Les noves tecnologies són una oportunitat o una amenaça, pels joves? Aquest no és un
debat nou, però sí és un debat que convé
actualitzar tal i com ha fet recentment el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya amb la publicació de “
TIC i Joves: reflexions i reptes per al treball educatiu” (Col·lecció Aportacions, número 54; octubre 2016).
La publicació fa un breu
repàs d'algunes referències bibliogràfiques i entre elles destaca el que afirmaven l'any 1999
David Buckingham i
Julian Sefton-Green en l'article "Children, Young People and Digital Technology": “
hi ha les víctimes dels mitjans, els innocents corromputs pels videojocs o la pornografia, i els intel·ligents, els qui s’apoderen a través de les tecnologies per crear nous mons d’aprenentatge i comunicació”.
La
tecnologia, doncs, també pels
joves és una
arma de doble fil! I si aleshores, als anys
noranta, els adults es preocupaven pels
joves enganxats a la televisió i als
videojocs avui als
adults ens
preocupen els joves enganxats a les pantalles en general, doncs s'han multiplicat, i a la dels seus
telèfons mòbils intel·ligents en particular, dispositiu que quasi ha esdevingut, de forma natural i sense adonar-nos, una
extensió del braç, quasi un
accessori del cos humà.
Els adults tenim la percepció general que els
joves, als qui anomenem
nadius digitals, estan
hiperconnectats fins al punt d'establir una certa
dependència emocional amb el dispositiu i tot el que, per ells, representa: la relació amb els seus iguals, la connexió amb el seu món, fins i tot amb el nostre...
Aquest
procés, com d'altres (les relacions sexuals, el consum d'alcohol, tabac i drogues...) es produeix cada vegada en una
edat més precoç, que podríem situar al voltant dels
dotze anys, edat d'inici de l'educació secundària i per tant de l'entrada a l'institut i que pels joves representa
l'obtenció de dos objectes que
simbolitzen la seva nova (obligada en molts casos)
autonomia: les
claus de casa i el
telèfon mòbil!En realitat, però, aquest procés
s'inicia abans ja que els
infants en edats més primerenques ja tenen
accés a múltiples pantalles: la televisió (ara també connectada), l'ordinador, la tauleta tàctil i, naturalment, els telèfons mòbils dels pares, mares o altres familiars.
Des de la perspectiva dels
adults el
telèfon mòbil dels infants ens dóna la seguretat que davant qualsevol
incidència podran
contactar amb nosaltres, tot i que des de la
perspectiva dels infants i especialment els
joves aquesta mena de “
cordó umbilical” és tan sols la
millor excusa per mantenir-se
connectats amb el seu món.
En una classe de
primer d'ESO de l'Institut Narcís Xifra de Girona (el que de moment tenim de referència a Sarrià de Ter) a
principis de curs un
professor va preguntar als
alumnes quants no tenien telèfon mòbil: només, mig avergonyits,
dos van aixecar la mà; després de les
festes de Nadal els dos alumnes ja
tenien mòbil després de
demanar-lo insistentment als pares, qüestió de
supervivència.
El
temor a ser exclòs és un dels motius que
argumenten els infants i joves en la seva
exigent demanda de
telèfon mòbil, de ser exclòs del seu grup d'iguals, és clar. L'auge dels
serveis de missatgeria instantània (
WhatsApp i
Snapchat) han fet de la
tecnologia mòbil un element més de
socialització, doncs les relacions personals es prolonguen i
s'expandeixen també digitalment, però a banda d'aquest element
socialitzador que apunta al
sentiment de pertinença de grup els dispositius mòbils, especialment el telèfon, també és el mitjà des del qual
consumeixen els continguts audiovisuals a través d'eines socials com
YouTube o
Instagram.
A l'altra cara de la moneda del paper
socialitzador hi ha el
risc que les TIC aïllin els joves, el risc que les
relacions digitals prevalguin sobre les analògiques o, encara pitjor, que
prevalguin les relacions digitals amb els seus iguals per sobre de les
analògiques i personals amb la
resta de la seva
família, amb el
temor per part dels adults que es faci
realitat la imatge del
jove aïllat, permanentment tancat a la seva habitació. En qualsevol cas caldria
calibrar si els factors de
l'aïllament són la
tecnologia en sí i “per se” o aquesta és tan sols el mitjà, però no la causa.
El que ja és
inevitable en els
joves, també en els
adults, és que la
tecnologia intervé inevitablement en la
construcció de la identitat, però així com els
adults (immigrants digitals) hem
diferenciat entre la nostra
identitat analògica (l'existent abans de la revolució digital) i la
digital (adquirida posteriorment)
els joves no fan aquesta diferenciació doncs
ambdues formen
part indistinta, sense fronteres clares,
d'una mateixa i única identitat: la seva!
La publicació “
TIC i Joves: reflexions i reptes per al treball educatiu” parla de la
doble vessant de les
TIC en relació als
joves, la
positiva i la
negativa.
Pel que fa a la
positiva destaca la
millora en les relacions socials dels joves, l'aportació de
noves habilitats, la contribució a potenciar les
capacitats creatives i de
resolució de
conflictes, l'augment en la
implicació dels joves en la
millora de la societat i l'aparició del jove “
produser” (consumidor i creador alhora, anomenat també “prosumidor”).
Pel que fa als
efectes adversos, tot i que recorda que afecten a una
part reduïda dels joves, l'estudi destaca
l'aïllament físic, l'
addicció a les TIC i la
ludopatia, un
excés de narcisisme, el
ciberassetjament, el
sexting (compartir contingut sexual o explícit, fotografies o vídeos, a les xarxes socials o serveis de missatgeria), la potenciació de la
violència masclista entre parelles joves, la
petjada digital i la pèrdua de
privacitat, la
bretxa digital, la
sobredosis d'informació i les malalties derivades de l'ús addictiu, incloses els
trastorns psicològics.
Lluny
d'alarmar-nos innecessàriament per aquest darrer paràgraf el que convé és
afrontar de manera conscient el
procés d'accés dels joves a les TIC, tal i com recullen les
orientacions de la publicació citada, fomentant
l'ensenyament crític, acompanyant i assessorant als
infants i joves, en resum fer allò que tan convé que fem els adults amb els nostres infants i joves:
ser-hi, no dimitir de les nostres responsabilitats.
Així doncs, les noves tecnologies són una oportunitat o una amenaça? Segurament
aquesta mateixa pegunta ens la podríem fer els adults interpel·lant-nos a nosaltres mateixos i possiblement la resposta seria, si fa o no fa,
la mateixa que podem oferir als joves: les
noves tecnologies són ambdues coses, una
oportunitat i una
amenaça!
Però la
pregunta, paradoxalment (o no?),
ens inquieta més quan els
adults la
formulem pensant en els
joves, els nostres joves; ens inquieta més quan pensem en ells però
ens fa por si ens la fem a nosaltres mateixos:
les noves tecnologies són una oportunitat o una amenaça, pels adults?
Article publicat al
número 97 de la revista
Parlem de Sarrià.
