Poc a poc anem arribant; el lloc és un ombrívol petit paradís a tocar de la riera d'en Xuncla, a prop del nucli urbà de Sarrià de Ter i, alhora, prou lluny com per tenir la sensació d'endinsar-se en un altre món, al bell mig de la natura. En certa manera hi entrem, en un altre món.
Entrem en el món que l'avi patern de la Sira, a qui no vaig conèixer, va imaginar i construir per al gaudi de la família, especialment a l'estiu, envoltats de natura; un lloc de trobada i de celebració que la família encara manté amb el mateix ànim i esperit, i que segueix essent testimoni, i escenari, de nombroses trobades familiars, també la de la castanyada.
La tarda, que es fa curta i de seguida s'enfosqueix, convida a entrar dins la petita barraca i començar a encendre la llar de foc, mentre amb precisió quirúrgica fem un tall a les castanyes que en qüestió de minuts, ja cuites, embolcallarem amb paper de diari per mantenir-les calentes.
Però ja sabem que la castanyada no només va de castanyes, i la pila de torrades és cada vegada més alta, i l'embotit comença a circular per la taula, i les galetes ja fa estona que són obertes, i les coques, casolanes, esperen pacients l'hora de maridar amb la ratafia i la garnatxa...
Perquè la castanyada és tan sols el pretext, estacional, per a trobar-nos i compartir taula, i ja sabem que compartir taula és compartir quelcom més que menjar, que castanyes...
El millor de la castanyada, com de l'alberginiada i tantes altres trobades familiars, és amb qui et menges les castanyes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada