Diuen que aquesta estació que tot just hem encetat, encara que ens sembli que aquests dies reeditem l'estiu, és la que millor se li escau a Girona.
Alguna influència deu tenir-hi la postal, en forma de poema, que ens va dibuixar i immortalitzar Josep Maria de Segarra, un poema que ens descriu els colors i l'estat d'ànim d'una ciutat i la seva arquitectura en un dels seus punts àlgids, les Fires de Sant Narcís!
No li manca raó a Segarra, Girona a la tardor embelleix especialment, com ho fa a la seva manera un altre indret mitològic, la Garrotxa en general i la Fageda d'en Jordà en particular, dibuixada de poèticament de verd en aquest cas per Joan Maragall; Girona embelleix per l'ocre que venç a la Devesa i per la darrera alegria que en dóna Sant Narcís i les seves Fires, que ens permeten allargar el dia fins i tot quan, al contrari de l'estiu, ja s'ha fet de nit!
La tardor, però, també és una estació d'enyorança i aquesta es fa present, sobretot, quan el brogit de la ciutat pren aquella desesperant normalitat: cues a la frontissa del Güell, retencions a la carretera Barcelona, fosc a cap hora... l'enyorança d'una Girona d'estiu que, tot i que també farcida de turistes, esdevé menys estressant, més accessible i transitable.
I per turistes la primavera, i d'uns anys ençà el Temps de Flors, esdevenint que representa, possiblement, la major prova d'estrès i resistència que ha de suportar i superar la ciutat.
De totes les Girona la de la tardor també és la que més m'agrada; Girona a la tardor és quasi només pels gironins, i per Tots Sants també per la gent de comarques, gironins i gironines per extensió, per simpatia, per proximitat, per parentiu, per pertinença...
Girona i la tardor combinen molt bé, i entrar-hi des dels barris del Pont Major i Pedret, a qualsevol hora del dia, un autèntic regal!
Benvinguda sigui la tardor, especialment si arriba a Girona!
