El negre de Banyoles

Tota fruita té el seu procés de maduració i, més tard o més d'hora, cau per si sola; el metge Alphonse Arcelin va fer accelerar, paradoxalment, la maduració d'un procés (la retirada del negre de Banyoles del Museu Darder) que, estic convençut, sense la seva intervenció s'hagués produït igualment, tot i que segurament més tard i en (i per) altres circumstàncies.

Dic paradoxalment perquè, tot i que la lluita d'Alphonse Arcelin va actuar d'accelerant, la resolució del cas no va ser ni molt menys ràpida ni immediata, el litigi amb l'Ajuntament de Banyoles va durar quasi una dècada. La sèrie documental "El negre té nom" ens ha fet reviure aquells fets de la Catalunya i la Banyoles preolímpica, i totes les derivades polítiques, museístiques i socials, a favor i en contra la retirada del negre de Banyoles del Museu Darder.

Veient el documental podria semblar que es projecta una imatge d'una Banyoles racista, encapçalada per l'alcalde d'aleshores, Joan Solana, judici que em sembla injust, per més traces que, per desconeixement o ignorància, se'n puguin detectar amb els ulls que avui ens mirem el món, que són força diferents de com ens el miràvem aleshores.

El Museu Darder, juntament amb l'estany de Banyoles, era una visita escolar recorrent de moltes escoles de les comarques gironines i de Catalunya; jo mateix l'havia visitat i en cap de les visites vam interpretar aquella exposició del negre de Banyoles com un acte de racisme, i entenc que aquest era el sentit general no només del centenar de visites d'escoles d'arreu que cada curs hi anaven, sinó del conjunt de la població de Banyoles, de les comarques gironines i de Catalunya.

És clar que a vegades una mirada nova, una mirada diferent ajuda a enfocar i conceptualitzar diferent les coses, i aquest canvi d'enfocament també necessita el seu procés, la seva assimilació. Salvant les distàncies, però per entendre aquestes transicions de canvis culturals i presa de consciència, anys enrere es jugava, per Setmana Santa, a "matar jueus", joc que fa dècades que ja no es juga per la incorrecció política que representa avui dia.

No crec que Banyoles, ni el seu alcalde, ni el munt d'escoles d'arreu del país que visitaven el Museu Darder fossin racistes aleshores, tot i que l'acceptació de l'exposició del negre de Banyoles ens sembli un acte de racisme avui; i si parlem d'avui, el que sí que sé, és que Banyoles té, des de fa anys, una planificació escolar que li permet combatre, amb prou èxit, la segregació escolar, i aquest fet potser també valdria per a un documental, si algú tingués a bé de fer-lo...

Maria Martínez, 25 de juliol de 1998

Si no fos per les circumstàncies, tristes i luctuoses, asseguraria haver tornat de nou a l'institut, i no a la parròquia de Santa Maria dels Turers de Banyoles, tres anys després d'acomiadar en Tià Coll, per acomiadar ara a la Maria Martínez, una de les professores d'anglès que vaig tenir a l'institut.

L'església era plena a vessar i entre els presents vaig reconèixer-hi molts dels professors i professores de l'institut, companyes i companys de la Maria, i amb la majoria dels quals també vaig ser-ne alumne...

En tinc molt bons records, del meu pas per l'institut Girona III, primer, i Carles Rahola després i definitivament... Vaig estar-hi entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat i, tot i que no va ser una etapa plenament plàcida, ja sabeu, l'efervescència de l'adolescència, vaig viure-hi, possiblement, la meva millor vida d'estudiant, notes a banda..., a anys llum de la que no vaig tenir com a universitari!

No recordo amb precisió si a la Maria Martínez la vaig tenir a segon de BUP, o bé a tercer, o al segon tercer... Tampoc recordo, car ho dec haver oblidat, si efectivament la seva va ser una de les assignatures que vaig suspendre i, juntament amb matemàtiques i física i química de segon, van fer-me repetir...

No ho recordo i si ho recordava, ja fa temps que me'n vaig oblidar. Per mi la Maria va lligada, casualment, a un altre record, a una altra data, el 25 de juliol de 1998, per una anècdota sense més importància que, malgrat tot i el pas dels anys, sempre he recordat, encara no he oblidat.

El 25 de juliol de 1998 era un dissabte i, per a més informació, la vigília del meu casament. Amb la Sira ja ho teníem quasi tot preparat i a punt, quasi... La Sira volia comprar unes segones sabates, més còmodes, per si les titulars del casament li feien mal, però aquell dissabte, 25 de juliol i festivitat de Sant Jaume, era festiu a Girona.

Així que vam fer via cap a Banyoles per anar a comprar les sabates i allà, a la Plaça Major, ens vam trobar la Maria Martínez! Naturalment la vam saludar, doncs la Maria també va ser professora d'anglès de la Sira...

A la Maria li va fer molta il·lusió veure'ns just la vigília de casar-nos, tot i que és possible que a nosaltres ens en fes més pel simple fet de compartir amb ella la nostra alegria, que sens dubte despreníem a flor de pell!

Així és la vida també, hores i hores de classe compartides a l'institut i al final el record més bonic, i perdurable, de la Maria va ser aquella casual trobada a Banyoles...

Descansa en pau, Maria...

El vídeo de la setmana: Carolina Routier, olímpica!

La Carolina fa triatlons! La notícia ens va agradar però no sorprendre, doncs ella, com les seves germanes, va créixer fent piscines al Club Natació Banyoles i competint en natació, primer, i salvament, després, sempre a un alt nivell!

