Fa anys, quan anava a l'escola i, sobretot, a l'institut en més d'una ocasió m'hauria anat de conya un confinament per una pandèmia!
Qui de vosaltres en algun moment no havia desitjat que, sense que ningú prengués mal, un fet inesperat i extraordinari impedís fer aquell terrible examen, o posposés sine die la data de lliurament d'aquell feixuc treball!
Ara que ens hi hem trobat de veritat agraeixo no estar en edat escolar, i admiro encara més a les meves filles, que com tot l'alumnat, han hagut de fer front als seus estudis en un context d'incertesa i fins i tot por, d'improvisació i adaptació sobre la marxa...
I si bé és cert que jo, com tantes altres persones, m'he hagut de readaptar en relació a la meva feina, reconec que la meva ha estat de les d'adaptació fàcil.
Avui comença un nou curs escolar per a la mainada i us asseguro que agraeixo molt tenir quaranta-sis anys i no haver d'anar a classe, tampoc com a mestre o professor. El sistema educatiu ja es va estressar a finals del curs passat, i aquest curs de nou es posa a prova la seva resistència, en la que inevitablement suraran alhora les seves fortaleses i les seves debilitats...
El món no es pot parar, ja ho hem vist en viu i en directe aquesta primavera, i ho hem patit i patirem (en forma de nova i profunda crisi social, econòmica i sanitària) els propers mesos, diuen que fins i tot anys.
Tampoc es poden aturar ni tancar els centres educatius, i amb ràtios més altes de les previstes, i menys professorat del desitjat, la mainada tornarà emmascarada a les aules amb la inquietud, qui sap si també l'angoixa, de témer que tard o d'hora hi haurà algun positiu, i la corresponent quarantena. La sensació és la de tirar una moneda a l'aire i, espero que més tard que d'hora, perdre la juguesca!
És aquesta, la nova normalitat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada