dilluns, 5 de desembre del 2022

Sebas Parra, la revolució permanent


El passat dimecres 30 de novembre escoltava, en motiu de la commemoració del Dia Internacional de la Ciutat Educadora a Girona, com el projecte "Vacances en pau" de l'ACAPS va canviar la vida de la Whaba Ahmed, nena saharaui que als 9 anys va ser acollida per una família un estiu; ho escoltava de viva veu en el relat en primera persona de la pròpia Whaba, ja adulta, advocada i que treballa per la l'apoderament i la inclusió de les persones migrades.

La Whaba, més enllà del seu periple vital, explicava la importància d'acompanyar i apoderar a les mares migrades especialment pel paper rellevant que tenen (ens agradi més o menys, la realitat és aquesta) en l'educació dels seus fills i filles; la Whaba subratllava la importància d'educar i apoderar per a implicar i, sobretot, integrar a les mares a la vida de la comunitat educativa de les escoles, un instrument d'inclusió.

Hores després, l'endemà, ens entristia la notícia de la mort del mestre i professor Sebas Parra Nuño i entre els records que inevitablement van aflorar, se'm va fer molt present el relat i explicació de la Whaba. Ignoro si la Whaba i en Sebas es coneixien, és altament probable que sí, ja que ambdós compartien, comparteixen, el convenciment que l'educació és alliberadora, allibera de cadenes moltes vegades invisibles, i és la millor inversió per a formar persones compromeses i crítiques.

Sebas Parra era un revolucionari fins i tot (sobretot) quan semblava que la revolució ja s'havia finalitzat. El seu esperit crític i el seu inconformisme eren, són, un cop baix al ventre, un calbot, una sacsejada ideològica al conformisme. Sebas Parra no endreçava cap lluita per pocs que fossin els motius que la motivessin, i ja hem vist que arreu n'hi ha de motius, que són moltes les persones, massa els pobles, que avui encara viuen oprimits.

Com a professor, a la universitat, amb en Sebas Parra vam aprendre que l'educació és una arma poderosa contra la ignorància, contra l'opressió, contra el poder i els poders, i que l'educació no és neutra i asèptica sinó que està amarada de molta intencionalitat: sabem que es pot educar per a la pau i per a la guerra, també per a oprimir o per a alliberar.

I un dels grans aprenentatges és la importància que l'educació té en la descoberta d'un mateix, del seu entorn, del seu context, elements imprescindibles per a la presa de consciència.

Bo i sabent que Sebas Parra és i ha estat molt més, per a mi i, sospito, també molts dels estudiants que va tenir, va ser qui amb més autenticitat i passió ens va fer endinsar en Paulo Freire i la seva "Pedagogia de l'Oprimit". Per això em sembla oportú, a mode d'homenatge, recuperar un breu fragment del llibre "Pedagogía del Oprimido" de Paulo Freire:

"La Pedagogía del Oprimido, aquella que debe ser elaborada por él y no para él (..) que no puede ser elaborada por los opresores, es un instrumento para este descubrimiento crítico: el de los oprimidos por sí mismos y el de los opresores por los oprimidos, como manifestación de la deshumanización."

En Sebas Parra ens ha deixat; la seva lluita, la seva revolució i el seu mestratge continuen i ens segueixen interpel·lant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada