dilluns, 28 de setembre de 2020

Matemàtiques...


Van ser la meva pedra a la sabata a l'institut i, per si no n'hagués tingut prou, també a la universitat amb l'assignatura d'estadística.

A segon de BUP (actual 3r d'ESO) vaig descobrir que les matemàtiques no m'agradaven; fins aleshores m'hi vaig relacionar més o menys bé, o això és el que es deprenia del meu expedient acadèmic, però a segon de BUP la relació va empitjorar fins a arribar a una d'aquelles situacions de no retorn...

A partir d'aleshores les matemàtiques se'm van entravessar, i suposo que per analogia també la física i la química... I si amb la literatura o la història gaudia, amb les matemàtiques i la física i química patia un suplici que, com una condemna, vaig arrossegar durant massa temps.

Al final, des de la suficiència, les vaig aprovar, però no em pregunteu com... Per si mai n'havia dubtat, a segon de BUP vaig confirmar que era, i encara sóc, més de lletres que de ciències!

No és el cas, pel que de moment sembla, de les meves filles: la gran fa el grau de matemàtiques, la mitjana començarà el de física i la petita sembla tenir, també, la mateixa passió per les ciències en general, i les matemàtiques en particular...

I jo, que vaig fer lletres pures, encara em pregunto: què he fet malament!

Bromes a banda, és evident que aquesta facilitat per les matemàtiques (i la música!) prové, a banda d'elles mateixes, per la via materna, i és aquesta via la que resol l'equació...

El que per mi va ser la pedra a la sabata per les meves filles és, es podria dir, la pedra filosofal!

Cap comentari:

Publica un comentari