El futur de les revistes locals

Fotografia: Joan Carles Codolà (Llumiguia de Cassà de la Selva i ACPC)

Sota l'ombra d'una imponent alzina, just al costat de la Torre Desvern de Celrà, els i les responsables d'una sèrie de revistes locals vam parlar del passat, present i futur de les revistes locals, dels motius del seu naixement, dels continguts i el seu paper d'informació, documentació i cohesió, i de les dificultats i reptes de finançament, entre altres temes, convocats per l'Associació La Miniua, amb motiu del 30è aniversari de la revista "La Llera del Ter".

Excepte la revista amfitriona, "La Llera del Ter", i la revista "Parlem de Sarrià", present també entre el públic, la resta de les revistes participants a la taula rodona teníem en comú que som publicacions novelles, creades fa pocs anys. És el cas, per exemple, de la revista "Som del Pont", que té encara no dos anys i tot just quatre números. La resta de publicacions convidades, "Cinniana" de Cervià de Ter, "Sotrac" de l'Alt Empordà, "Roca de Migdia" de Mieres i "Grana" de Viladesens, també són novelles, i la seva existència és un senyal inequívoc del valor i la utilitat, avui dia, de les revistes locals editades en paper, en un món que sembla dominat per la digitalització.

Una altra aportació de la trobada va ser donar visibilitat a les revistes locals i prendre consciència que són moltes les que es publiquen, amb periodicitats i tirades diverses, però totes elles amb una ferma voluntat de recollir la crònica de l'actualitat local i, alhora, de preservar-ne la memòria i la història. Partint del títol, provocador, de la trobada, "Més present que passat", una de les grans conclusions, compartida per tothom, és que les revistes locals tenen, malgrat les dificultats organitzatives i de finançament, molt de futur, com va expressar encertadament el periodista i president del Col·legi de Periodistes de Girona, Jordi Grau: "tenim unes revistes que estan creixent arreu del territori i que ens demostren que tenim més futur que no pas passat".

Una altra conclusió de la jornada va ser que cal fer-ne més, de trobades de revistes locals, per conèixer-nos millor i, sobretot, per compartir experiències, reptes, penes i alegries. De moment, des de la revista "Som del Pont", després d'haver participat en aquesta trobada a Celrà, estem convocats en una altra trobada de revistes locals a Santa Eugènia de Ter, convidats per "La Nimfa", amb motiu de la pròxima publicació del seu número 10. Serà el dissabte 23 de maig al matí a la plaça del Barco de Girona.

Més present que passat

"Més present que passat". Aquest és el títol de la Trobada de Revistes Locals que, organitzada per La Miniua en el marc del 30è aniversari de la revista "La Llera del Ter", se celebrarà el proper dissabte 11 d'abril, a les 11 h, a la Torre Desvern de Celrà, en la qual participaré com a representant de la revista "Som del Pont". Serà una trobada que voldrà posar en valor les revistes locals, amb una mirada especial cap a les de nova creació, com "Som del Pont", que tot just té dos anys, i que acompanyarem la revista "La Llera del Ter", amfitriona i de llarga trajectòria, amb 30 anys a l'esquena.

Més novelles o veteranes, les revistes locals fan una cosa que no fa ningú més: ser la crònica del dia a dia dels pobles i dels barris, recollir la veu de les entitats i de la gent, i conservar la memòria col·lectiva d'una comunitat. És a dir, recullen tot allò que rarament sortirà als grans mitjans de comunicació: el que passa al costat de casa i que també mereix ser explicat i recordat. Aquestes històries locals, presents i pretèrites, són la matèria primera d'aquestes publicacions, que posen les persones i el territori al centre.

Però fer una revista local no és fàcil. Trobar persones col·laboradores disposades a escriure, investigar o documentar de manera altruista és un repte constant, i al repte humà s'hi afegeix el repte econòmic: el finançament d'aquestes publicacions depèn sovint del suport municipal, de la publicitat local i, sobretot, de la bona voluntat de moltes persones que hi dediquen el seu temps.

I, malgrat les dificultats, les revistes locals sobreviuen, es reinventen i, en alguns casos, neixen de nou. Perquè, al final, s'imposa la voluntat, i la necessitat, de tenir veu pròpia, d'explicar des del poble o des del barri què hi passa, amb la gent del poble o del barri. Aquesta és la grandesa de les revistes locals. La tenacitat de les persones que hi ha darrere d'aquestes publicacions és, en si mateixa, una història que val la pena explicar. Això és el que, entre d'altres coses, procurarem explicar el dissabte 11 d'abril a Celrà.

Quin programa de ràdio t'ha marcat?

Amb motiu del Dia Mundial de la Ràdio, el dijous 13 de febrer, a Ràdio Sarrià hem preparat un programa especial dedicat a aquells programes radiofònics que han deixat una empremta inesborrable en la vida dels nostres col·laboradors i col·laboradores i de la nostra audiència.

Aquest programa especial l'emetrem en directe de 18 h a 20 h des dels estudis de Ràdio Sarrià i comptarem amb la participació de diverses veus conegudes de la casa, que respondran a la pregunta que hem llençat per aquest programa especial: quin programa de ràdio (de qualsevol emissora) t'ha marcat?

A banda dels col·laboradors i col·laboradores habituals de Ràdio Sarrià, en aquest programa especial també hi haurà espai per a la participació de la nostra audiència, bé participant trucant en directe o bé enviant un missatge de veu al telèfon de Ràdio Sarrià, compartint records radiofònics.

Amb aquest programa especial, des de Ràdio Sarrià volem retre homenatge a la ràdio com a mitjà de comunicació que ens acompanya, ens informa, ens entreté i ens emociona dia rere dia, un mitjà que, malgrat les reiterades amenaces d'extinció que ha patit, continua essent essencial en el dia a dia, en la vida, de moltes persones.

Així doncs, ens agradarà molt que el dijous 13 de febrer, de 18 h a 20 h, sintonitzeu amb Ràdio Sarrià per celebrar conjuntament el Dia Mundial de la Ràdio responent a aquesta pregunta: "quin programa de ràdio us ha marcat?"

Les portades dels diaris

Hom espera d'un diari que l'informi, cada dia, de l'actualitat, d'allò que ha passat, significativament, al món, també el que ha passat, i que sigui rellevant, prop de casa. La funció dels diaris, la dels mitjans de comunicació en general, és prioritzar les notícies i tractar-ne la informació seguint els criteris periodístics (allò de les 5 Q i del codi deontològic), entenent que cada diari ho farà posant l'accent en allò que més li interessa i amb el to ideològic (biaix si voleu) del mateix diari, definint així la línia editorial. 

I de la mateixa manera, hom espera trobar a la portada d'un diari, en general, les notícies més destacades i rellevants, els grans titulars i imatges que resumeixen el dia. Els mateixos mitjans de comunicació, programes informatius de ràdio i televisió, destinen seccions en què destaquen les portades dels diaris i, només amb aquest simple fet, ja es poden copsar les diferències de com uns i altres tracten la informació; les portades, és evident, parlen molt dels diaris.

Des de fa un temps el diari El Punt Avui fa un interessant exercici de recuperar les portades dels diaris Avui i Punt Diari del dia en qüestió d'anys enrere, una mena d'efemèrides informativa que et transporta entre quaranta i cinquanta anys enrere generant un aiguabarreig d'història, memòria, record i  nostàlgia.

Mirant aquestes portades pretèrites em preguntava si la portada del dia del mateix diari me la trobaria, hipotèticament, d'aquí a quaranta anys en la mateixa secció. M'ho preguntava no per qüestionar si d'aquí a quaranta anys seré viu (és molt probable que no), o per si se seguiran publicant diaris en paper (és probable que tampoc), sinó per la mateixa naturalesa de les portades del diari El Punt Avui, que des de fa un temps va mutar de la tradicional amb les imatges i titulars del dia anterior, a portades de caràcter més monogràfic, no sempre coincidents amb l’actualitat més immediata, sinó amb temes de fons o de reflexió tractats en el diari.

Aquest estil de portades, que també sovintegen al diari ARA o a diaris com el francès Libération o el britànic The Independent, són gràficament més agraïdes i impactants (sobretot pel seu disseny), tot i que les trobo informativament més pobres. És clar que els diaris, situats en un quiosc, han de destacar i la portada esdevé, sens dubte, un dels principals factors diferencials.

1a Trobada de les ràdios locals de les comarques gironines

Fotografia: Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya

Aquests darrers dies i setmanes han estat intensos i farcits de celebracions radiofòniques; fa encara no un mes es va celebrar el centenari de la primera emissió oficial d'una ràdio a Catalunya, que es va fer el 14 de novembre de 1924 a través de Ràdio Barcelona EAJ 1, i ahir es van complir noranta-un anys de la primera emissió d'una ràdio de les comarques gironines, feta per Francina Boris a través de Ràdio Girona EAJ 38.

Cent anys després, les ràdios locals són el millor símbol de la resistència d'aquest mitjà i, alhora, un dels millors exponents de la seva contribució a la riquesa, pluralitat i capil·laritat dels mitjans de comunicació al nostre país. Lluny del còmput i la competició per les audiències (justament ahir es va fer públic el darrer EGM), les ràdios locals van fent el seu treball de formigueta, potenciant la informació local (també l'entreteniment, és clar) i promovent la participació, en altres paraules, fent comunitat i, alhora, també fent país.

Cent anys després de la primera emissió de ràdio a Catalunya, i més de noranta de la primera emissió de les comarques gironines, moltes de les emissores locals ja duen a l'esquena trenta, quaranta i fins i tot més anys d'emissions, tota una fita, fins i tot un miracle, sobretot per com ha canviat el món, informativament.

Ràdio Sarrià, emissora de la qual formo part i conec prou bé, n'és un bon exemple, ja amb quaranta-un anys de vida a les ones hertzianes, que intenta renéixer de les seves cendres sustentant el projecte sobre dos pilars, la informació local i la participació.

Les ràdios locals es mantenen fermes, tot i la migradesa dels pressupostos que les sostenen, que en molts casos es compensa amb la participació desinteressada, i alhora apassionada, de persones voluntàries col·laboradores que aporten continguts variats, de qualitat i de proximitat.

Quaranta anys després, aproximadament, de la proliferació de les ràdios locals, la majoria de caràcter públic vinculades a ajuntaments, les emissores de les comarques gironines ens vam trobar, sota el paraigua de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, per compartir penes i alegries, projectes i models de gestió, trajectòria, experiències, expertesa i, sobretot, reptes de futur.

Sorprèn que aquesta primera trobada hagi arribat al cap de tants anys, i estic convençut que la següent, la segona, no tardarà tant a fer-se, perquè en les d'àmbit nacional no ho sé, però en les locals no funciona allò de "cada terra fa sa guerra", que són moltes les coses (coneixement, expertesa, recursos, continguts, etc.) que les ràdios locals podem compartir i, de fet, ja compartim a través de la mateixa Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i de la Xarxa de Comunicació Local.

Un fruit d'aquesta primera trobada va ser, més enllà de tot el que vam compartir, el manifest subscrit per totes les emissores presents, naturalment també per Ràdio Sarrià.

Deixar-lo publicar, o no...

La setmana passada es va conèixer la sentència del primer judici contra el periodista Saül Gordillo, acusat d'agressió sexual; va ser condemnatòria i haurà de complir un any de preó i dos de llibertat vigilada. La sentència encara no és ferma i Saül Gordillo la recorrerà.

El seu vessant públic, com a director de Catalunya Ràdio (2016 - 2022) entre altres responsabilitats dins el món del periodisme, inevitablement ha donat una major volada mediàtica al cas, i la seva acusació i condemna també ha sacsejat algunes redaccions, com la del diari El Punt Avui, de la que ell n'havia format part, i n'era, de fet n'és encara, col·laborador. 

La setmana passada diferents publicacions del diari ens van mostrar part d'aquesta sacsejada, tot i que només en vam veure i llegir la punta de l'iceberg. 

Tot va començar, coneguda la sentència condemnatòria, amb "El voraviu" "Què faràs amb en Saül?", del director i propietari del diari, Joan Vall Clara, pregunta que ell mateix es responia: 

(...)"La resposta és no faré res. Insinuen que no hauria d'escriure al diari. Insinuen que no hauria d’escriure al diari. Insinuen que li he de retirar el dret al treball i a guanyar-se la vida amb dignitat. Però no ho faré. Soc aquí per evitar tot tipus d’abusos. Treure-li la feina ho seria. Si la condemna es fa ferma, l’haurà de complir, es redimirà a través de la pena i tindrà dret a una segona oportunitat, com tot ciutadà. No hi ha res més. Què faré amb en Saül? No faré res."

L'endemà la plantilla del diari El Punt Avui publicava un comunicat al diari, que entre altres coses, deia això:

"La plantilla d’El Punt Avui vol expressar el seu desacord amb el manteniment de Saül Gordillo com a col·laborador del diari després que hagi estat condemnat, en primera instància, per un delicte d’agressió sexual. (,,,) Davant la negativa del director a prendre cap mesura, la plantilla ha avalat aquest text perquè lectors i l’opinió pública sàpiguen que Gordillo publica en aquest diari malgrat el rebuig del personal."

El director, s'explicava així a "El voraviu" del mateix dia ("Linxament i mort civil"):

"Els treballadors del diari no avalen la decisió de mantenir Saül Gordillo com a col·laborador. (...) La decisió l’he de prendre jo. No em ve de nou. Fa anys que contracto i acomiado. (...) Fins ara havien sigut partits, els que m’havien demanat el cap d’algun periodista. Ara m’ho demanen 51 companys i em fot molt quan he de dir que no als companys. Però atendre’ls és condemnar en Saül a la mort civil, i no ho faré. (...) Qui vulgui continuar amb el linxament no tindrà la mort civil que busca. Aquest no és país de lapidacions."

I el tema encara va cuejar més dos dies després; arran d'unes pintades aparegudes a la façana del diari i reivindicades per "Arran", acusant Vall Clara d'encobridor, el director del diari  a "Ara soc encobridor" va escriure "Fa anys que practico la política laboral de la segona oportunitat, i amb èxit".

Trobo molt interessant tota aquesta cascada d'articles, i més interessant és tot el que hi ha dessota, tot el contingut ideològic, emocional i personal que no veiem, però sí que intuïm, en el posicionament d'un fet aparentment col·lateral: ha de seguir publicant al diari un col·laborador condemnat per agressió sexual?

Jo quan intento respondre, tinc contradiccions internes que fan que la meva resposta no es pugui limitar ni a un simple sí, ni a un simple no... I en tot cas, la pregunta, i aquesta polèmica, me'n desperta una altra: quan comença la reinserció d'una persona condemnada?

Qui va matar Sansa?

Acabats els vuit episodis de la sèrie Tor, de Carles Porta, la pregunta segueix sense una resposta clara o, tal com indueix a pensar el mateix periodista, amb més d'una resposta possible, perquè és evident que algú va matar Sansa.

La sèrie, doncs, no és conclusiva i la imatge final de la trucada fictícia d'un desconegut podria interpretar-se com un "continuarà...", però em sembla que, en cas de respondre la trucada, Carles Porta novament ens farà esperar més del que voldríem per posar llum, la llum definitiva (qui va matar Sansa?), a la foscor de Tor.

Amb la sèrie Tor ens ha explicat un conte a la vora del foc i el cert és que, tot i deixar la pregunta sense resposta, la sèrie ha permès posar llum, molta llum, a la foscor d'un conflicte veïnal i territorial enverinat durant dècades.

El retrat d'un temps d'aquest trosset de país, amb la seva gent i les seves circumstàncies, és una contribució prou valuosa que compensa, en el meu cas amb escreix, que la pregunta (qui va matar Sansa?) segueixi mantenint l'interrogant.

A més a Tor, en aquesta crònica negra (tant negra com el sutge de les llars de foc) de Tor, Carles Porta ha acabat esdevenint un personatge més que, inevitablement, també forma part de la trama, i a la sèrie m'ha fet pensar en el personatge de Jessica Fletcher de la mítica sèrie televisiva "S'ha escrit un crim", que es movia sempre amb prou naturalitat i familiaritat entre els implicats del crim de torn.

No sé si mai sabrem qui va matar Sansa; a més d'un personatge de motius no li'n mancaven... Potser, d'una manera o l'altra, el van matar tots o, com va dir un seu parent, ell mateix es va posar en el punt de mira. I és que la sèrie, parlant de Sansa i de Palanca, també parla de nosaltres, i això és el que la fa universal.

Al capdavall, qui de nosaltres, en algun moment, en alguna situació, per algunes circumstàncies, no ha estat Sansa, no ha estat Palanca?

La nit electroal, a Ràdio Sarrià

Amb més voluntat que mitjans, amb una taula de so provisional, amb els estudis a mig pintar i a l'espera que en qüestió de dies aterri una persona que coordini l'emissora, Ràdio Sarrià, s'ha de dir, va fer un extraordinari seguiment de la jornada electoral de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

Hores després d'haver tancat l'emissió en directe de matinada, amb un programa especial en viu i en directe sobre el Festival d'Eurovisió, diumenge al matí Ràdio Sarrià ens va despertar amb el primer dels tres flaixos informatius sobre la jornada electoral, informant puntualment des dels estudis, amb informació dels tres col·legis electorals, de la constitució de les meses i l'inici de la votació. 

Més tard, al migdia i a la tarda, vam fer els flaixos informatius dels avanços de participació i, finalment, a partir de les 8 del vespre, un programa especial per al seguiment del recompte i la valoració de la jornada electoral que es va allargar fins a les onze de la nit.

Amb en Josep Maria Sansalvador, l'Anna Sala, en Jordi Paretas i jo mateix vam començar a escalfar motors a les vuit del vespre informant de l'avanç de l'escrutini i dels resultats de cada una de les meses dels tres col·legis electorals de Sarrià de Ter, on teníem enviats especials, informadors que ens anaven actualitzant minut a minut el recompte. I avançada la jornada electoral es van anar afegint al programa els representants dels quatre grups municipals de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, per acabar de fer tertúlia tot valorant els resultats i els possibles pactes per a formar govern.

Ràdio Sarrià va recuperant, a poc a poc, i amb més voluntat que mitjans, la seva vocació de servei públic. La programació especial de la diada de Sant Jordi i d'aquesta jornada i nit electoral en són dos exemples. Era per això, i per tots els continguts que avui ja formen part de la programació de l'emissora, que volíem recuperar Ràdio Sarrià; recuperar-la no per a nosaltres, sinó per a posar-la al servei dels veïns i veïnes de Sarrià de Ter.

Taral·larejar a Ràdio Sarrià. Entrevista a Lluís Cañigueral Viñals

"Cantar una cançó, una melodia, etc., sense dir-ne les paraules." Aquesta és la definició de la paraula taral·larejar, paraula que jo sempre he dit en la seva versió més curta: taral·lejar. 

I justament això, cantar una cançó sense dir-ne les paraules, és el que va fer en Lluís Cañigueral Viñals, a l'entrevista que vaig fer-li dies enrere al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. 

Resulta que en la selecció de les cançons que demano a les persones que entrevisto no ens vam acabar d'entendre en una; sabia que era una cançó de Tom Jones, però la que jo vaig seleccionar no era exactament la que ell havia triat. 

Així que, pocs segons després que el tècnic de so la punxés, ja vaig veure que no, que aquella no era la cançó... En demanar-li quina era, la va començar a taral·lejar (o taral·larejar) i davant tal exhibició vocal (certament en Lluís Cañigueral Viñals té molt bona veu), no vam tenir més remei que baixar la cançó de Tom Jones que, equivocadament, sonava... 

És clar que l'entrevista va ser molt més que aquest moment musical, amb en Lluís Cañigueral Viñals també vam parlar, entre altres temes, del seu ofici (fuster), de les seves aficions (el ball en general i les sardanes en particular, també el clarinet), del seu paper de Jutge de Pau de Sarrià de Ter i fins i tot de la mort, per la seva condició d'enterramorts. 

Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Tota una oficial de primera! Entrevista a Joaquima Torrent Francàs

Es diu Joaquima, però jo sempre l'he conegut com a Quima. Això dels noms és tot un món, en segons quins casos: una cosa és el nom oficial, l'altre el nom dit, o el dit en un context (la família) i el dit en un altre context (les amistats, la feina, etc.).

Jo sempre he sigut en Roger (més ben o mal pronunciat, aquest és un altre tema), tot i que fa cap a quaranta anys també responia al nom de "Salmonete"... En el cas que ens ocupa avui, la Joaquima Torrent Francàs per mi sempre ha estat i és, encara, la Quima.

I la Quima, a qui dies enrere vaig tenir en goig d'entrevistar, és una dona entusiasta i valenta, a banda de divertida, molt divertida. Mesos enrere, a finals d'octubre de l'any passat, la vaig escoltar en una taula rodona "El paper de la dona a la fàbrica", en el marc de la jornada "Sarrià, entre el Ter i el paper".

Les intervencions de la Quima, a qui jo sobretot havia conegut, i coincidit a la colla dels Amics dels gegants de Sarrià de Ter (ella en va ser presidenta una colla d'anys), eren divertides i ocurrents i aleshores vaig pensar: la Quima té una entrevista!

I l'entrevista vaig fer-li dies enrere al programa "Cançons que parlen" de Ràdio Sarrià i de tot el que vam parlar destacaria que la Quima ha estat de les poques dones (si no l'única) que ha treballat d'oficial en una fàbrica de paper, una feina copada per homes. La Quima és una dona que ha trencat un sostre de vidre, i que no tinc gaire clar que d'altres dones hagin passat pel forat que ella va crear...

A l'entrevista amb la Quima en vam parlar, de la seva feina d'oficial, com també vam parlar de molts altres temes de la seva vida: la família, l'escola, el ball, les entitats... Divertida i desimbolta, la Quima transmet ganes de viure, fins i tot quan parla de la mort!

Segur que gaudireu escoltant l'entrevista, tant com jo vaig gaudir fent-li!

Trepitjar molt la ràdio, i no parlar-hi mai. Entrevista a Josep Maria Fernández Martínez

No sé quantes vegades, al llarg de la seva vida, en Josep Maria Fernández Martínez ha trepitjat la ràdio, els estudis de Ràdio Sarrià. Segur que són moltes vegades, incomptables vegades; la majoria, possiblement, com a treballador de la brigada municipal, ara arranjant això, ara arranjant allò; però moltes, també, com a col·laborador d'Ona Sarrià, per exemple quan calia preparar la Festa de la Ràdio i posar, literalment, tota la carn a la graella! A la graella de fer carn a la brasa, no a la radiofònica!

Són moltes les vegades que en Josep Maria havia trepitjat els estudis de Ràdio Sarrià, i mai hi havia parlat; mai, fins dies enrere, quan el vaig convidar, d'entrevistat, al programa "Cançons que parlen". Ho va comentar al principi de l'entrevista i, si us he de ser sincer, em va sorprendre, ja que és una persona que, en l'àmbit social i cívic, s'ha implicat en diferents associacions, tot i que és veritat que sempre ha estat de les persones que penquen molt i no sempre surten a les fotografies, o es posen davant d'un micròfon!

Sempre hi ha una primera vegada i em va agradar molt que en Josep Maria Fernández Martínez parlés per primera vegada a través dels micròfons de Ràdio Sarrià al meu programa. Va ser un plaer i tot un honor! I escoltant-lo, ja ho veureu, qualsevol diria que no hi havia parlat mai!

I és que en Josep Maria, a banda d'una bona entrevista (que ja he fet), sobretot té molta conversa!

El Punt Diari, abans del Punt Diari

Aquests dies el diari El Punt Avui ha commemorat, amb l'edició d'un suplement especial, els 45 anys de vida del diari, més concretament del Punt Diari, que va sortir al carrer amb el seu primer número el 24 de febrer de 1979. És clar que l'inici de la història del Punt Diari, la seva gènesi, va començar uns anys abans.

Ho recordava setmanes enrere el periodista Pius Pujades en una taula rodona sobre la revista Presència, i ho descriu amb prou detall Jaume Guillamet al llibre "Memòria de Just":

"Aquesta idea ha sortit en gran part d'aquesta casa [Presència] i us ho volem venir a explicar, van dir-nos. Va venir amb en Pius a presentar-nos el projecte del Punt i jo li vaig dir que seiés al que havia estat sempre el seu lloc". Narcís Jordi Aragó no recorda la data exacta que Just M. Casero va tornar a Presència amb aquest motiu; Pius Pujades, tampoc. Devia ser la primavera de 1978. Aquest sí que recorda que tothom va veure amb bons ulls el projecte del diari nou i que es van omplir allà mateix alguns fulls d'inscripció a la Cooperativa Papirus. La revista havia passat a mensual i al número de juliol es va publicar un ampli reportatge de dues pàgines titulat "Un diari per a un poble. Projecte de periodisme democràtic, popular i independent" (núm. 516).

Guillamet també recull que la idea d'editar un diari en català ja planava entre alguns col·laboradors de Presència a finals de 1975.

Tot i que s'explica que Pius Pujades i Just M. Casero en van ser els fundadors, el nucli fundacional, com també recull Jaume Guillamet, va ser més coral:

Segons Jordi Mercader, "Just Casero, Jordi Comas, Joaquim Domingo, Jaume Guillamet, Lluís Pla, Pius Pujades, Enric Serra i Jordi Vallmajó integraven el grup que es pot considerar fundacional i en què predominàvem els periodistes" ("La lluna en el cove", Punt Diari, 24 de febrer de 1989).

És cert que a finals de setembre de 1978 Pius Pujades i Just M. Casero són contractats a temps complet com a conseller delegat i gerent, respectivament, per impulsar la recta final de la sortida del diari. El llibre de Jaume Guillamet també parla sobre l'origen del nom del diari:

La primavera de 1978, el projecte començava a madurar. I, probablement, ja tenia nom. Joaquim Domingo atribueix a en Just el nom de Punt Diari, que hauria proposat en l'esmentat dinar de la tardor anterior, amb una dotzena més de possibilitats. Jo sempre he cregut que era una proposta de Pius Pujades. El cert és que, inicialment, s'havia parlat de recuperar el nom de L'Autonomista, el diari republicà de la família Rahola.

I tant o més important que el nom, va ser el disseny de la capçalera, i tal com recorda i recull Jaume Guillamet a "Memòria de Just"; en l'informe "Un diari per a un poble" (Presència, juliol de 1978) el periodista Jordi Mercader entrevista a Pius Pujades i Just M. Casero i s'hi publiquen les propostes de capçalera dissenyades per Vicenç Huedo, Enric Serra, Narcís Comadira i Àngel Serradell. Les he recollit a la imatge que encapçala aquest article, juntament amb el disseny de la primera capçalera del diari.

En fi, aquests dies s'han explicat molt, i molt bé, els 45 anys de vida del Punt Diari (avui, El Punt Avui), però potser no s'han explicat prou, ni prou extensament, els intensos anys de la seva gènesi. Aquest podria ser un bon exercici periodístic per als pròxims 5 anys, per a quan el diari en faci 50!

Se'ls hi ha aparegut la Verge!

No són pocs els polítics, i polítiques, que amb el gag del programa "Està Passant" de TV3 sobre la Virgen del Rocío se'ls ha aparegut, literalment, la Verge! I és clar, ara esperen que obri miracle, naturalment en clau electoral.

El context és l'element clau de tot plegat; d'entrada el context electoral per la proximitat amb les eleccions municipals i autonòmiques. Aquest context amplifica el soroll i aquest gag ha estat utilitzat per, de nou, confrontar territoris i nacionalitats; mostrar l'animadversió (per dir-ho d'alguna manera) contra Catalunya i els i les catalanes genera un suposat rendiment electoral i aquí part de la dreta i l'esquerra política i mediàtica espanyola (i especialment andalusa) hi han sucat pa.

És com si al manual bàsic de política espanyola hi hagués un capítol específic sobre Catalunya: "cal aprofitar qualsevol excusa per criticar Catalunya i els catalans, no desaprofitis cap ocasió". Em sembla que la portaveu de Adelante Andalucía Teresa Rodríguez, la primera ofesa pel gag, va voler ser més papista que el Papa i ella mateixa ha reconegut que de saber que despertaria les més baixes passions conservadores potser no hauria fet la piulada...

Sobre el gag em sembla que no hi ha massa res a dir; també el context l'explica: és una sàtira que es fa en un programa d'humor. Pot agradar més o menys, pot fer més o menys gràcia, naturalment, tot i que aquesta sempre és una valoració molt subjectiva: si l'objecte de la mofa no m'afecta, visca la llibertat d'expressió, però si em toca el voraviu aleshores sí, cal posar límit a l'humor...

Naturalment, l'humor té límits i el context n'és un; el mateix gag no podria fer-se en un programa informatiu, per exemple, o en plena celebració d'una processió. Però hi ha un altre factor que també influeix en la percepció del gag, que és qui el fa; és diferent que jo me'n rigui de mi mateix, a què ho faci un altre...

En fi, se'ls hi ha aparegut la Verge, ara caldrà veure si obra el miracle...

(Només si) perd Espanya

Com a subscriptor del diari El Punt Avui cada dia rebo, dins el diari, una edició de L'Esportiu; aquestes són unes pàgines que també llegeixo, com llegia abans El 9 o, anys enrere, les pàgines d'esports del diari. La informació esportiva també m'interessa, i per això m'hi entretinc, llegint informació i opinió.

La informació, com en la majoria de diaris esportius, està molt segmentada i prioritzada, essent el futbol (del Girona i del Barça) el que ocupa més espai i pàgines. No hi abunda gaire (o gens) la informació sobre la selecció espanyola, entenc que per un criteri editorial, per la qual cosa quan juga Espanya com a molt sol aparèixer un breu en cas que algun jugador català hagi tingut alguna actuació destacada.

Dies enrere la selecció espanyola va jugar dos partits de la fase de classificació per a propera Eurocopa; va guanyar el primer contra Noruega (sense Haaland) i va perdre el segon contra Escòcia. L'endemà del primer no em va semblar trobar cap referència del partit al diari però, en canvi, l'endemà del segon la notícia va superar el breu habitual i sota el titular "Perd Espanya" el diari s'hi va esplaiar una mica més, sucant pa a la derrota espanyola.

A L'Esportiu només parlen de la selecció espanyola (sobretot) quan perd, però aquest no és un criteri editorial exclusiu d'aquest rotatiu: a la premsa esportiva de Barcelona es parla més del Real Madrid quan l'equip blanc ensopega, i viceversa.

Quelcom semblant, a vegades més ben dissimilat que d'altres, també passa amb els mitjans generalistes amb relació a la informació política; al capdavall, tothom té la seva pròpia línia editorial, cada mitjà té les seves pròpies fílies i fòbies polítiques.

I en el cas que avui ens ocupa, entenc al consell editorial del diari van pensar que el titular (Perd Espanya) bé mereixia quelcom més que un simple breu.

Filtració

Els premis Tres de Març de Salt prenen per nom la data que la Generalitat de Catalunya va aprovar el Decret 72/1983, de 3 de març sobre la segregació de Salt, també Sarrià de Ter, de Girona, és a dir, la recuperació de la seva independència municipal.

Salt commemora aquesta data i, en canvi, Sarrià de Ter sempre s'ha fixat més en la data del 9 de març, quan el DOGC va publicar el decret, dia a partir del qual el decret es feia efectiu. Més enllà que enguany es commemoraran els 40 anys de la independència d'ambdós municipis, l'altre dia també pensava en aquest ball de dates, en la diferència entre l'aprovació i la publicació d'un acord, arrel d'una possible filtració.

La naturalesa de la possible filtració és molt diferent i, val a dir, al contrari de la del decret citat, l'acord no té un caràcter jurídic ni legal vinculant, ja que és d'un òrgan consultiu. M'explico.

El passat 23 de gener el plenari del Consell Municipal d'Educació de Girona va aprovar una resolució, un fet natural sense aparentment més transcendència. Part de la resolució, però, era material sensible, especialment la relacionada amb el present i futur de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona.

Dies més tard, ja embolcallats en l'agitació social, política i mediàtica per la decisió d'eliminar progressivament l'ESO del Xifra, part de la resolució aprovada al plenari del CEM va ser "filtrada" en un mitjà de comunicació, en part naturalment per la bona feina periodística, entenc que també per interès de qui va "filtrar" la resolució, després de les tenses reunions entre les famílies afectades i les administracions competents.

El cas és que quan el diari va publicar part del contingut de la resolució, aquesta encara no havia estat publicada al portal municipal del CEM. De fet quan escric aquestes paraules encara no ho està. Podem considerar, doncs, que s'ha filtrat?

És a la secretaria del CEM a qui correspon publicar les actes dels plenaris d'aquest òrgan de participació de caràcter consultiu i, per bé que encara no s'ha publicat formalment, s'entén que la naturalesa oberta i pública dels plenaris, als que pot accedir-hi tothom (tot i que tothom amb veu i vot) el que allà es parla i decideix és públic des del mateix moment que s'aprova, malgrat les actes i acords no estiguin publicats.

És a dir, potser la filtració no es va produir com a tal ja que qualsevol persona que hagués assistit al plenari va poder conèixer el que s'hi va tractar, però és evident que qui va facilitar l'acord al periodista, juntament amb algunes consideracions atribuïbles al debat intern d'una comissió del CEM, ho va fer amb una clara intenció: al meu parer, desacreditar alguns dels membres del CEM i de la comissió que proposava la resolució aprovada, tot i que encara no publicada.

La notícia va requerir un comunicat per part d'alguns dels membres del la comissió del CEM, i és evident que més enllà de si va ser o no una filtració, s'ha generat una situació incòmode dins la comissió del CEM, per part meva en clau de confiança, que caldrà resoldre a la propera reunió.

Potser no s'ha produït una filtració, sí una esquerda.

Revistes que parlen de nosaltres

L'altre dia m'esperava en una sala d'espera d'una important empresa de Banyoles, fent temps per la cita que tenia amb la directora general. Com procuro fer sempre que puc vaig arribar uns minuts abans, rarament més de cinc, que si arribar massa tard és de mala educació, fer-ho massa aviat també.

Mentre m'esperava vaig veure una pila de revistes i entre elles n'hi havia dues de locals que vaig fullejar. Ambdues contenien l'agenda de les activitats d'estiu dels pobles de la comarca, reportatges sobre persones i personatges, articles de divulgació general, cròniques d'actes i esdeveniments, etc., tot d'informació local que difícilment té cabuda, fins i tot, a la premsa generalista local.

Les revistes locals, com la nostrada Parlem de Sarrià, tenen entre d'altres la virtut que parlen de nosaltres, de la nostra història, de les nostres activitats, dels nostres interessos. Són revistes que parlen de nosaltres i en les que nosaltres també hi podem escriure, hi podem col·laborar.

Aquesta és la seva gràcia, la seva màgia, aquest és el seu valor. Potser per això la gent a banda de fullejar-les i llegir-les, també les col·lecciona. És clar que que en format digital la col·lecció ja està feta...

Dies enrere es va publicar un nou número de la revista Parlem de Sarrià; és local però, en format paper o digital, es pot llegir arreu, allà on sigueu!

Mitjans puntualment impuntuals

Si juguem a dividir el món en dues tipologies de persones, podríem dir que hi ha les persones rigorosament puntuals, entre els que moltes vegades podria incloure-m'hi, i hi ha les puntualment impuntuals.

Però avui no vull parlar de les persones puntualment impuntuals, sinó dels mitjans de comunicació que, per voluntat o no, són puntualment impuntuals!

RAC1, per exemple, és històricament impuntual, no sé si per desori, per cultura o com a tret d'identitat. Els senyals horaris de les hores en punt no marquen el punt i final d'un programa, sinó una mena de punts suspensius que indiquen, en moltes ocasions, que caldria anar acabant el programa...

Reconec que, puntual com acostumo a ser, m'agrada que els programes radiofònics acabin amb els senyals horaris, fent de cada emissió un repte de planificació i improvisació, si cal, per a complir amb l'horari previst.

Em desespera més la poca puntualitat de la televisió! I sí, ja sé que puntualment un informatiu pot allargar-se més del previst per una notícia d'última hora, però a TV3, per exemple, són impuntuals de mena i la programació de la graella sembla més una declaració d'intencions que no un compromís amb l'audiència.

No demano precisió suïssa, simplement que tinguin present que el seu temps també és el nostre... Potser per això, i també per les intempestives hores de segons quins programes (això donaria per un altre article) cada vegada preferim les opcions a la carta o les plataformes digitals, quan som nosaltres qui gestionem el nostre propi temps.

Si el temps és or, no estem per anar-lo perdent, i menys que ens el facin perdre!