Quaranta-set coma cinc, la xifra de la setmana

El quaranta-set coma cinc dels joves entre de 14 a 18 anys han tingut una intoxicació etílica alguna vegada en la seva vida; en altres paraules, quasi la meitat dels menors adolescents s'han emborratxat, almenys una vegada.

Aquesta setmana el Ministeri de Sanitat ha fet públiques unes dades sobre el consum d'alcohol i tabac dels joves menors d'edat, i són especialment preocupants les dades referides als nois i noies entre 12 i 13 anys.

El 34,6% dels joves de 12 i 13 anys reconeix haver consumit alcohol, com a mínim una vegada, el 25% haver fumat cigarretes electròniques i el 8% haver fumat tabac convencional. La prevalença en el consum d'alcohol disminueix lleugerament si només tenim en compte darrers dotze mesos, situant-se en el 30,6%, i els darrers 30 dies, situant-se en el 21,5%. Tot i això, que dos de cada deu joves entre 12 i 13 anys consumeixi alcohol ens hauria de preocupar.

Les borratxeres, en aquesta prematura edat, se situen al 7,2% alguna vegada a la vida, el 5,8% el darrer any i l'1,9% el darrer mes. Ja hem vist, però, com s'incrementa el percentatge en el grup d'edat posterior, entre els 14 i 18 anys.

El Ministeri de Sanitat assenyala una relació directa entre el consum d'alcohol dels menors d'edat i el consum d'alcohol dels pares i mares; en aquest sentit entre les dades destaca que en el 49,7% dels joves que han consumit alcohol, el pare abusa de l'alcohol, i la xifra augmenta al 62,2% quan qui abusa de l'alcohol és la mare.

En conclusió, ja podem maldar per les botellades, que sense ser-ne del tot conscients també les fomentem nosaltres, els pares i mares, en la mesura que els nostres fills i filles ens veuen beure alcohol a casa, en el dia a dia, quan estem de festa, en les celebracions... Si l'hàbit de llegir s'educa, el de beure i fumar també...

Cinc milions set-cents cinc mil tres-cents noranta-cinc, la xifra de la setmana

Aquesta xifra, aquesta elevada xifra no són els milions que avui guanyaré al sorteig de Nadal de la loteria nacional, que pels diners que hi jugo són molt menys els diners que em podrien tocar i em temo que, com a molt, potser grato que en algun em retornin els diners, o ni això!

No, aquesta xifra, ben segur ja ho heu deduït, són els diners que va recaptar, fins al moment de tancar el programa, La Marató de TV3, ara La Marató de 3Cat, que es va celebrar diumenge passat: 5.705.395 euros. La recaptació d'enguany va ser notablement inferior a la de l'any passat, 8.034.807 euros dedicats a la salut cardiovascular, també a la de 2021, 9.022.147 euros dedicats a la salut mental i sobretot a la de 2020, que va recaptar, al tancament del maratonià programa televisiu, 10.305.000 euros dedicats a la Covid-19.

Per cercar una recaptació similar al tancament de la gala d'enguany, ens hem de remuntar a l'any 2009 amb una recaptació de més de 5,5 milions d'euros dedicats a les malalties minoritàries. És cert que encara queden dies, setmanes i algun mes per seguir fent donacions, i sense anar més lluny La Marató de 2009 finalment es va tancar amb una recaptació total de 7.120.569 euros.

Segurament la temàtica d'enguany (la salut sexual i reproductiva), més dispersa i, potser per algunes persones, més controvertida, no ha ajudat a recaptar tants diners, però més enllà dels diners per mi hi ha una altra xifra que és tant o més important que la de la recaptació: la de l'audiència.

Diumenge passat 1.733.000 persones van connectar amb La Marató de 3Cat, esdevenint líder d'audiència, amb una quota mitjana del 16,8% i 217.000 espectadors. Aquestes xifres no són poca cosa, també és important valorar-les. Perquè al costat de la voluntat recaptadora, La Marató de 3Cat també té la voluntat divulgativa, l'ànim d'informar i conscienciar la població, en aquest cas, sobre la importància de la salut sexual i reproductiva.

El missatge té més força, crida més l'atenció, quan es parla d'una malaltia, més que de salut, per més que siguem conscients que la salut és quelcom més que l'absència de malaltia. I certament de malalties se'n va parlar, a La Marató, però sense posar el focus, sense posar tota l'atenció en una de sola.

Cinc milions set-cents cinc mil tres-cents noranta-cinc euros, al capdavall, són molts diners, i més que se'n poden sumar els pròxims dies, setmanes i fins i tot algun mes...

Deu milions, la xifra de la setmana

Alguns dies, llegir el diari és un acte de resistència; bé, avui en dia ho és diàriament, si el llegiu en paper, un acte de resistència, però jo em referia a la nostra capacitat per entomar les males notícies que, és evident, també explica el diari (i els informatius dels altres mitjans): crims, conflictes, guerres, etc.

No va ser cap notícia d'aquesta naturalesa el que em va desesperar, dies enrere, va ser una aparentment més innòcua, a priori inofensiva, que duia per titular "Cap als 10 milions". I si el titular ja em va deixar estabornit, els dos breus que l'acompanyaven em van deixar KO: "Catalunya s'ha de preparar per continuar la línia d'augment de població, tant en nombre com en diversitat. El repte serà adequar els serveis socials, la salut pública i l'habitatge a una mitjana d'edat cada cop més alta".

Deu milions d'habitants! Encara no hem assumit que som 8 milions, amb tot el que això suposa, i ja ens hem de preparar per als 10! I el més dramàtic és que la previsió és que sumarem aquests dos milions de població més ràpidament del que vam sumar els dos per passar dels sis als vuit; la previsió del Centre d'Estudis Demogràfics és que en qüestió de dues dècades, potser menys, siguem dos milions més de persones a Catalunya, si sostenim el creixement actual de població, amb un augment anual de 110.000 persones. De veritat cal ser tants? De veritat podrà sostenir, aquesta major càrrega el nostre estat de benestar?

La notícia s'acompanyava amb una gràfica comparativa d'algunes dades de 1987, quan érem sis milions, amb dades de 2023, quan hem arribat als vuit, i algunes dades em van preocupar: ara som una població més envellida (les persones majors de 65 anys representen el 19,3% de la població, l'any 1987 el 12,6%), amb una mitjana d'edat més alta (43 anys al 2023, 26 al 1987) i tot i que hem augmentat l'esperança de vida (dels 77 als 83 anys), hem incrementat notablement la densitat de població, de 187 habitants per km² el 1987, a 243 habitants per km² a 2023.

Jo, que avui ja estic per sobre la mitjana d'edat, d'aquí a vint anys ja formaré part de la població major de 65 anys, i potser és per això que em neguitegen tant aquestes projeccions de futur, perquè la població menor de 16 anys no ha augmentat en la mateixa proporció que la major de 65 anys, ja que el 1987 representava el 12,6% i el 2023 el 15,3%, i una societat sense joves és una societat sense futur.

En resum, si l'any 1987 vaig celebrar els 6 milions i enguany ja em preocupen els 8, ja maldo des d'ara per a quan arribem als 10...

Disset, la xifra de la setmana

A vegades tinc la impressió que ens compliquem la vida tots solets, sense que ningú ens ho demani; hi pensava aquesta setmana davant la proposta de la Unió Europea que es pugui avançar a 17 anys la possibilitat de treure's el carnet de conduir cotxes.

Entenc que entre els motius hi ha una harmonització de l'edat per treure's el carnet de conduir, que en alguns països europeus ja és a 17 anys, però no sé si aquesta mesura respondrà a un altre dels motius que s'argumenten: la reducció de la sinistralitat.

Segons dades de la Comissió Europea, a Europa va haver-hi 20.000 morts l'any 2022 i malgrat que els menors de 30 anys només representen el 8% dels conductors, els d'aquesta franja d'edat van estar involucrats en el 40% dels sinistres. No sé si rebaixant l'edat de treure's el carnet millorarà o empitjorarà aquesta dada...

La mesura contempla que els menors de 17 anys només puguin conduir acompanyats d'una altra persona major de 24 anys i amb, com a mínim, cinc anys de carnet. Aquesta mesura encara em sembla més temerària, per segons qui a 24 anys no hi ha gaires traces de maduresa, i encara menys dins un cotxe.

No entenc quina necessitat hi ha en avançar l'edat per posar-se davant un volant, sobretot quan cada vegada són menys els joves que es treuen el carnet, i més tard l'edat en què se'l treuen. Els darrers anys s'ha anat reduint el nombre de permisos de conduir expedits i s'ha incrementat la mitjana d'edat en què els joves se'l treuen; si anys enrere era el desig dels 18 anys, ara la motivació és, sobretot, per motius familiars i laborals, quan comencen a treballar o quan volen formar una família.

No sé, potser són altres les mesures que caldria prendre per rebaixar la sinistralitat, i no només amb els conductors menors de 30 anys, sinó amb tots; potser la renovació del permís de conduir hauria de requerir quelcom més que una prova mèdica, potser caldria valorar les aptituds i, sobretot, les actituds al volant, i és això, més que l'edat, el que marca la diferència entre la seguretat i l'accident. I aquí tothom s'hi ha de sentir interpel·lat.

Setanta, la xifra de la setmana

Aquesta setmana el cel de Catalunya ha tornat a brillar amb intensitat, amb la intensitat de les estrelles Michelin, de les 70 estrelles que brillen en el firmament gastronòmic català. Enguany són 43 els restaurants amb una estrella, 6 els que en tenen dues i 5 els que en tenen tres, fent un total de 54 restaurants i 70 estrelles! 

Ahir em preguntava si algú es faria el propòsit, de cara al 2024, de visitar i menjar a tots i cadascun d'aquests restaurants amb estrella, a raó, per exemple, d'un per setmana. Aquest algú m'agradaria ser jo, si l'economia m'ho permetés, pagant no només el menú del restaurant, també, l'estada a la població en qüestió, que hi ha àpats que no es poden fer amb presses...

Bé, qui no es consola és perquè no vol, que alguns d'aquests restaurants (pocs, però alguns) els he trepitjat i hi he menjat. Un d'ells el Disfrutar, ara fa vuit anys.

El restaurant Disfrutar és un dels darrers d'assolir les desitjades tres estrelles, que l'encimbellen al capdamunt de la prestigiosa guia francesa i l'apropa a l'Olimp dels restaurants, on per exemple hi ha El Celler de Can Roca. Resulta que la Sira l'any 2015 va reservar una taula per anar-hi junts a principis de desembre d'aquell mateix any; quan va fer la reserva encara no tenien cap estrella Michelin, sí quan hi vam anar a menjar, el 5 de desembre de 2015, tot just feia uns dies que els havien atorgat la primera!

El cert és que, en correspondència amb el nom del restaurant, vam "disfrutar"! De moment no tenim previst tornar-hi, són altres els restaurants (amb estrelles o sense) que tenim a la llista, entre ells tornar, per tercera vegada, al restaurant Compartir de Cadaqués, i tants altres...

Potser uns restaurants brillen, gràcies a les estrelles, més que d'altres, però a Catalunya tenim professionals de la restauració de gran nivell, un nivell que també han contribuït a alçar els i les restauradores estrellats.

Cent vint-i-set, la xifra de la setmana

Cent vint-i-set feminicidis. Entre els anys 2012 i 2023 a Catalunya hi ha hagut un total de 127 feminicidis. Per si la dada no és prou preocupant, mirem-nos-la amb més detall.

En el 60% dels feminicidis l'agressor ha estat la parella i el 16% l'exparella, en menys del 23% hi havia denúncia prèvia a l'agressor per violència masclista i només el 4% tenien mesures de protecció en el moment del feminicidi. Quasi el 60% de les dones assassinades tenien entre 18 i 50 anys i són més de 90 els fills i filles menors a càrrec de les dones en el moment del feminicidi.

Aquest 2023 ja són 14 les dones assassinades, la xifra més alta registrada en un any, juntament amb la dels anys 2014 i 2021. Aquests dies tornem a dir prou!, prou violència contra les dones, prou violència contra els fills i filles, prou violència contra els fills i filles per a fer mal a les dones. Prou feminicidis!

Però només amb les paraules no aturem aquesta xacra; tampoc només amb els números. Sí amb l'educació i, també, sí amb una justícia que protegeixi a les dones, també als seus fills i filles, en comptes de protegir l'agressor. Perquè l'agressor aprofita qualsevol oportunitat per, com hem vist aquesta setmana al Sense Ficció, atacar "Allà on fa més mal".

Cent vint-i-set feminicidis entre els anys 2012 i 2023 a Catalunya, 14 aquest 2023; fins que la xifra no sigui zero no podrem dir que anem pel bon camí, fins que no hàgim extirpat la violència masclista de la nostra societat. Malauradament caldran més 25 de novembre...

Cinc mil, la xifra de la setmana

Reconec que això que jo faig quasi diàriament aquí, això d'escriure un bloc, ja fa temps que ha passat de moda tot i que tampoc fa tant de temps que ho estava, de moda.

Jo el vaig començar a escriure fa poc més de 16 anys i, aleshores sí, els blocs, aquestes bitàcoles personals que s'expandien per internet i les (llavors incipients) xarxes socials, eren l'últim crit! Era la manera més fàcil, més accessible per a tothom, d'esdevenir "prosumidor", un neologisme que no sé si encara es fa servir, que és la unió dels conceptes productor i consumidor; és a dir, el bloc et permetia passar de ser un simple consumidor de contingut a internet, a ser un productor de contingut; altra cosa és el públic i abast que aquest contingut podia tenir.

Jo el vaig obrir per un impuls, l'impuls personal d'escriure i dir-hi la meva, també, com tantes altres coses, per mimetisme; aleshores molta gent que seguia per internet tenien el seu bloc, que alimentaven tot sovint de nous continguts. Fins i tot tenia instal·lada una aplicació que et facilitava la subscripció als blocs, de manera que en un sol espai web en veies les actualitzacions.

Aquests darrers anys, amb l'auge de les xarxes socials, primer, i després amb el fenomen dels continguts audiovisuals (de YouTube a Periscope, d'Instagram a TikTok...), molts continguts que abans es publicaven en blocs han passat en aquests espais (de blogger a YouTuber, a Instagramer, a TikToker...), més dinàmics, més moderns, més actuals.

Però jo segueixo aquí i com que qui dies passa anys empeny, ja són cinc mil, més de cinc mil, les entrades que he publicat; ja són, amb aquesta, cinc mil dues petites gotes fredes tremolant que, gota a gota, van omplint aquest bloc...

Vuit milions, la xifra de la setmana

A mitjans dels anys vuitanta a Catalunya vam arribar a la xifra de sis milions d'habitants; la fita va ser celebrada amb orgull sobretot a través d'una campanya institucional, que tenia per lema el cèlebre "Som 6 milions".

Aquesta setmana l'Institut Català d'Estadística (Idescat) ha informat que a Catalunya hem arribat als 8 milions d'habitants. L'anunci no sembla haver-se comunicat, com el dels 6 milions, a bombo i plateret i no sembla, tampoc, que es vulgui fer una campanya institucional com celebrar la xifra.

D'alguna manera aquest creixement, més que congratular-nos, ens preocupa, no només per la quantitat, també per l'acceleració. Fent una ràpida retrospectiva, és pertinent recordar que la Catalunya de la meitat del segle passat tenia poc més de tres milions d'habitants, la de mitjans dels anys vuitanta (35 anys després) sis milions i l'actual (més de 35 anys després) vuit milions.

La clau d'aquest creixement són les onades migratòries; la dels anys seixanta i setanta d'altres territoris d'Espanya i les dels anys noranta fins ara, onades migratòries provinents d'altres països, especialment dels continents africà i americà. El creixement demogràfic de Catalunya s'explica més pel factor migratori que pel de la natalitat.

La natalitat ha patit un decrement aquests darrers anys, produint-se una notable davallada de naixements: segons dades de l'Idescat, mentre l'any 2015 van néixer 70.450 infants, l'any 2021 només en van néixer 57.704, un 18% menys.

En poc més de 70 anys Catalunya ha més que doblat la seva població, passant dels 3,2 milions l'any 1950 als 8 milions actuals. No sé si com a país, també com a planeta, ens podem seguir permetent aquests creixements exponencials de població, sobretot perquè ara més que mai hi ha més població pobra a Catalunya, també al món.

La impressió és que això de "som 8 milions", avui més aviat ho diem amb la boca petita...

Quaranta-set coma trenta-dos, la xifra de la setmana

La pregunta és inevitable i arriba un moment, tard o d'hora, que tothom se la fa: què hi ha després de la mort?, hi ha vida després de la mort?

Ningú té la resposta i alhora tothom la té, i per saber-ho amb precisió i certesa absoluta, primer ens hauríem de morir, i després tornar per explicar-ho. I és possible que ni així, en tinguem resposta.

No sé després de la mort, però una vegada morts parts del nostre cos poden tenir i donar vida a través de la donació de teixits, la donació d'òrgans, una pràctica altruista encara poc estesa, però que genera un impacte prou important: l'any passat quasi 16.000 pacients es van beneficiar de la donació de teixits gràcies als 1.749 donants. En aquests casos, podríem dir que hi ha vida després de la mort.

Potser no sabrem mai si hi ha vida després de la mort, però sí que podem saber, de fet decidir, què serà de nosaltres just després de morir... I entre les decisions que podem prendre, la donació de teixits n'és una, una de les moltes decisions que podem prendre en vida sobre què ens passarà després de morir.

Entenc que no és una decisió fàcil, com tampoc ho és la donació del cos a la ciència. Més fàcil és, aparentment, decidir entre la inhumació o la incineració. La incineració ha anat guanyant terreny els darrers anys, i a Girona ja representa el 47,32% dels serveis funeraris.

És a dir, quasi la meitat de les persones que es moren prefereixen ser incinerades, les cendres de les quals és molt possible que no acabin en un cementiri, tot i que els darrers anys han anat habilitant columbaris per dipositar-les.

Cada vegada menys persones, una vegada traspassades, acaben reposant dins un cementiri i aquesta realitat es pot comprovar veient el baix percentatge de làpides noves o amb dates relativament recents, en comparació a dècades enrere.

No, els cementiris no estan en risc; de fet a la seva manera s'estan adaptant als nous costums, amb els mencionats columbaris i també s'estan obrint a acollir altres tipus d'enterraments d'altres cultures i religions.

Cal no oblidar que els cementiris són els espais especialment habilitats per a dipositar les nostres restes, i ni les cendres, legalment, es poden llençar a qualsevol lloc.

La pregunta és inevitable: hi ha vida després de la mort? Orfes de resposta, a banda de decidir què volem que passi amb nosaltres quan ens morim, podem preocupar-nos més de la vida, que aquesta sí que existeix, que hi ha abans de la mort...

Cent setanta-vuit, la xifra de la setmana

Mira que fa anys que vaig a les Fires de Girona, de fet tota la vida, i mai m'havia aturat a comptar quantes atraccions hi ha al parc de la Devesa. Enguany seran 178, o si més no aquesta és la xifra d'autoritzacions que l'Ajuntament ha fet als firaires.

Vaig veure la xifra publicada al Diari de Girona i, sincerament, em va sorprendre per elevada! Si juguéssim al "1, 2, 3" i per 25 pessetes hagués de dir noms d'atraccions de les Fires de Girona, no sé si me'n recordaria de més de quinze o vint... No en tindria ni per pagar-me una atracció!

Vinga, "un, dos, tres, responda otra vez!": els autos de xocs, el Látigo, la Nòria, la pesca d'ànecs, l'Scalextric, l'Ala Delta, el Ratón Vacolón, els camells, les cadiretes, el Saltamontes, els toros, el tren de la bruixa, el Mr. Bean, el Tokyto, la muntanya russa, la presó, el túnel del terror, la ve baixa, l'Extrem... I els que em queden! És clar que aquí també s'hi han de comptar les parades de menjar que venen pomes ensucrades, garapinyades, crispetes, cotons de sucre, frànkfurts, castanyes, xurros... Realment, sota les branques immortals de la Devesa, per les Fires de Sant Narcís, hi ha un autèntic parc d'atraccions! Normal que el parc de la Devesa, com molts gironins, aquests dies s'estressi!

La notícia parlava de les taxes municipals que els firaires han de pagar, entre 2.000 euros la més baixa i més de 10.000 euros la més alta, segons l'espai que ocupa cada atracció, i aquí cal sumar-hi el cost de l'energia, del personal i, naturalment, el marge de benefici. Amb raó algunes (?) atraccions són tan cares!

Si volgués pujar a totes les atraccions, els preus de les quals oscil·len entre els 4 i els 7 euros, comptant amb un preu mitjà de 5 euros per atracció, el pressupost per les Fires de Girona pujaria a quasi 900 euros! No hi ha padrí, o padrina, que ho pagui, això!

Si no recordo malament, l'any passat tan sols vaig pujar a una atracció, a veure si aquest any em supero!

Bones Fires de Girona a tothom!

Vint-i-cinc coma vuitanta-set, la xifra de la setmana

L'any vinent els gironins i gironines pagarem un 25,87% més la taxa d'escombraries. En el meu cas, que visc en una casa, passaré de pagar els 240 euros d'aquest any als més de 300 euros l'any vinent. L'Ajuntament de Girona justifica l'increment, certament important, pel nou contracte i pel sobrecost que representa el tancament de la planta de Solius. I a més, per evitar un increment superior del cost del servei, l'Ajuntament de Girona preveu renegociar amb l'empresa adjudicatària del contracte per ajornar fins d'aquí a un any, a finals de 2024, la implantació dels contenidors intel·ligents.

Reconec que un dels serveis municipals que més insatisfacció em genera com a veí i ciutadà és precisament el de les escombraries, el de la recollida de les diferents fraccions i la neteja i manteniment de les illes de contenidors. Jo, cada vegada que llenço les escombraries, m'indigno!

M'indigno d'entrada per l'estat lamentable de l'illa de contenidors, generalment bruta i amb brossa, a qualsevol hora, per terra. Rarament, he vist els contenidors i el seu entorn en un estat òptim.

M'indigno pel seu estat de brutícia i insalubritat, i també perquè moltes vegades, especialment el contenidor de paper, és ple a vessar i resulta impossible deixar-hi res més, llevat que ho deixis a terra o ho entaforis en un altre contenidor; no és el meu, cas, quan em passa llenço les escombraries en una altra illa...

D'aquesta situació no en faig únic responsable a l'Ajuntament de Girona, també en són (en som) els veïns i veïnes que deixen les escombraries, sigui quines sigui, a terra, fora del contenidor. Quasi que preferiria que les llencessin al contenidor equivocat abans que les deixessin a terra... 

D'altra banda, veient els residus que s'hi llencen (quantitats ingents de cartons, caixes de fusta o restes de menjar) dins i fora dels contenidors, també sembla que hi ha deixalles de comerços i altres activitats econòmiques que hi llancen les seves escombraries, quan semblaria que haurien de tenir un sistema propi de tractament dels seus residus.

En resum, que l'any vinent pagaré religiosament la taxa d'escombraries amb el seu increment, un 25% més, tement que el servei no millorarà en proporció un 25% més, i que per postres la millora esperada (els contenidors intel·ligents, que a priori han de permetre fer un millor ús dels contenidors), es farà esperar, pel cap baix, un any més.

A partir de l'1 de gener de 2024, quan vagi a llençar les escombraries, estaré un 25% més insatisfet i indignat amb el servei, una insatisfacció i indignació força generalitzada entre molts veïns i veïnes del barri...

Catorze mil, la xifra de la setmana

Aquest mes de setembre a les comarques de Girona s'han volatilitzat 14.000 llocs de treball. La xifra, no m'ho negareu, fa basarda!

El motiu és ben evident i conegut, el final de la temporada turística, i la davallada (com l'augment al llarg de la primavera) és un indicador clar i contundent de la dependència d'una gran part de l'economia gironina del turisme estacional estival.

Les conseqüències d'aquesta realitat també són prou conegudes: contractació temporal, inestabilitat de l'ocupació, contractació més precària...

La reforma laboral ha acabat amb els contractes temporals, però molta de la contractació estacional a l'estiu es cobreix amb contractes fixes-discontinus o, en grau més baix, contractes per circumstàncies de la producció. La reforma laboral ha millorat algunes condicions i algunes dades, no encara la precarietat laboral.

D'altra banda, és innegable que el turisme és un dels principals motors de l'economia de les comarques de gironines, generador de riquesa i d'ocupació; també és cert que cal ser conscients, a banda de les seves bondats, dels riscos que comporta aquesta alta dependència, i aquesta massiva destrucció de llocs de treball, que sens dubte sacseja el mercat laboral i les vides de les persones que en formen part, n'és un.

Tres-cents setanta-cinc, la xifra de la setmana

Tres-cents setanta-cinc són els quilòmetres que separen Girona de Saragossa, si fa o no fa. Aquests dies, per motius de feina, he estat a la capital aragonesa i en el viatge d'anada, en un moment mirant per la finestra del tren, pensava que Girona i Saragossa avui estan més lluny del que, em sembla, havien estat en altres moments de la història. 

És inevitable la referència de la Corona d'Aragó, que entre els segles XII i XV va unir, entre altres territoris, Aragó, Catalunya, València i les Illes Balears, i que va viure una època de gran esplendor econòmica i cultural durant els segles XIII i XIV. 

Hi ha un altre moment històric que, d'alguna manera, també uneix aquestes dues ciutats, la Guerra de la Independència, anomenada també Guerra del Francès. Girona i Saragossa van ser ciutats que van patir importants setges napoleònics, amb un gran patiment de la població civil, perdent ambdues ciutats ben bé la meitat dels seus habitants. 

Ambdues ciutats tenen una plaça i un monument que commemoren aquests fets, que recorden la seva (per moments folla i inhumana, tot i que elevada a gloriosa i fins i tot immortal) resistència. A Girona la plaça de la Independència, a Saragossa la plaça de los Sitios. 

Al bell mig de la plaça saragossana s'erigeix el monument que enalteix aquells fets; obra de l'artista Agustín Querol entre els personatges representats destaquen l'heroïna Agustina d'Aragó i el General Palafox, capità general d'Aragó durant la Guerra de la Independència. 

Al seu torn Girona també té el seu monument, el Monument als defensors de Girona, situat al bell mig de la plaça de la Independència. De la part escultòrica destaca la figura de qui hauria de ser el General Álvarez de Castro, l'artífex de la cruenta (i evitable) resistència de la ciutat de Girona, però diuen algunes cròniques, també la llegenda, que la figura del militar dret i amb mirada desafiant no és el foll defensor de Girona sinó, precisament, el General Palafox. 

Així s'explica la història al web municipal dedicat al monument: "L'escultor Antoni Parera va realitzar aquesta peça durant una estada a Roma, becat per l'Ajuntament de Saragossa, i es pensa que el protagonista de l'escultura era un heroi de la ciutat aragonesa: Parera va representar la figura del general Palafox, militar que va defensar Saragossa dels setges napoleònics. Sembla que l'Ajuntament de Saragossa no va voler l'escultura i Antoni Parera la va presentar a una exposició d'art on el financer i senador per Girona Ferran Puig, en veure-la, va decidir comprar-la i regalar-la a la ciutat. Popularment s'ha considerat que el protagonista de l'escena és el general Álvarez de Castro, defensor de Girona durant els Setges".

Tres-cents setanta-cinc són els quilòmetres que separen Girona de Saragossa; tres-cents setanta-set són els que separen la plaça de la Independència de la plaça de los Sitios. 

Vint-i-sis mil set-centes deu, la xifra de la setmana

Vint-i-sis mil set-centes deu són les persones que la Xarxa de Salut Mental i Addiccions de les comarques gironines va atendre l'any 2022. L'Institut d'Assistència Sanitària (IAS) aquesta setmana ha fet pública aquesta i moltes altres dades com a tret de sortida dels actes de commemoració del Dia Mundial de la Salut Mental, el 10 d'octubre.

El 2022 les persones ateses per la Xarxa de Salut Mental i Addiccions van augmentar un 3% respecte a l'any 2021, i més enllà d'aquest augment les dades confirmen que la salut mental afecta més a les dones que als homes: el 60% de les persones ateses pels centres de salut mental d'adults eren dones, el 56% en el cas de les ateses als centres de salut mental infantil i juvenil.

La pandèmia de la Covid-19 i, sobretot, els efectes del confinament, han fet aflorar més problemes de salut mental, fent-la més present i contribuint a normalitzar-la en el sentit que les malalties mentals ens poden afectar a tothom; tot i això, alguns trastorns mentals no poden deslliurar-se de l'estigma que arrosseguen de fa anys, dècades, segles...

La lluita contra l'estigma social i la discriminació segueixen essent alguns dels grans reptes de la salut mental; també l'accés i l'atenció continuada als serveis de salut mental, que en el cas de les comarques gironines té un elevat component comunitari. I naturalment la prevenció, tot i que l'estil i ritme de vida actuals (estrès, competitivitat, individualisme, pressió sobre les expectatives, etc.) semblen abocar-nos-hi quasi irremeiablement.

És important tenir cura de la nostra salut mental, que demanar ajuda no és senyal de fragilitat, tot el contrari; és important parlar-ne i trencar el tabú. També hem de reclamar més recursos i no només mèdics i sanitaris, també socials, educatius i laborals que contribueixin a fer-ne un millor abordatge i tractament, també a potenciar l'autonomia i la inclusió de les persones que pateixen algun trastorn o malaltia mental.

Vint-i-sis mil set-centes deu persones de les nostres comarques bé s'ho mereixen, no?

Dotze, la xifra de la setmana

Les tradicions, avui parlaré de les familiars, requereixen compromís i constància. El compromís i la constància de fer cada any una trobada, un esdeveniment, un acte... Fins a quantes edicions es necessiten per a poder afirmar que un esdeveniment ja és una tradició familiar?

Hi ha categories que estan definides per un nombre concret; per exemple per a catalogar un vehicle com a històric, és necessari que tingui una antiguitat superior als trenta anys, però per a una tradició familiar potser no calen tants anys; bé, en aquest cas una tradició familiar de més de 30 anys es podria considerar d'històrica...

Dotze anys són suficients per considerar que un esdeveniment familiar és una tradició?
Dotze són els anys que la meva família paterna fem una trobada, a principis de setembre, en un càmping. Tot va començar l'any 2011 i el motiu va ser la celebració del 40è aniversari del cosí gran; a partir d'aleshores cada any hem anat celebrant el 40è aniversari de cada cosí o cosina, també de cada parella de cosins i cosines. Els 13 cosins vam néixer entre els anys 1971 i 1978 i cada any un o altre fèiem els 40...

El nucli de la trobada sempre ha estat un cap de setmana, tot i que hi ha qui fa més nits al càmping. La majoria estem en bungalous i sempre procurem reservar-los en una mateixa zona per estar junts; fins i tot muntem una carpa que fa funcions de menjador i de punt de trobada.

Cadascú dorm al seu bungalou, però els àpats, tots els àpats, són compartits, per la qual cosa tothom porta menjar per a compartir, amb cassoles abundants, i un dia fem una fideuada comunitària.

Són dies per a estar junts, per a compartir taula, petites excursions, remullades a la piscina, jocs i sobretaules... Són dies de convivència i de celebració.

Bé, les celebracions dels aniversaris dels cosins es van acabar amb els 40, perquè ara els 50 ja no els celebrem; no l'any passat ni aquest. Els 50 ja fan més respecte, potser ja no fan tanta il·lusió. Si l'excusa per trobar-nos al seu dia va ser la celebració dels 40 anys dels cosins i cosines, ara l'excusa, la motivació, és simplement les ganes de trobar-nos, conviure i compartir moments, converses i confidències.

Fa dotze anys que ens trobem i de moment sempre acabem amb ganes de tornar-hi l'any vinent. Compromís i constància. Em sembla que la trobada al càmping de la meva família paterna ja pot considerar-se una tradició, com les trobades els diumenges d'estiu a la tarda a Garbet, les de la nit de Nadal, Nadal i Sant Esteve o la de Dilluns de Pasqua...

Al final, em sembla, del que es tracta és de trobar motius per trobar-se i, si no en fem prou, inventar-nos-en de nous, com fa dotze anys la trobada al càmping.

Set coma sis, la xifra de la setmana

Aquesta setmana l'Hospital Germans Trias i Pujol ha publicat un estudi que aporta dades molt interessants (i preocupants alhora) sobre les persones afectades de covid persistent.

A Catalunya hi ha unes 13.000 persones diagnosticades de covid persistent i aquest estudi, fet amb una mostra de més de 500 pacients, estima que només el 7,6% de les persones afectades es recuperen dos anys després d'haver-se contagiat.

És a dir, la gran majoria de les persones afectades per la covid persistent, més del 90%, continuen arrossegant en major o menor grau els diversos símptomes i afectacions que té aquesta nova malaltia, i que poden ser:

• Fatiga extrema: moltes persones continuen sentint-se extremadament cansades i sense energia.
• Dificultats respiratòries: algunes persones tenen problemes respiratoris, com falta d'aire o dolor toràcic.
• Problemes neurològics: afectacions com pèrdua de memòria, confusió, dificultats de concentració, sensació de boira mental.
• Símptomes gastrointestinals: nàusees, vòmits, diarrea o dolor abdominal.
• Pèrdua de l'olfacte i el gust: en alguns casos persisteix l'alteració de l'olfacte i el gust.
• Dolor crònic: dolors musculars, articulars i mal de cap més o menys intermitent en el temps.
• Problemes cardíacs: algunes persones afectades poden patir inflamació del cor (miocarditis) o altres problemes cardíacs.

A banda d'això les persones amb covid persistent també poden patir altres símptomes com la pèrdua de cabell, erupcions cutànies i, lamentablement cada vegada més, ansietat i depressió.

Aquest estudi també evidencia que la covid persistent afecta més a dones que a homes, i curiosament són més els homes que s'han recuperat, que no les dones.

L'estudi, certament interessant i necessari, posa de relleu la necessitat que des d'una perspectiva holística (no només mèdica) es pugui afrontar aquesta malaltia i les afectacions que té en tots els àmbits de la vida, especialment el laboral. Incapacitacions laborals, adaptacions al lloc de treball, reducció de jornades, baixes laborals... Els instruments els tenim i els apliquem en altres malalties, encara no de forma clara i concisa en aquesta; potser falta temps, potser falta literatura, potser falta legislació.

Bé, de literatura se'n va generant i aquest estudi n'és una mostra, i el que indica és que la covid persistent, en la gran majoria de casos, podria esdevenir crònica. Davant aquesta perspectiva urgeix establir mesures per a millorar la qualitat de vida de les persones afectades, mesures no només de l'àmbit mèdic i de la salut, també especialment en el laboral.

Hi ha moltes persones que fa més de tres anys que conviuen (o malviuen) amb la covid persistent, que pateixen aquestes afectacions cada dia sense treva i amb la (necessària) recuperació de la normalitat no podem obviar que per a aquestes persones la seva normalitat és una altra, que per elles la covid va venir per quedar-se, qui sap fins quan...

Mil tres-centes quatre, la xifra de la setmana

Mil tres-centes quatre són les setmanes que hi ha en els vint-i-cinc anys que ens separen del dia que em vaig casar d'avui.

Els anys són la mesura que fem servir habitualment per a comptar la vida i per a les celebracions, les voltes al voltant del sol, tot i que quan naixem primer ens compten per dies i després per setmanes fins ben bé a dos anys...

Amb la Sira al principi de la nostra relació també comptàvem els mesos que anàvem acumulant, els comptàvem i, d'una manera o altra, els celebràvem no sé si, inconscientment, per allò de celebrar les petites fites. Ara, doncs, ben bé podríem celebrar els 300 mesos de matrimoni, que són els que caben en 25 anys.

25 anys també són 9.131 dies, 219.144 hores, 13.148.640 minuts o 788.918.400 segons, però aquestes mesures són massa quotidianes, fins i tot massa abundants, per a celebrar-en cada assoliment.

Pensant en els 25 anys de casats, que també volen dir de convivència sota el mateix sostre, rumiava que d'haver-n'hi són poques les setmanes senceres que hem estat separats; naturalment per feina o per altres motius sí que hem estat alguns dies fora de casa, algunes vegades ella, d'altres jo, però em sembla que rarament hem passat més d'una setmana sencera sense veure'ns.

Per a tots dos vint-i-cinc anys és més de mitja vida pel que, inevitablement, amb la convivència s'alimenta l'habitud, que no la monotonia, que fa que el dia a dia flueixi sempre que es mantinguin les ganes i l'interès de seguir convivint, compartint la vida, un sostre, un llit.

Mil tres-centes quatre setmanes després celebrem que seguim vius, celebrem que volem seguir estant junts i encara no ens haurem refet de la celebració que ja en tindrem una altra setmana al sac!

Vint-i-dos coma un, la xifra de la setmana

El personal docent de les escoles i instituts del nostre país aquests dies estan finalitzant el curs, començant a preparar el següent i s'estan formant, abans d'enfilar les seves vacances d'estiu.

Les vacances d'estiu de mestres i professorat solen ser l'enveja (sana i insana) de la resta de persones treballadores, però no tinc clar que hi envegem gaires coses més, al personal docent. La seva és una feina sempre qüestionada, que massa sovint han de fer amb pocs recursos (o si més no, sense els necessaris) i afrontant, des de fa uns quants anys, la complexitat d'un alumnat cada vegada més divers amb i amb necessitats educatives (també socials i emocionals) a les que el sistema educatiu no pot atendre de forma suficient.

Aquest curs el sindicat UGT ha fet pública una enquesta que conclou, entre altres qüestions, que el 22,1 % del personal docent de primària i secundària han patit, com a mínim una vegada al llarg de la seva carrera docent, una agressió física per part de l'alumnat o de les seves famílies. El percentatge puja considerablement més, fins al 53,9 %, en el cas d'agressions verbals, insults o amenaces.

És evident que no cal retornar a l'antiga autoritat del mestre o professor, aquella que quan el pare s'assabentava que el mestre havia castigat el seu fill, el castigava encara més; però tampoc cal despullar del tot l'autoritat del personal docent, i encara menys el respecte per la seva feina, quan en la mateixa situació ara el pare, o la família, qüestiona el seu criteri moltes vegades sense entrar en raó.

Que gairebé un de cada quatre docents hagi patit alguna agressió física i més de la meitat hagin patit agressions verbals són dades que ens haurien d'alarmar en l'àmbit educatiu, també socialment.

A risc d'equivocar-me, ben segur que una millor atenció a la diversitat i a la complexitat de l'alumnat ajudaria a minimitzar aquestes dades, també una millor atenció social i educativa a les famílies de l'alumnat en clau comunitària.

En qüestió de dies el personal docent iniciarà les seves vacances, per a mi més que merescudes vacances!

Sis, la xifra de la setmana

El Barça aquesta temporada ha tenyit de blaugrana sis lligues estatals obtenint un ple històric de campionats dels sis equips professionals que té: futbol masculí i femení, bàsquet, handbol, hoquei i futbol sala.

La xifra és una fita històrica mai assumida fins ara i en el seu conjunt té molt mèrit en l'àmbit esportiu, també en el social (especialment d'autoestima) i l'econòmic, tenint present que el club no viu precisament la seva millor època en aquest aspecte, immers en retallades pressupostàries en totes les seccions.

El mèrit esportiu en el seu conjunt és innegable tot i que en algunes seccions, per la seva clara superioritat respecte dels seus rivals, potser és més relatiu, com en l'handbol i el futbol femení, on a escala estatal els respectius equips dominen la competició de forma més que folgada, guanyant quasi tots els partits, sinó tots.

Més competides són les competicions estatals d'hoquei i futbol sala, en les que tot i que el Barça és dominador, no ho guanya sempre tot; i molt de mèrit tenen, enguany, les lligues de futbol masculí i bàsquet, en les que el Barça està recuperant, aquestes darreres temporades, la competitivitat que havia perdut.

Sis lligues de les sis possibles de les seves sis seccions professionals. La dada no hauria de passar desapercebuda per inèdita i, sobretot, perquè serà difícil, tot i que no impossible, que es torni a repetir.

Més improbable, ara com ara, és que aquesta fita s'assoleixi a escala continental, que les sis seccions es proclamin, en una mateixa temporada, campiones d'Europa... Aquesta seria, sens dubte, una gran fita històrica! De moment és només una il·lusió.

Vint, la xifra de la setmana

El Barça de bàsquet ha tornat a assaborir la glòria, guanyant de forma solvent la Lliga ACB, propinant-li un contundent tres a zero al Real Madrid al play-off de la final.

Amb aquesta ja són vint les lligues de bàsquet que acumula el Barça, la segona de Saras Jasikevicius en tres anys, la lliga de Nikola Mirotic, que li serveix per acomiadar-se del Barça per la porta gran.

El Barça encara és lluny dels trenta-sis títols de lliga del Real Madrid de bàsquet, però si fem un cop d'ull al palmarès d'ambdós clubs veurem que els anys vuitanta del segle passat representen un punt d'inflexió.

Entre el 1957 i el 1980 el Barça de bàsquet només va guanyar una lliga, la de 1959; la resta, excepte dues guanyades pel Joventut de Badalona, les va guanyar el Real Madrid. És a dir, fins al 1980 el Real Madrid havia guanyat vint-i-una lligues de bàsquet, el Joventut dues i el Barça només una.

Des de 1981 el Real Madrid ha guanyat quinze lligues i el Barça dinou, en períodes especialment fructífers, com el d'Aíto García Reneses i el de Xavi Pascual.

És clar que la gran assignatura pendent del Barça és Europa, on ha fet grans temporades i jugat força finals, vuit, però guanyat pocs títols, tan sols dos, que contrasten amb els onze títols europeus de la màxima categoria del Real Madrid...

Semblava que aquest any, després de fer una gran fase regular a l'Eurolliga, havia de tornar a ser un any victoriós a Europa, però novament el Real Madrid, que en bàsquet també té aquesta capacitat de superar moments límit, va guanyar el Barça a les semifinals en un incomprensible mal partit de Mirotic...

Però finalment el Barça, i Mirotic, han tancat la temporada amb una gran alegria, guanyant de nou un títol de lliga que, a banda de mantenir Saras Jasikevicius a la banqueta, ha de servir per esperonar a l'equip i fer-lo més competitiu a Europa, tot i la sortida de Mirotic, el jugador més determinant d'aquestes darreres temporades...