Passava especialment d'excursió, de campaments o de ruta, o a les trobades com la Festa del pas i d'altres; també molts dissabtes... Al Cau cantàvem, i cantàvem molt!
Sempre hi havia qui gratava la guitarra, perquè sempre hi havia una guitarra, i cantàvem cançons que, tard o d'hora, acabaven formant part dels cançoners de campaments i rutes.
En un dels meus primers campaments, a mitjans dels anys vuitanta, vaig fer un intent, ara ja sabeu que fallit, d'aprendre a tocar la guitarra; potser no vaig tenir prou paciència, potser també vaig pensar que si ni me n'havia sortit al conservatori amb el solfeig, tampoc ho faria al Cau amb la guitarra; de cantar tampoc en sabia, ni en vaig aprendre però, com ara, ho feia igualment, i com ara cantava desafinant. Canto, i mai en sabré...
Entre les cançons que cantàvem n'hi havia, naturalment. de Lluís Llach, com "L'Estaca", "Cal que neixin flors a cada instant", i "Laura", una cançó d'amor, d'amor a l'amistat, que Llach va dedicar a la guitarrista que quasi sempre la va acompanyar als escenaris, Laura Almerich i Santacreu.
No va ser, aquesta, l'única cançó que Lluís Llach va dedicar a la Laura; també "Roses blanques", cançó que, entre d'altres, també es va cantar fa poc més de dos anys, a la cerimònia de comiat de la Laura Almerich i Santacreu, en la que també es va cantar "Laura".
"I si l’atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t’acompanyin els ocells,
que t’acaronin els estels;
i en un racó d’aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada