salut mental i del suïcidi. Buf, quasi res!

Com amb el càncer de mama en les dones, aquesta campanya vol donar visibilitat i sensibilitzar sobre el càncer de pròstata i el de testicles, dos càncers molt masculins, i el sorprenent bigoti que brota cada novembre esdevé el millor aliat per esdevenir un símbol d'aquesta causa, com el llaç rosa de la lluita contra el càncer de mama, o el vermell contra la Sida.

Deixar-se el bigoti és simplement un gest, possiblement el més senzill, el mínim que es pot fer en aquesta campanya, un gest que genera, en el meu cas, inevitables somriures per la destacada (divertida, curiosa?, inesperada?) pilositat que creix sota el nas més del que és habitual; també és cert que la sorpresa no és per tothom, doncs tres anys després la gent ja reacciona dient "ah sí, allò del mes de novembre!", o bé "ah sí, la campanya aquella per la pròstata!"

Ara el meu bigoti hivernarà de nou, esperant pacientment que torni el novembre, que torni el Movember!

#Movember ends

I al novembre, bigoti!. Foto: Roger Casero

Si no fos perquè de fer-ho no podríeu seguir llegint, us demanaria que tanquéssiu els ulls i visualitzéssiu bigotis cèlebres: Tom Selleck, Groucho Marx, Adolf Hitler, Charles Chaplin, Salvador Dalí, Francisco Franco, Super Mario, Freddie Mercury, Cantinflas, George Harrison. Friedrich Nietzsche, Mahatma Gandhi, Pancho Villa, Fu Manxú, José Martia Íñigo, Bernd Schuster, José María Aznar...

Al meu oncle Miquel de Cantallops, l'únic oncle que tinc (els altres, els de la família paterna, són "tius"), sempre l'he vist amb bigoti, però fa uns anys se'l va afaitar i mai més ha tornat ni, diria, se l'espera!

Més resistent és el bigoti de l'amic "Quico-Quico", qui recentment ha traduït "Històries de soldats"; el seu és un bigoti que envelleix i s'emblanquina al mateix ritme que els seus densos i arrissats cabells, reforçant-li la imatge d'home viu, i alhora savi, que mai ha volgut dissimular, ni falta que li fa!

I si em pinto el bigoti?
L'any passat vaig intentar-ho, però no m'hi vaig atrevir, jo sóc més de barba (i bigoti), però enguany vaig pensar: "i què, total serà menys d'un mes!" Així que un dia, pam!, el Movember em va dibuixar, no un bigoti vermell, sinó un cada vegada més canós bigoti a la cara!

Publicada la foto del meu nou aspecte, per allò d'advertir a amics, coneguts i saludats, una meva cosina em va dir que mai m'havia vist amb bigoti! Només amb bigoti, vaig insistir jo, doncs fent duet amb la barba, com en Batman i Robin, l'Astèrix i l'Obèlix o l'Epi i en Blas, el bigoti és un fix-discontinu al meu rostre.

El meu bigoti ha rebut més acceptació per la causa que defensava que no per la imatge que em donava, entre sorprenent i rara, als ulls de qui més que als ulls, em mirava la solitària franja de pèl que aquests dies he lluït sota el nas.

La meva filla mitjana no podia evitar riure, riure's de la meva cara a la meva cara, quan em veia només amb el bigoti! Ella, com la resta de la família, han acceptat resignadament el meu gest solidari, conscients de la caducitat de tal pilositat, desitjant girar aviat el full del calendari!

Dies enrere vaig pensar en indultar el bigoti, tal qual com va fer Obama amb el gall d'indi "Abe" abans del Dia d'Acció de Gràcies, i prorrogar-ne la liquidació, però finalment ahir me'l vaig afaitar...

S'acaba el novembre i amb ell els dies de bigoti, els dies d'explicar, i confirmar cada vegada en més ocasions, el motiu pel qual l'he lluït aquests dies: el Movember!

Com canta la cançó, però, no és un adéu per sempre, és un adéu per un instant... un instant d'onze mesos! Tornarà el novembre, tornarà el Movember, tornarà el bigoti!