divendres, 7 de setembre del 2018

Paraula de Fabra: arrencar


De petit jugava a arrencar cebes; recordo haver-hi jugat a l'escola, també al Cau. No sé si avui encara s'hi juga, com al cavall fort ("“Churro, mediamanga, mangotero, adivina lo que tengo en el puchero”...), doncs és d'aquells jocs en què és possible prendre mal...

En el joc les cabes érem nosaltres i, asseguts a terra i fortament agafats per la cintura la clau era resistir al màxim les estirades dels altres, que agafaven pels braços al de l'extrem, amb la finalitat d'arrencar-lo mentre els de la fila intentàvem subjectar-lo fort.

Efectivament del que es tractava era, literalment, d'arrencar!

[s. XI; d'origen incert, però segurament preromà, indoeuropeu, no cèltic, amb un significat bàsic de 'aferrar, agafar amb violència']

[®trencar ] v 1 tr 1 Treure, desprendre amb esforç (alguna cosa) d'allò a què és plantada o adherida o de què forma part. Arrencar (de terra) un arbre, una mata, l'herba dolenta. Arrencar pastanagues, patates. Arrencar una branca d'un arbre. Arrencar els claus d'una post. Arrencar una dent, un queixal.


No sé si Albert Rivera de petit també hi havia jugat, a arrencar cebes, però el que sí sé és que a ell ara, ja de gran, li agrada molt jugar a arrencar llaços grocs! Hi juga tot i saber, sospito, que per més que els arrenqui no aconseguirà despendre's ni dels llaços ni, sobretot, del que representen...

De petti jugava a arrencar cebes, també en un altre joc, encara més bèstia... el "tot s'hi val"! En aquest l'Albert Rivera, com molts altres polítics, també fa (massa) temps que hi juga!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada