Sense nínxol

Ahir passejava, de nou, pel petit cementiri del barri del Pont Major de Girona, l'únic parroquial de la ciutat. El meu pare fa més de 40 anys que hi reposa... Bé, en realitat, que s'hi descompon.

Amb la mort, com amb tot a la vida, tenim el relat emocional i metafòric (hi reposa) i la crua realitat (s'hi descompon); ambdós són necessaris. La realitat per no perdre el món de vista, la metàfora pèr afrontar la realitat. De fet el meu pare reposa més en el record dels qui va estimar, i l'estimem encara, que en el nínxol que hi ha rere una digne i modesta làpida de marbre.

Els cementiris conviden a passejar-s'hi, una vegada saludats (o resats) els propis difunts, i encara que el del Pont Major és petit, sempre que hi entro hi faig la volta.

Passejar pel cementiri és com passejar pel barri, saludant famílies de cognoms coneguts, reconeixent algunes cares de veïns i veïnes que hi reposen, i s'hi descomponen. En alguns nínxols, fins i tot, podries reconstruir-hi, gairebé, tot l'arbre genealògic...

És impossible passejar entre nínxols, columbaris, tombes, capelles i panteons i no pensar en la pròpia mort, i l'indret on reposarem, o ens descompondrem. Si penso en la meva, de mort, de moment el que tinc clar, i ja fa temps vaig deixar per escrit, fins i tot aquí, és que quan el meu cos ja no tingui vida en donarà a la ciència, pel que si res es torça, si res ho torça, el meu cos ni serà incinerat ni omplirà cap nínxol, i els qui em plorin, i em vulguin recordar, segur que trobaran quan fer-ho i, sobretot, on fer-ho.

I allà on vagin per a recordar-me, allà em trobaran, perquè per més que deixem els cossos dins un nínxol o llancem les cendres carena avall, els nostres morts ens acompanyen sempre; perquè, sinó, ens esforcem en recordar-los, també, tan bé, per Tots Sants.