divendres, 14 de setembre de 2018

Paraula de Fabra: educar


Assitia l'altre dia, per tercera i darrera vegada a la meva vida, a la reunió de mares i pares de primer d'ESO prèvia a l'inici de curs, una reunió que sobretot serveix per avançar als pares i mares el que la mainada es trobarà (s'està trobant) a l'inici d'aquesta etapa escolar.

Naturalment a la reunió es va parlar del funcionament intern de l'institut en general i del primer d'ESO en particular, dels horaris, les matèries, les activitats, la convivència dins l'institut... Inevitablement també es va parlar del no ús del telèfon mòbil per part dels alumnes dins l'institut, sota amenaça d'ésser requisat; el mòbil, no (lamentablement) la criatura!

Quan una criatura comença primer d'ESO se li sol donar el que jo anomeno el pack d'autonomia: les claus de casa i el telèfon mòbil! De fet la majoria dels i les alumnes ja disposen d'ambdues coses des de força abans... Que el telèfon mòbil no es pugui utilitzar dins l'institut i en horari escolar no vol dir que el seu ús, institut enfora, no generi conflictes entre l'alumnat, conflictes que inevitablement moltes vegades també es viuen, analògicament, a les aules i els patis de l'institut.

Conscients per pròpia experiència d'aquest fet els i les professores ens van instar, als pares i mares, a exercir un cert control sobre l'ús del telèfon mòbil dels nostres fills i filles; entenent la bona intenció de les seves recomanacions vaig trobar a faltar que la paraula control es repetís diverses vegades i que en canvi en cap moment aparegués la paraula confiança; ja sabem que la confiança és, al capdavall, el més eficients dels controls parentals!

Molts dels conflictes que el professorat ha de mediar entre els i les alumnes tenen vinculació amb els telèfons mòbils, d'aquí naturalment les seves advertències i consells. Arribats a aquest punt un pare va demanar si l'institut, concretament ells com a tutors del grup classe, podria intervenir en cas que es produís algun conflicte entre alumnes o d'un mal ús del telèfon mòbil; en la seva explicació el pare, possiblement desbordat per la manifesta adolescència de la seva criatura (ignoro si noi i noia) llençava un SOS, quan no directament una delegació de la seva responsabilitat educativa!

Per segons vaig haver-me de mossegar la llengua i no intervenir; no calia i menys en una primera reunió; no intervenir per dir que, en realitat, la major responsabilitat sobre els nostres fills i filles és nostra, dels seus pares i mares, i que aquesta, com tantes altres, no és una qüestió que puguem delegar (sí compartir) als i les professores dels instituts.

No enviem la mainada a les escoles i instituts perquè ens els tornin educats, perquè ens arribin a casa amb tot après; és cert que l'institut (com l'escola, l'escola bressol..) té un paper important, cabdal si voleu, en l'educació dels nostres fills i filles, però no és un paper exclusiu sinó complementari al que tenim sobretot els pares i mares.

Educar, certament, és i ha de ser una responsabilitat compartida. Com diu el proverbi, per educar un infant cal tota una tribu!

[1696; del ll. educare, íd.]

[®trencar ] v tr 1 1 PEDAG Formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat.

2 Ensenyar urbanitat.

2 p ext 1 Ensenyar certes pràctiques o certs costums als animals; ensinistrar.

2 Habituar un òrgan o un membre a funcionar o a realitzar la seva funció. Va perdre la mà dreta i ha hagut d'educar l'esquerra.

3 Exercitar els sentits, la sensibilitat, el gust, per aprendre a distingir allò que té qualitat d'allò que no en té. Educar el gust, l'oïda.

4 Fer apte (algú) per a comprendre certs costums, certes obres, etc. Educar els pares. Educar el públic.


Bon inici de curs a tothom!