He pillat!

Finalment he pillat! Suposo que era inevitable que algun dia, després de més de trenta-dos mesos de conviure amb el Covid-19, donés positiu.

Dijous a la nit vaig començar a notar un lleuger malestar, tot i que la meva cunyada diu que abans ja m'havia vist mala cara... Jo sóc dels que amb la cara paga!

L'incipient mal de coll del divendres al matí no donava massa marge de dubte que quelcom de dolent s'estava covant, i al vespre a casa ja m'enterrava, estirat al sofà, entre mantes amb el buf al coll i els peücs als peus. La veu nasal i rogallosa feien de cotó, que no enganya. L'endemà dissabte els més de trenta-vuit graus del termòmetre ho deixaven clar i les dues ratlles del test de Covid-19 dictaven sentència: aïllat!

Fins ara l'havia esquivat, o si més no en tots els tests havia donat negatiu, però aquesta setmana, no sé si pel canvi de temps, pel munt de reunions i actes presencials o per tot plegat, he pillat.

Jo no sóc d'emmalaltir sovint, però sóc dels que quan emmalalteixo, per poc que sigui, durant unes hores, màxim dos dies, no valc per res. També sóc dels que, quan em començo a recuperar tinc pressa per tornar a fer vida normal, que no en sé d'estar malalt.

No em compadeixo de mi mateix, tampoc em compadiu vosaltres, que d'acord que jo he passat unes hores cansat i amb mal de cap, amb malestar general i sense esma per llevar-me del llit o del sofà, però a casa per la Sira aquest malestar, aquest cansament és quasi el pa de cada dia, de cada dia des de fa trenta-dos mesos, els mateixos que jo he tardat a pillar...