Quan els partits polítics flairen eleccions afilen el llapis per, a banda d'escriure els programes electorals, preparar els argumentaris, els documents interns que sobretot serveixen per fixar els missatges, les paraules clau, els temes i posicionaments de cada dia.
Els i les portaveus dels partits els transmeten als mitjans de comunicació i l'estol de piulaires de cada partit els escampa a Twitter, alguns amb més bilis i mala llet que d'altres.
Cada partit té piulaires per a tots els gustos, uns més conciliadors, d'altres més castigadors, alguns més irònics i malauradament d'altres més maleducats.
La clau de l'èxit, sobretot el viral, és furgar en la ferida de l'adversari polític, més que defensar la posició pròpia i en aquesta praxi hi ha piulaires disposats a ensangonar-se els dits a risc de rebre cleques de piulaires adversaris. Tot per la pàtria, naturalment la pàtria de cadascú.
A mesura que s'apropen les eleccions s'intensifiquen les piulades en to i en nombre, generant més soroll que interès. És un comportament primari, instintiu, més per ebullició de la sang que per reflexió mesurada.
Em sembla que, malauradament, política és cada dia una mica menys pedagogia i una mica més acarnissament...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada