988 dies són els que va durar la Guerra Civil Espanyola, els dies que hi ha entre el 17 de juliol de 1936 i l'1 d’abril de 1939. Aquella guerra, el que la va motivar i el que va generar després, és encara molt present en els nostres dies i condiciona la política espanyola, encara avui, com anys enrere possiblement no ens hauríem imaginat.
La Guerra Civil Espanyola, tot i ser un conflicte intern, també va tenir una gran repercussió internacional, no només bèl·licament, també en l'imaginari de molta gent una vegada es va acabar.
A principis dels anys seixanta el cantant estatunidenc de folk Phil Ochs, coetani i, en part, enemic de Bob Dylan, es preguntava si encara recordàvem Franco, l'antic aliat de Hitler. Phil Ochs es queixa de com la societat americana, i potser el món en general, ha oblidat els crims de guerra que Franco va perpetrar, es queixa de com les democràcies occidentals, especialment la nord-americana, van tolerar aquella dictadura, com van girar el cap...
La Guerra Civil Espanyola va obrir moltes ferides, i són moltes les que encara resten sense tancar.
El 10 de novembre de 1975 el buc de càrrega SS Edmund Fitzgerald es va enfonsar al Gran Llac, el llac més gran dels Grans Llacs d'Amèrica del Nord, situats entre els Estats Units i el Canadà. El buc es dirigia cap a Detroit i pel camí es va trobar amb un altre vaixell, i van fer un tros de ruta junts.
Una tempesta els va fer alterar les seves rutes i ambdós vaixells de càrrega van mantenir la comunicació fins que el segon, l'Arthur M. Anderson, va perdre la comunicació amb el buc SS Edmund Fitzgerald enmig d'un violent onatge que sacsejava la nau. Passada la tempesta no va arribar la calma, al radar de l'Anderson no hi havia rastre del buc de càrrega SS Edmund Fitzgerald. El buc s'havia enfonsat i els 29 tripulants que hi treballaven van morir.
La tragèdia del buc SS Edmund Fitzgerald va inspirar al músic i cantant Gordon Lightfoot la cançó "Wreck of the Edmund Fitzgerald"; dies després del naufragi Lightfoot va veure mal escrit el nom del buc a la revista "Newsweek, "Edmond" en comptes d'"Edmund", interpretant l'errada com un deshonor als mariners morts en el naufragi.
La cançó, a tall d'homenatge, descriu l'incident i fa referència als detalls de la tempesta i al misteri que envolta el naufragi del buc SS Edmund Fitzgerald, ja que no es va trobar cap explicació clara del naufragi durant les investigacions posteriors.
El 12 de setembre de 1977 Steve Biko, un destacat activista antiapartheid i líder del moviment estudiantil negre a Sud-àfrica durant la dècada dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat, va morir estant en custòdia policial, a causa de les lesions cerebrals provocades per la pallissa que li va propinar la policia sud-africana. Biko, que aleshores tenia trenta anys, havia estat detingut per les autoritats del règim d'apartheid.
Steve Biko va ser un dels fundadors del Moviment d'Estudiants Negres (Black Consciousness Movement), moviment que buscava empoderar i conscienciar la població negra sobre la seva identitat i dignitat, fent del reconeixement i la valoració de la seva cultura un element essencial per a la llibertat i l'autoestima del poble negre. La seva mort va provocar una gran indignació i va contribuir a la creixent pressió internacional contra el règim d'apartheid.
L'any 1980 el músic i cantant Peter Gabriel va compondre i publicar la cançó "Biko", en homenatge al seu llegat i la seva lluita contra l'apartheid a Sud-àfrica. La lletra de la cançó destaca la vida i la mort de Biko, incloent-hi detalls com el seu arrest i la seva mort sota custòdia policial.
Intensa i emotiva, la cançó va contribuir a promoure la consciència mundial sobre la injustícia de l'apartheid.
"He Was a Friend of Mine" és una cançó tradicional nord americana que parla de la pèrdua d'un amic i de la melangia que acompanya aquesta pèrdua. Una de les primeres gravacions d'aquesta cançó data de 1939 i anys més tard va enregistrar-la Bob Dylan per al seu disc de debut, publicat el 1962, tot i que finalment no s'hi va incloure.
El 22 de novembre de 1963, ara fa seixanta anys, el 35è president dels Estats Units, John Fitzgerald Kennedy, va morir assassinat d'un tret al cap mentre participava en una desfilada del seu viatge oficial a Dallas. Aquell dia va morir un president i va néixer un mite. La vida i obra de JFK, amb les seves llums i les seves ombres, és sobradament coneguda, alhora que misteriosa és encara la seva mort.
Aquella nit Roger McGuinn, líder del grup de folk rock The Byrds, va adaptar la cançó "He Was a Friend of Mine" en homenatge al president assassinat. La lletra de Roger McGuinn situa a la figura de Kennedy com un amic que s'ha perdut, reflectint així el sentiment de molta gent durant aquells dies de commoció i tristesa.
Aquesta cançó també s'ha fet servir, en altres ocasions, per homenatjar altres víctimes d'assassinat, com el de George Floyd.
El 23 de novembre de 1991 el músic i cantant Freddie Mercury va anunciar que estava malalt de sida; just l'endemà, va morir.
La seva mort va consternar el món de la música, bé, va consternar el món sencer, no en va Mercury no només era un músic talentós, sobretot era una de les grans estrelles del rock.
Bernie Taupin, lletrista de capçalera d'Elton John, afectat per la mort de Freddie Mercury, va començar a escriure una lletra que posteriorment esdevindria, amb la música d'Elton John, la cançó "The Last Song".
Elton John va compondre la música entre llàgrimes, segurament d'aquí el to emotiu i melancòlic de la cançó. La lletra ens explica com un jove homosexual malalt de sida busca la reconciliació amb el seu pare, després d'anys de discussions i baralles a causa de la seva orientació sexual.
Per cert, ahir, amb motiu del Dia Mundial de la Sida, el departament de Salut va exposar les dades al voltant d'aquesta malaltia i el titular seria que en els darrers deu anys el nombre d'infeccions per VIH a Catalunya s'ha reduït a la meitat gràcies a l'estabilització de les infeccions.
Francisca de Pedraza és, possiblement, la primera dona que va denunciar de forma clara i explícita la violència de gènere.
Nascuda a finals del segle XVI a Alcalà d'Henares la seva infància, òrfena de mare i pare, la va passar com a donzella en un convent fins que un home, Jerónimo de Jaras, un busca-raons i alcohòlic membre d'una coneguda família d'Alcalà, va demanar la seva mà a la priora del convent, l'any 1612.
Només dos anys després Francisca de Pedraza torna al convent demanat tornar-hi, farta del tracte violent que rep del seu marit des que es van casar. Quan el seu marit la va a buscar només rep un advertiment: només pot picar a la seva dona quan sigui necessari per a la seva obediència.
Les pallisses que rep Francisca de Pedraza són violentes i constants i l'any 1618 presenta el seu cas davant el corregidor d'Alcalà, però el funcionari reial defuig la denúncia afirmant que això és assumpte de Déu i la deriva als tribunals eclesiàstics.
No només ella és víctima de les amenaces, pallisses i violacions del seu marit, també els seus fills i, desesperada, acut al seu confessor, qui li diu que ha de poder-ho suportar, que aquest és un comportament normal. L'any 1620 presenta una petició de divorci al Palau Episcopal, refrendada per diferents testimonis, però la seva petició és denegada.
L'any 1622, estant de nou embarassada, Jerónimo de Jaras l'apallissa brutalment al carrer, prop de la catedral, provocant-li un avortament. Recorre de nou davant les autoritats eclesiàstiques i aleshores rep com a sentència favorable la indicació que el seu marit, Jerónimo de Jaras, la tracti amb amor.
L'any 1624 Francisca de Pedraza aconsegueix presentar el seu cas davant el nunci papal, aleshores de visita a Espanya, i aquest li recomana que presenti la seva demanda a l'Audiència Escolàstica Universitària. Finalment, se li concedeix la separació matrimonial, la recuperació del seu dot i la meitat dels béns del matrimoni. També una ordre d'allunyament per part del seu marit, Jerónimo de Jaras. Aquest va recórrer, sense èxit, la sentència.
Francisca de Pedraza és un referent de la lluita feminista i contra la violència de gènere. Alcalà d'Henares lliura des de 2016 un premi en el seu honor, el Premi Francisca de Pedraza contra la violència de gènere.
D'altra banda, l'Orquesta Filarmónica Cervantina de las 25 Villas va encarregar l'any 2018 al compositor Fernando Furones la "Suite orquestral Francisca de Pedraza" per esdevenir, com la protagonista d'aquesta història, un símbol cultural contra la violència de gènere.
El 7 d'agost de 1930 dos homes afroamericans, Thomas Shipp i Abram Smith, van ser brutalment linxats i penjats d'un arbre de la plaça del Palau de Justícia de Marion, una ciutat de l'estat d'Indiana.
Thomas Shipp i Abram Smith havien estat arrestats aquella mateixa nit com a sospitosos del robatori i assassinat d'un obrer blanc, Claude Deeter, i d'haver violat a la seva xicota, Mary Ball. Una multitud enfervorida els va començar a colpejar, fins i tot amb la col·laboració d'alguns dels policies que els havien arrestat, i alçant una soga d'un arbre els van penjar. El fotògraf Lawrence Beitler va poder capturar l'escena dels cossos penjats sobre els caps de la multitud. Posteriorment, Mary Bell va testificar afirmant que no havia estat violada.
Va poder evitar el linxament James Cameron, també sospitós, escapolint-se entre la multitud, tot i que posteriorment va ser capturat, jutjat i condemnat com a còmplice d'assassinat, tot i la manca d'evidències de la seva acusació. James Cameron anys després va sortir en llibertat condicional i es va implicar en la lluita pels drets civils dels afroamericans.
Aquest va ser un dels molts linxaments contra la població afroamericana, linxaments que van servir d'inspiració del professor i poeta Abel Meeropol per escriure el poema "Bitter Fruit", convertit en cançó sota el títol "Strange Fruit" amb la veu de l'enorme Billie Holiday. La seva interpretació, intensa i emotiva, va fer que la cançó esdevingués un himne en la lluita contra la discriminació racial i la violència.
L'any 1996 Nick Cave and The Bad Seeds van publicar el disc "Murder Ballads", un disc temàtic de cançons que relaten crims, entrant si cal en detalls i cantant-ne les conseqüències. Una mena de "Crims", de Carles Porta, en format musical!
Aquests tipus de cançons ben bé podrien configurar un gènere musical del qual cançons com "Nebraska", de Bruce Springsteen, en podria formar part. També la cançó d'avui, “Tom Dooley”.
Thomas C. Dula, conegut també com a Tom Dooley, nascut l'any 1845 a l'estat de Carolina del Nord, va ser un soldat confederat que va acabar essent declarat culpable per l'assassinat de Laura Foster, desapareguda l'any 1866 quan, embarassada d'ell, se suposa que havien de marxar junts, d'escapar-se.
Tot i la sentència i la seva execució (va morir executat a la forca dos anys després, a l'edat de 21 anys.), la seva culpabilitat va generar molts dubtes, ja que també es va sospitar d'una cosina de Laura Foster, Ann Melton, amb qui temps enrere ell havia tingut una relació. Es diu que des de dalt del patíbul Tom C. Dula va dir: "Senyors, veieu aquesta mà? Jo no li vaig tocar ni un pèl, al cap d'aquella jove".
La història del soldat confederat Tom Dooley i l'assassinat de Laura Foster, que al seu dia va tenir un important ressò mediàtic, és de les que d'una manera o altra han arribat als nostres dies, en part gràcies a la cançó "Tom Dooley" que l'any 1958 va publicar el grup The Kingston Trio i la pel·lícula "The Legend of Tom Dooley", de 1959, protagonitzada per un jove Michael Landon.
Les històries d'amor i desamor són una gran font d'inspiració musical, les criminals també, tant o més!
Charles Starkweather tenia 19 anys; la seva xicota, Caril Ann Fugate, tan sols 14. Ella vivia amb la seva mare i el seu padrastre quan, l'any 1956 i amb 13 anys, va conèixer i començar una relació sentimental amb ell, cinc anys més gran. Ell, després d'abandonar els estudis, treballava descarregant camions.
Les seves curtes i desestructurades vides van entrar en una espiral de violència entre desembre de 1957 i gener de 1958, perpetrant fins a 11 assassinats, inclosos el de la mare, el padastre i la germanastra d'ella, de tan sols dos anys, entre els estats de Nebraska i Wyoming.
El seu bany de sang va finalitzar a finals de gener de 1958, quan van ser detinguts. Ell va ser condemnat a pena de mort i el van executar a la cadira elèctrica a finals de juny de 1959; tenia 20 anys.
Ella va ser condemnada a cadena perpètua, tot i que va sortir en llibertat condicional l'any 1976, després de passar 17 anys a la presó. La seva bona conducta hi va ajudar i, ja en llibertat, va refer la seva vida. Aquest estiu ha celebrat el seu 80è aniversari.
La seva història ha inspirat, entre d'altres, les pel·lícules "Badlands", amb guió i direcció de Terence Malick i protagonitzada per Martin Sheen, Sissy Spacek i Warren Oates, o "Natural Born Killers" dirigida per Oliver Stone amb guió de Quentin Tarantino i protagonitzada per Woody Harrelson, Juliette Lewis, Robert Downey Jr i Tommy Lee Jones.
Però qui, possiblement, millor ha retratat aquests tràgics assassinats, és Bruce Springsteen amb la cançó "Nebraska", cantada en primera persona des de la perspectiva d'ell.
Crua i alhora emotiva, la cançó no deixa de ser una visió crítica de la violència i la desesperació, de la desesperació que alimenta i desferma la violència en la societat nord-americana.
Amb la seva guitarra, la seva harmònica i la seva veu, Bruce Springsteen en fa prou per fer de Nebraska una de les seves grans obres mestres!
El 25 d'octubre de 1938 el mar va abraçar per sempre el cos, potser no l'ànima, de la poetessa i escriptora argentina Alfonsina Storni, a l'edat de 46 anys. Alfonsina Storni s'hi va llençar als seus braços des del moll de La Perla de la ciutat argentina Mar del Plata, afectada i operada per un càncer de pit, i deprimida per la difícil situació que estava vivint.
El seu tràgic suïcidi va inspirar el músic argentí Ariel Ramírez i el lletrista Félix Luna, que en record i honor seu van compondre la cançó "Alfonsina y el Mar". La lletra de la cançó evoca la bellesa del mar i l'enyor de la poetessa, amb una visió emotiva i melancòlica de la seva vida i la seva mort. El compositor Ariel Ramírez no va conèixer personalment la poetessa, sí el seu pare, que la va tenir de mestra.
Interpretada per multitud de músics, la primera persona que la va cantar, que li va posar veu, va ser Mercedes Sosa.
"Sabe Dios qué angustia te acompañó Qué dolores viejos calló tu voz Para recostarte arrullada en el canto de las Caracolas marinas La canción que canta en el fondo oscuro del mar La caracola
Te vas Alfonsina con tu soledad ¿Qué poemas nuevos fuiste a buscar? Una voz antigua de viento y de sal Te requiebra el alma y la está llevando Y te vas hacia allá como en sueños Dormida, Alfonsina, vestida de mar"
El 9 de maig de 1800 va néixer a Torrington, una ciutat l'estat de Connecticut dels Estats Units, John Brown. Home de fortes conviccions religioses, també tenia fortes conviccions abolicionistes, esdevenint un dels referents de la lluita contra l'esclavitud.
La seva no va ser una lluita precisament pacífica, el maig de 1856 va liderar el que es va conèixer com la massacre de Pottawatomie, matant cinc homes partidaris de l'esclavisme. El seu activisme antiesclavista el va dur a liderar un moviment d'alliberament d'esclaus i, amb aquesta finalitat, l'octubre de 1959 va dirigir l'assalt a l'armeria federal d'Harpers Ferry, Virgínia. En l'atac van morir set persones més.
El seu objectiu era armar esclaus rebels i iniciar una insurrecció i fins i tot havia preparat una Constitució provisional dels Estats Units lliure de l'esclavitud.
John Brown va ser capturat, juntament amb alguns dels seus homes; d'altres van ser executats. Brown va ser jutjat, acusat de traïció i assassinat, i va ser condemnat a mort.
El 2 de desembre de 1959 va ser executat a la forca a Charles Town, Virgínia. El seu assalt, detenció, judici i execució van tenir una gran repercussió a la premsa i la seva mort va tenir un gran impacte, esdevenint un heroi i màrtir pel moviment abolicionista; se li atribueixen, abans de morir penjat a la forca, aquestes paraules: "és un crim que facin pagar un home pels actes que un home lliure no pot evitar cometre".
Heroi i màrtir per uns, els abolicionistes, boig iterrorista pels altres, els esclavistes, el seu cas va incrementar encara més les tensions secessionistes que van desembocar, mesos després, en la Guerra Civil estatunidenca, o Guerra de Secessió. Entre els soldats de la Unió es va fer especialment popular una marxa en honor seu, "John Brown's Body", esdevenint himne del moviment.
Aquesta popular cançó ha arribat als nostres dies, entre d'altres, a través de la veu de l'imprescindible Pete Seeger.
Entre el 25 i el 31 de març de 1969 John Lennon i Yoko Ono es va enllitar públicament, a manera de lluna de mel (uns dies abans es van casar) a l'Hotel Hilton d'Amsterdam. L'acció, però, sobretot volia ser (i de fet va ser) una acció de protesta no violenta contra les guerres, en especial (tot i que no únicament) la guerra del Vietnam.
Aquesta acció de protesta va tenir una segona part, a finals de maig, a l'Hotel Hilton de Montreal, al Canadà. La idea inicial era fer aquesta segona acció a Nova York, però aleshores Lennon tenia vetada l'entrada als Estats Units pel seu cm de cànnabis.
Va ser en el marc d'aquesta protesta pacífica que es va gestar la cançó "Give Peace a Chance"; Lennon es va inspirar en una resposta que ell mateix va donar a un periodista, que li va preguntar què pretenia amb la protesta: "tot el que estem dient és", va dir Lennon, "dona una oportunitat a la pau".
La cançó es va gravar allà mateix l'1 de juny de 1969 i ràpidament va esdevenir un símbol de pau i esperança en un moment, com el d'ara, marcat per les guerres i les seves terribles conseqüències.
A finals d'abril de 1970 el president estatunidenc Richard Nixon ordena envair (deixem-nos d'eufemismes: bombardejar) Cambodja, en el marc de la Guerra del Vietnam. La decisió genera una onada de protesta, especialment protestes estudiantils a les universitats, entre elles la Universitat estatal de Kent, a l'estat d'Ohio.
A principis de maig a la Universitat de Kent es comencen a mobilitzar centenars d'estudiants, organitzant petites mobilitzacions i actes de protesta. La mobilització va agafant volada i qui es mobilitza, també, és la Guàrdia Nacional dels Estats Units.
El 4 de maig de 1970 es programa una protesta, que no és autoritzada. La tensió ha anat creixent aquests darrers dies de protestes i manifestacions, amb enfrontaments entre la Guàrdia Nacional i els estudiants. El temor de nous disturbis i enfrontaments fa que les autoritats ordenin la dispersió dels estudiants que es manifestaven i en la seva intervenció la Guàrdia Nacional obre foc, foc real. El tiroteig fereix a nou manifestants i quatre cauen morts: Allison Krause, Jeffrey Glen Miller, Sandra Lee Scheuer i William Knox Schroeder.
Aquesta massacre, la Massacre de la Universitat de Kent, va causar un gran impacte i indignació a tot el país, també en el jove músic canadenc Neil Young. Impactat per les imatges de la massacre, Young va escriure la cançó "Ohio" i amb el seu grup, "Crosby, Stills, Nash & Young" van gravar-la a mitjans de maig i la van publicar com a senzill ("single") a principis de juny.
"Ohio" es va convertir ràpidament en un(altre) himne de protesta contra la guerra i segueix essent una referència de la cançó protesta nord-americana.
A principis de setembre de 1982 moria Andrew Marciano Armstrong, transportista i músic de jazz, a 54 anys víctima d'un càncer d'esòfag. Dic principis de setembre perquè no totes les fonts coincideixen en la data; les més fiables diuen que va morir el 10 de setembre, d'altres el dia 1. Bé, sigui com sigui, era a principis de setembre.
Resulta que el dia del seu enterrament el seu fill petit, Billie Joe, el petit de sis germans, de 10 anys, va sortir corrents del funeral cap a casa seva, atordit per tantes emocions (tristesa, ràbia...) i es va tancar a la seva habitació. Quan la seva mare va trucar a la porta de la seva habitació per consolar-lo, el petit Billie Joe Armstrong va respondre "desperta'm quan s'acabi el setembre".
Aquell mateix any 1982 Billie Joe Armstrong va conèixer i es va fer amic de Michael Ryan Pritchard, conegut musicalment com a Mike Dirnt, amb qui entre d'altres coses compartia el gust per la música en general i el rock en particular.
L'any 1986 els dos amics van crear la banda Sweet Children i poc després se'ls va unir Tré Cool; l'any 1989 el nom del grup va mutar a Green Day.
A principis de setembre de 2004 i ja amb una llarga trajectòria de cançons, discs i èxits, Green Day va publicar la cançó "Wake Me Up When September Ends", inspirada en la prematura mortd'Andrew Marciano Armstrong, el pare de Billie Joe Armstrong i l'episodi de la fugida del funeral, quan es va tancar a la seva habitació. .
Ara que s'acaba setembre, la seva mare ja el pot tornar a despertar...
Per cert, el videoclip de la cançó, una mena de petit curtmetratge, s'allunya molt de la història que la va inspirar, tot i que no del tema: la pèrdua.
Billy Joel va néixer l'any 1949 i quaranta anys més tard, ja com a músic d'èxit i consagrat amb cançons com "Piano Man" o "Uptown Girl", va publicar la cançó "We Didn't Start the Fire".
Aquesta podria la ser la meta cançó de cites històriques, ja que al llarg dels poc més de quatre minuts que dura hi apareixen, ni més ni menys, 119 referències de personatges o esdeveniments històrics entre els anys 1949, l'any que va néixer, i el 1989, l'any que va escriure i publicar la cançó. Billy Joel els recita al llarg de la cançó i entremig insisteix a dir (dir-nos i segurament també dir-se) que ells no van encendre el foc, que aquest crema des que el món gira, que no van encendre el foc i que van intentar apagar-lo...
Podríem cantar el mateix avui, actualitzant els personatges i esdeveniments que, des que es va publicar, han protagonitzat i marcat l'actualitat i el nostre esdevenir; i també podríem cantar, i insistir, que nosaltres no vam encendre el foc, que com ell al seu dia, el foc que crema aquest món ja ens el vam trobar encès.
Anys seixanta del segle passat; els Estats Units estan immersos en una controvertida i incòmoda guerra, la Guerra del Vietnam. Fins aleshores havien proporcionat assessorament i assistència militar a Vietnam del Sud, però a partir de la meitat de la dècada s'hi va involucrar, enviant de tropes.
L'enviament de tropes va requerir intensificar el reclutament militar i es va establir un sistema de loteria per determinar qui seria cridat a servir a l'exèrcit. Ens en podem fer a la idea, els que encara no havíem nascut aleshores, veient el reclutament dels exèrcits rus i ucraïnès...
I com ara Rússia i Ucraïna, hi havia qui intentava lliurar-se'n i, com sol passar arreu, corria la sospita que aquells que tenien recursos econòmics o connexions amb el poder podien evitar ser reclutats, mentre que aquells menys afortunats econòmicament estaven condemnats a ser enviats al front.
Aquesta injustícia i desigualtat en el reclutament militar va inspirar a John Fogerty, líder del grup Creedence Clearwater Revival, a escriure i publicar, l'any 1969, la cançó "Fortunate Son". "No soc un fill afortunat d'una família adinerada", diu la cançó, posant en relleu que mentre els fills de famílies riques i poderoses no eren cridats a files, els fills de famílies de classes treballadores i menys privilegiades se'ls enviava a lluitar i morir al Vietnam.
La cançó es va convertir en un dels himnes contra la Guerra del Vietnam.
El 9 de febrer de 1963, a Baltimore (Maryland) Hattie Carroll, una dona afroamericana de 51 anys, es dirigia a la seva feina com a cambrera en una festa de l'alta societat al prestigiós hotel Emerson. La festa l'organitzava una família adinerada, i entre els convidats hi havia William Zantzinger, un jove propietari de terres blanc de 24 anys.
Enmig de la festa i sense cap motiu aparent, William Zantzinger va començar a insultar i fer comentaris despectius cap a Hattie Carroll i, de sobte, va agafar el seu bastó i va començar a colpejar-la violentament. Hattie Carroll tot i intentar protegir-se, va quedar greument ferida, va ser traslladada a l'hospital i, lamentablement, va morir a causa de la pallissa que li va propinar William Zantzinger.
La notícia de l'assassinat d'Hattie Carroll va provocar una gran indignació, però quan es va presentar el cas davant els tribunals, malgrat la clara culpabilitat de William Zantzinger i la brutalitat del seu atac, va ser condemnat només per homicidi involuntari i va rebre una condemna mínima de tan sols sis mesos de presó.
La injustícia del veredicte va provocar una gran indignació i va inspirar la famosa cançó de Bob Dylan, "The Lonesome Death of Hattie Carroll", publicada l'any 1964 en el seu tercer disc d'estudi, "The Times They Are A-Changin'".
La lletra de la cançó denuncia aquest trist episodi i critica l'ineficaç sistema judicial que permetia a personatges privilegiats com William Zantzinger sortir quasi indemnes de delictes tan greus.
Aquesta cançó es va convertir en un crit de protesta contra la discriminació racial i la desigualtat social i la història de l'Hattie Carroll es va convertir en un símbol de la lluita per la igualtat i els drets civils a la dècada de 1960 als Estats Units.
L'1 d'octubre de 2017, durant la celebració del festival de música country Route 91 Harvest de Las Vegas, Stephen Paddock, un comptable de 64 anys, va disparar des de la seva habitació del pis 32 de l'Hotel Mandalay Bay contra la multitud que assistia al festival, que es realitzava a l'aire lliure. La massacre de Paddock va causar 59 víctimes mortals i 851 persones ferides.
Estat Islàmic va reivindicar l'atemptat argumentant que Paddock s'havia convertit a l'islam, tot i que l'FBI sempre ha assegurat que no hi ha proves de la connexió entre Paddock i l'organització terrorista.
Aquests fets van inspirar la cançó "Darkness" del raper Eminem, que en el seu videoclip recrea el tiroteig de Las Vegas, mostrant l'habitació d'hotel des d'on es van realitzar els trets i els efectes que va tenir aquest esdeveniment en les persones que es trobaven al festival.
Amb "Darkness" el músic i cantant Eminem també va contribuir a conscienciar sobre la violència i la necessitat de fer canvis legislatius sobre la tinença d'armes als Estats Units.
El 17 de juny de 1966 el boxejador Rubin "Hurricane" Carter, juntament amb el seu amic John Artis, va ser arrestat i acusat d'un triple assassinat que va tenir lloc a Paterson, Nova Jersey. El judici, marcat per diverses irregularitats incloent testimonis contradictoris i l'ús de proves circumstancials, va acabar malgrat les incoherències amb Carter declarat culpable i condemnat a cadena perpètua.
L'any 1975 Carter va escriure i publicar, a tall d'autobiografia, el llibre "The Sixteenth Round" i la seva lectura va inspirar Bob Dylan a compondre i publicar a finals d'aquest mateix any la cançó "Hurricane". La cançó va fer guanyar notorietat a la causa i la lluita de Carter, destacant les irregularitats i contradiccions del judici i defensant la seva innocència.
Després de passar gairebé 20 anys a la presó, els advocats de Carter van aconseguir que la seva condemna fos anul·lada el 1985. Les proves que van demostrar la seva innocència van incloure declaracions contradictòries dels testimonis i violacions de procediment durant el judici. Carter va ser alliberat i va seguir lluitant per la justícia i pels drets civils. Rubin "Hurricane" Carter va morir l'any 2014 a 76 anys.
La història de Carter es va portar al cinema l'any 1999 amb la pel·lícula "The Hurricane", amb Denzel Washington en el paper de Rubin "Hurricane" Carter.
El 3 de febrer de 1959 va ser un dia tràgic, va ser "el dia que va morir la música".
El 3 de febrer de 1959 Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P. "The Big Bopper" Richardson van morir en un fatídic accident d'avioneta en una petita localitat de l'estat d'Iowa, als Estats Units.
Aquest tràgic accident va commoure profundament el món de la música i va representar la pèrdua d'un talent creatiu immens; els tres músics, tot i la seva joventut, ja havien deixat una important empremta en el món de la música i amb la seva mort no només van deixar un llegat, també van esdevenir llegenda. "The Big Bopper" tenia 28 anys, Buddy Holly 22 i Ritchie Valens tan sols 17 anys.
Més jove era, aleshores, un adolescent i aspirant a músic Don McLean, que impactat per aquell tràgic accident i les seves irreversibles pèrdues, va compondre i publicar anys més tard, el 1971, la cançó "American Pie", en la que referint-se a l'accident el defineix com "el dia que va morir la música".
La cançó, entre altres coses, serveix de record i homenatge als músics perduts i, en certa manera es contradiu, ja que és evident que la música no va morir aquell dia, ni abans quan va morir Mozart, després ni quan van morir Jimi Hendrix, Jim Morrison, John Lennon o Freddie Mercury, que entre el seu llegat va dir-nos, tot cantant, "The Show Must Go On".
