divendres, 28 de gener de 2011

L’Spotify, una nova manera d’escoltar música, article al núm. 74 del Parlem de Sarrià de Ter

Aquest és un article publicat al número 74 de la revista Parlem de Sarrià.



L’Spotify, una nova manera d’escoltar música

A ulls de les meves filles, de 4, 8 i 11 anys respectivament, que jo escolti música amb el tocadiscs, amb un disc de vinil, és un anacronisme; i més ho és, paradoxalment, que ho faci amb una cinta de casset. Al cap i a la fi els discs de vinils són encara presents en el món i la indústria de la música, bé com a reresa, amb la publicació encara d’elapés (Long Play) d’edició limitada, bé com a un dels elements bàsics de l’scratching dels discjòqueis (DJ).

Les cintes de casset han passat a la història, que no vol dir que hagin desaparegut, però és molt simptomàtic l’anunci de l’empresa Sony de deixar de fabricar walkmans, la versió arcaica de l’mp3 actual...

La tecnologia ha estat clau en aquest procés de transformació del suport dels continguts musicals, passant del vinil a la cinta magnetofònica (casset) isobretot amb la digitilització dels arxius musicals a partir de l’aparició de disc compacte (CD), el qual malgrat la seva joventut respecte els seus predecessors, sembla tenir, segons alguns, els dies comptats.

Però la tecnologia no ha canviat només el suport dels continguts d’àudio, sobretot els musicals, la tecnologia també ha transformat els nostres hàbits de consumir aquests continguts: com els escoltem i, sobretot, com els adquirim. Qui s’havia d’imaginar pocs anys enrere, per exemple, que el telèfon mòbil (o potser ara hauriem de parlar del dispositiu mòbil) seria un dels aparells on s’escolta més música?

La revolució digitals dels darrers anys, amb l’eclosió d’internet i el procés de democratització i accés a les noves tecnologies, han transformat, ja no els suports i els hàbits de consum, sinó fins i tot la indústria musical (i també l’audiovisual). Des de la perspectiva de la indústria la pirateria és l’enemic a batre. Els arxius informàtics d’àudio (musicals) es poden copiar i reproduïr fàcilment, i la seva comercialització privada, més enllà de ser un fet delictiu, deixa a la indústria de la música (autors, productors, discogràfiques, comerços i empreses secundàries) en una situació realment crítica, necessitant (exigint) en ocasions l’empara de l’administració en forma, per exemple, del polèmic cànon digital.

Les discoteques, els nostres particulars arxius de música, han passat d’estar composades per discs de vinil a cintes de casset, per passar posteriorment al disc compacte. Però d’un temps ençà les discoteques no ocupen un espai físic en un racó de les nostres llars, al costat de l’equip de música, sinó que són carpetes informàtiques que contenen arxius musicals que desem al disc dur de l’ordinador o en discs durs externs. Canvia el format però al cap i a la fi fem el mateix: recopilar i apliar arxius de música que, si bé no ocupen un espai físic a les nostres llars, sí que ocupen espai (bytes) de la memòria dels nostres ordinadors.

I si abans, també ara, compràvem música, ara el què és habitual és descarregar-se-la, sigui legalment, fins i tot pagant, o de manera il·legal. Però de la mateixa manera que l’espai destinat a les nostres llars és limitat, també és limitada la capacitat dels nostres dispositius, de la memòria dels nostres dispositius (discs durs, terminals mòbils, reproductors de música...) d’emmagatzemar arxius musicals. I arribats a aquest punt hom es pot preguntar: cal seguir necessàriament col·leccionant arxius musicals que, d’una manera o altra, ocupen espai?. Té sentit tenir al disc dur de l’ordinador mil, dos mil o trenta mil cançons?

Si la resposta és no la soluciío és l’streaming. L’streaming és una tecnologia que permet la distrubució de continguts d’àudio (també de vídeo) a través d’internet sense necessitat de descarregar-los prèviament; és a dir, ens permet escoltar música, a través d’internet, sense necessitat de descarregar-nos l’arxiu musical. És a dir, em permet la possibilitat d’escoltar la música que jo vull quan jo vull però sense necessitat de descarregar-me-la, de manera que no m’ocupa espai de memòria del meu dispositiu (pc, iphone...).

Malgrat aquesta tecnologia és present ja des de mitjans dels anys noranta del segle passat, qui l’està revolucionant i s’està posisionant d’un temps ençà com a líder a nivell musical és l’Spotify.

L’Spotify és una aplicació informàtica que permet, via streaming, escoltar música. A l’Spotify la música es pot trobar per autors, per cançons o per discs i el seu accés és gratuït en la seva versió bàsica, encara que la gratuïtat té per peatge la inserció de falques publicitàries. A més a l’Spotify pots elaborar les teves pròpies llistes de reproducció.

Mesos enrere l’Spotify va variar la seva carta de serveis i actualment oferex aquestes tres opcions:

Spotify Open: accés directe (sense invitació) a la música, amb una limitació de 20 hores al mes i, naturalment, amb les falques publicitàries.

Spotify Unlimited: música sense limitació de temps i sense publicitat per 5 € al mes

Spotify Premium: música sense limitacions de temps i sense publicitat, mode offline per les llistes de reproducció, Spotify al mòbil i una major qualitat del so entre d'altres, per 9,99 € al mes.

Es manté encara l'Spotify Free, que era la versió gratuïta, via invitació, que ofereix música sense limitacions amb falques publicitàries i, com les altres dues de pagament, ràdio.

Spotify no és l’únic servei d’streaming de música disponible, però sí que és dels millors posicionats, comptant amb més de 10 milions de cançons. A més l’Spotify ha esdevingut més social, permetent, entre d'altres, la connexió d'Spotify amb Facebook, de manera que es poden veure, a través de l'Spotify, la biblioteca pública de música que tenen els teus amics de Facebook.

Per utilitzar l’Spotify només cal accedir al seu web (www.spotify.com) i descarregar l’aplicació al teu ordinador.

Però més que aquesta aplicació en concret, el rellevant és el canvi en els hàbits de consum de música. Possiblement les meves filles no tindran a les seves llars un espai físic en un racó de casa seva destinat a la seva particular discoteca; possiblement tampoc aniran comprant més i més discs durs per desar i arxivar multitud d’arxius musicals (i de vídeo, i documents, etc)... La vida serà, de fet ja pot ser-ho ara, on line, amb la possibilitat de disposar de disc durs on line o, simplement, de consumir i compartir via streaming i a través de les xarxes socials, diversitat de continguts.

La qüestió de fons és que no serà, que no és necessari tenir en propietat i anar acumulant música, la qüestió és poder-ne consumir sense necessitat d’emmagatzemar-la, i sobretot consumir-la a través de diferents dispositius connectats a internet: l’ordinador, el telèfon, la televisió, el cotxe i, si s’escau, perquè no la nevera!