dimarts, 27 de desembre de 2022

Quan (crèiem) que els carrers serien sempre nostres


"Els carrers seran sempre nostres", cantàvem animats aquells dies fa més de cinc anys, pensant que tot era possible, pensant que veritablement ho estàvem fent. Va ser un miratge.

L'any 1976 va ser el ministre franquista de Governació, Manuel Fraga Iribarne, qui es va voler fer seu el carrer amb la cèlebre frase "la calle es mía", responent així al desig i a la voluntat (l'amenaça?) dels moviments socials i polítics antifranquistes de celebrar el Primer de Maig sense Franco.

Ni nostres els carrers fa cinc anys ni seus l'any 1976, quan més he sentit que els carrers eren meus, eren nostres va ser entre finals dels anys setanta i principis dels vuitanta al meu barri, el Pont Major de Girona. I no calia que fossin tots els carrers, en fèiem prou amb un tros del carrer Tenerife i un tros del carrer Formentera.

Aquells anys el punt on es creuen aquests dos carrers era nostre, dels nens i nenes que vivíem en pisos i cases del voltant, que hi jugàvem a plaer: a futbol, a bàsquet, a tenis, amb la bicicleta... Que passava un cotxe?, el deixàvem passar i seguíem jugant.

El carrer era nostre, era on ens trobàvem per jugar les llargues tardes d'estiu fins que les mares ens cridaven a sopar. Just davant de casa la paret d'una indústria ens servia per jugar a frontó i en un altre carrer la porta d'un garatge ens feia de porteria. No ens calia gaire res més...

Recordo que el blau de la meva primera bicicleta, una BH blava, guanyava més intensitat com més queia la tarda, amb l'ocàs del dia, i aquells darrers moments de joc, corredisses i pedalades semblaven també més intensos, potser perquè sabíem que s'acostava l'hora de plegar veles.

Naturalment de petit també jugava en places i parcs, però els millors records els tinc jugant amb els veïns al carrer.

Ja fa molts anys que en aquests carrers no s'hi juga. Els carrers van deixar de ser nostres quan ens vam fer grans i, sobretot, quan se'ls van fer seus els cotxes. Potser sí que algun dia els hauríem de reconquerir, i no només per jugar-hi...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada