Entre bambolines

Rere qualsevol teló hi ha molta feina, molta més de la que es fa i es veu quan s'aixeca. I no és només el treball artístic de qui surt en escena, és tot el que l'envolta, inclosa la pròpia escena.

Aquesta feina ingent és imprescindible tant en la representació més fastuosa com en la més humil, tant en una òpera al Liceu com en una representació de final de curs de qualsevol escola...

També en el petit espectacle que la meva família vam fer, aquest dissabte passat, en l'acte de lliurament del 41è Premi Casero. Vam arribar a La Sala La Planeta una hora i mitja abans i vam veure i viure, entre bambolines, com l'escenari es transformava i es vestia de premi literari; vam fer les pertinents proves de so, alguns canvis de vestuari (les músiques) i vam endreçar el mínim atrezzo...

A la meva mare aquella estona, aquells moments previs abans d'aixecar-se el teló, encara que no n'hi hagués, li van agradar tant o més que els del propi acte. És clar que els artistes ja hi esteu avesats, a aquests moments, com els esportistes a l'escalfament previ a la competició; però per a nosaltres, com a mínim per a la meva mare i per mi, forans en la matèria, aquests moments no són quotidians sinó tan extraordinaris com sortir en escena!

Per cert, diu el diccionari que la bambolina és "cadascuna de les bandes de tela o de paper pintades que, penjades al sostre d'un escenari, formen la part superior d'una decoració que figura un sostre, branques pontades, el cel, etc.", definició molt semblant a la de bastidor, en l'accepció de teatre: "cadascuna de les teles o dels papers pintats i fixats en una armadura de fustes i llistons que hom posa a banda i banda de l'escenari formant part d'una decoració teatral."

D'aquí l'expressió entre bambolines, o entre bastidors, "d'amagat del públic..."