"Cervell(s)"

Reconec que el meu, al final, quasi m'explota!

Segur que hi ha algun estudi que ha mesurat el llindar de la capacitat d'atenció i concentració del nostre cervell. Estudis a banda la nostra pròpia experiència personal ens dóna suficients pistes.

Sabem que una sessió, per exemple, de contes o de teatre amb mainada no hauria de durar més de tres quarts d'hora. Passats els primers 35 minuts, per interessant que pugui ser l'espectacle, la mainada es comença a inquietar i es torna bellugadissa, explorant els nervis de pares i mares, que malden per fer-los estar quiets i callats...

Els adults podem tenir més resistència, però és evident que tenim un límit, que massa sovint posen a prova, per exemple, pel·lícules amb metratges escandalosament llargs.

Però la capacitat d'atenció i concentració del nostre cervell no només és una qüestió de temps, també és una qüestió d'acumulació d'informació, i visitar un museu o una exposició a vegades ens el posa al límit.

Recordo mesos enrere la visita al Museo del Prado: a partir de no sé exactament quin moment semblava més un autòmat passejant sense rumb entre galeries i quadres que no una persona xopant-me de coneixement. Si el cervell és com una esponja el meu ja no podia absorbir més informació.

Quelcom semblant em va passar ahir a l'exposició "Cervell(s)" del CCCB: a les primeres sales llegia totes les cartel·les, però a partir de cap d'encara no dues hores ja me les llegia més en diagonal, i cap al final de l'exposició les seleccionava: impossible fer encabir al meu cervell tot el que aquesta interessant exposició m'oferia: textos, imatges, objectes, audiovisuals...

Els museus preveuen el cansament físic dels i les visitants i tard o d'hora trobes un sofà on reposar mentre mires un audiovisual. No sé si també preveuen el cansament mental, l'esgotament del cervell atent i concentrat, inundat d'informació i estímuls.

El meu, al final, quasi m'explota, i hagués estat un bon final, una "performance" en viu i en directe, única i irrepetible per tancar l'exposició en el seu darrer dia a Barcelona.

Acabada acceleradament l'exposició vaig poder reposar, assegut còmodament en una butaca escrivint aquest article, mentre esperava que la meva filla petita acabés el seu recorregut, més lent, més atent. És evident que el seu és un cervell, a banda de més jove, o possiblement per això?) amb una major capacitat d'absorció i de resistència, si més no a una exposició sobre el cervell...