Aleshores a cap de nosaltres, oncles i cosins, ens passava pel cap que algun dia la Carolina Routier Cañigueral seria olímpica! Però si aquest era un somni que perseguia ara ja quasi l'ha atrapat: aquest dissabte 20 d'agost la Carolina participarà a la triatló dels Jocs de Rio 2016!

A prop no només hi tindrà en Mario, també els seus pares, que naturalment no s'han volgut perdre el debut olímpic de la Carolina! I tots nosaltres (germanes, nebots, oncles, cosins...) també hi serem amb ella, a cada braçada, a cada pedalada, a cada pas que faci fins a arribar a la meta! I quan acabi, sigui quina sigui la seva posició, ens sentirem orgullosos de la Carolina, la nostra cosina olímpica!




Bon divendres i molta sort, Carol!

Un brindis per en Tià!

Tià Coll, geni i figura, de jove.

Camí de Banyoles els venedors ambulants, carregats amb galledes plenes de roses, que volten la darrera rotonda de l'autovia de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis ens recorden que és Sant Jordi, però no estem per Sant Jordi encara, que fem via a Banyoles per acomiadar un bon amic dels meus pares: en Tià Coll.

Arribem d'hora a Banyoles i entrem a Santa Maria dels Turers, església gòtica de la que destaquen uns imponents contraforts a l'exterior de l'absis, i portes endins uns treballats vitralls, datats de 1940 fruit de la reconstrucció de l'església després dels avatars de la Guerra Civil, vitralls que no deixaré d'observar durant la cerimònia.

Dins l'església poca gent, intuïm que alguns familiars, i un conegut (més que saludat, menys que amic) de Girona, cronista del diari El Punt Avui i, com en Tià, també home de teatre, qui suposo que diumenge vinent, sinó l'altre, potser li dedicarà una de les seves cròniques dominicals, per mi de lectura sempre obligada!

Poc a poc arriba gent, familiars i amics i entre aquests la meva mare n'hi troba de seus, amigues i amics amb qui es saluden i amb alguns s'abracen, i en retroba d'altres que difícilment reconeixeria si no fos per les circumstàncies, tot i que si és necessari es donen quatre referències per refrescar la memòria, tot i que la meva mare la manté sempre molt fresca! N'hi ha que venen de la Plaça Major i diuen que hi ha molt ambient de Sant Jordi, però nosaltres encara no estem per Sant Jordi!

La cerimònia segueix segons el guió previst i mentre el mossèn la fa avançar jo m'entretinc observant els vitralls de l'absis, que amb el sol que s'imposa aquell matí llueixen encara amb més força. Rere els vitralls siluetes de coloms voletegen amunt i avall en la seva particular rutina, aliens al Sant Jordi que es viu portes enfora de l'església, i al comiat que es plora en silenci portes endins.

Al final de la cerimònia una neboda d'en Tià pren la paraula i li'n dedica unes quantes, emocionada: en destaca la puntualitat, virtut que per raons que ara no venen al cas jo aprecio especialment, i l'ajuda que li prestava en els deures de física i química, coses de l'ofici, malgrat diria que en Tià Coll no el va exercir el de químic, si més no, no sobre els escenaris! I la neboda també en destaca la seva passió per la història, doncs en Tià no era només dels que la coneixien, era també dels que la volien canviar, i a la seva manera va fer-ho!

Per acabar sona "Ne me quitte pas" amb una veu que sembla la d'Edith Piaf, tot i que la meva mare no n'està del tot segura; amb la cançó sortim de l'església i allà, finalment, hi ha temps i espai pels retrobaments i els records, per actualitzar rostres i vides com qui fa un F5 amb el teclat de l'ordinador.

Entre els amics i retrobats que troba la meva mare un mostra una foto del casament dels meus pares: la colla del TEI de Banyoles al peu de les escales que pugen al campanar de l'església, aquesta romànica, de Cantallops; que joves i, alhora, quanta vida ja viscuda en aquella atrevida joventut! La meva mare posa nom a tots els que hi surten i fins i tot als que no: en Pep Cruz va arribar més tard...

Entre converses i retrobaments els records flueixen i algú, amb bon criteri, proposa remullar-los a la Plaça Major de Banyoles tot fent un brindis per en Tià! La plaça fa goig vestida de Sant Jordi, curulla de gent que tement la tarda aprofita el matí per olorar llibres i roses.

També nosaltres busquem el sol i mentre ajuntem dues taules, que serem colla, anem demanant: una canya, tres Martinis, que portaràs sifó si us plau?, dos cafès, un tallat... Les dues taules se'ns fan  insuficients i n'acabem ajuntant quatre i la comanda ja és tan llarga que perdo el compte, però no el cambrer que diligent ho té tot registrat en un petit bloc...

La conversa és distesa i coral i en Tià Coll és present en totes; les anècdotes relliguen records i les mirades evidencien que el pas del temps només afegeix arrugues i emblanquina cabells, quan no els fa caure directament, però manté els records vius, o si més no adormits: a mesura que afloren els records les vivències es desperten d'una llarga letargia per surar de nou a flor de pell.

L'escena a la plaça és tant brillant i intensa com els vitralls de l'absis de Santa Maria dels Turers i si tingués ofici prou sabria fer-ne un d'aquell moment, però ja fa anys que les escenes que mereixen ser recordades les registrem digitalment...

Els històrics presents del TEI de Banyoles immortalitzen el moment amb una fotografia de la que només la meva mare sabrà posar nom, anys a venir, a totes les cares que hi apareixen i fins i tot a les que no: l'amic Pep Cruz torna a fer salat...

I és en aquell vermut a la Plaça Major de Banyoles quan amb les canyes, els Martinis, els cafès i els tallats fem un brindis per en Tià, geni i figura!