Llançar la tovallola

"Avui tiro la tovallola, he tirat la tovallola, jo ja no sé què més fer, perquè ens tornem a entendre, perquè ho fem honestament, per construir una relació de confiança, és molt difícil..." Aquestes paraules les va dir, dies enrere en una entrevista al programa "Els Matins", Marta Rovira, secretària general d'ERC, referint-se a la dificultat per tornar a unir l'independentisme en general, i per refer les relacions amb Junts en particular.

Diu el diccionari que llençar (o tirar) la tovallola significa "donar-se per vençut, abandonar una empresa, una tasca", i en el seu reconeixement les paraules de Marta Rovira desprenien, a banda d'abatiment, tristesa i un punt de desesperació.

De tothom és conegut que l'origen d'aquesta expressió, "llençar la tovallola", prové del món de la boxa i fa referència al moment en què l'entrenador d'un boxejador llança la tovallola al ring per indicar que el seu boxejador no pot continuar boxejant, que abandona el combat. Aquesta acció sol fer-se per evitar que el boxejador, que als ulls del seu entrenador no pot guanyar i està en una situació molt desavantatjosa, no pateixi més danys, per evitar mals majors.

La qüestió també és, però, d'on va treure el món de la boxa el significat d'aquest gest, i hi ha qui el situa a l'antiga Roma, especialment arran de la inscripció d'unes termes romanes situades a l'actual Turquia que diu: "Hic Antinous Hadriano linteum suum iactavit" (Aquí Antínous va llençar la seva tovallola a Adrià).

Aquesta frase fa referència a l'emperador romà Adrià i al seu amant, el jove Antínous, i s'interpreta (això de llençar la tovallola) com un acte de lleialtat i amor incondicional, també de submissió i dedicació total.

Llençar la tovallola, sostenen els historiadors, és el que feien els nois joves quan rebien propostes (s'entén que per a mantenir relacions sexuals) per part de notables homes de l'imperi a les termes romanes, com a gest d'acceptació (de submissió); quan un d'aquests joves rebia la proposta, se situava davant el prohom romà i si feia un segon nus a la tovallola, el rebutjava, però si la llençava, significava que l'acceptava, que d'alguna manera l'altre guanyava.

Marta Rovira ha llençat la tovallola, però no tinc clar que Junts hagi guanyat, tot i que ara com ara va guanyant el combat per punts; qui sens dubte ha guanyat, de moment, és el president Illa.

Carles Puigdemont, l'il·lusionista

La tornada del president Puigdemont a Catalunya, amb tots i cadascun dels seus elements (l'arribada, el discurs i la fugida, o simplement la tornada a Waterloo...), no ha deixat indiferent a ningú causant sorpresa i admiració en uns, perplexitat i estupefacció (fins i tot indignació) en altres.

La seva aparició va ser certament arriscada, arriscada pel risc de detenció, i la seva desaparició, digne dels millors il·lusionistes, va ser realment sonada: en comptes de fer aparèixer un conill d'un barret de copa, es va esfumar sota un barret de palla, una veritable, aquell dia, arma de distracció massiva.

"Veni, vidi, vici"?
Que el president Puigdemont va arribar, és evident, tal com havia promès, que va mirar ningú en dubta, va mirar i, sobretot, va ser vist i va parlar, però: va guanyar? Aquí les interpretacions, ja ho sabem, simplement, són interessades: per uns és un heroi, per d'altres un vilà i per molts no deixarà de ser, mai, un delinqüent...

En tot cas em sembla que hi ha dues evidències: que venint i marxant ell no hi va perdre més del que ja té o tenia perdut abans de venir (caldrà calibrar si la seva fugida afecta al seu risc de fuga...), i que al cap del dia, qui segur que va guanyar la ser Salvador Illa, essent investit com a 133è president de la Generalitat i exercint, des de dissabte, com a tal, com a president Illa.

I aquí, en aquest contrast, que no necessàriament contradicció, no sé si hi ha el risc que al capdavall el president Puigdemont, amb el seu truc d'il·lusionisme burlant els Mossos d'Esquadra (que mereixen comentari i article a part), acabi esdevenint més una il·lusió que una realitat, una mena de fantasia o de somni mentre la realitat s'imposa de manera tant tossuda com legítima: Salvador Illa és president de la Generalitat mentre el president Puigdemont ha tornat a la casella de l'exili.

I no sé si com a truc de màgia, era més difícil que Illa fos finalment president que no que Puigdemont vingués i evités ser detingut...

Investir Salvador Illa, decisió de país o de partit?

Si la militància ho beneeix, en la consulta que previsiblement (a hores d'ara, quan escric aquestes quatre ratlles) farà demà, ERC investirà el socialista Salvador Illa com el 133è president de la Generalitat. La defensa de la llengua i el finançament singular (concert econòmic solidari) són els dos grans pilars d'aquest acord, però a mi, més enllà del contingut concret del pacte (sens dubte un contingut d'interès), m'agradaria conèixer quina ha estat la motivació real (la veritable) que ha dut ERC a pactar amb el PSC: país o partit?

No tinc clar que aquest pacte apropi el país a la independència; potser sí a un nou model de finançament, i fins i tot a un model més federal, però afirmar (o ni tan sols insinuar) que un acord amb el PSC apropa Catalunya a la independència, és com titllar els cartells dels germans Maragall de campanya de contrast: una mena d'autoengany.

Que aquest acord no ens apropi a la independència no vol dir, necessàriament, que no sigui un bon acord per a Catalunya (per a la Catalunya federal, aquest acord no satisfà ni a la independentista ni a l'autonomista), i aquí ERC sí que pot dir-ho sense que se'ns escapi el riure per sota del nas; és com si tornéssim, canviant els interlocutors i salvant les distàncies, a la casella de la frustrada trobada del president Mas amb el president Rajoy pel pacte fiscal.

Fins i tot ERC pot treure pit (com ja ha fet) argumentant que aquest és un acord més de país que de partit, però fins i tot així, és un acord que, d'una manera o altra, beneficia ERC o, potser seria el cas, evita que surti més malparada d'una possible repetició electoral, l'alternativa al pacte per la  investidura.

Si en la cruïlla d'ERC hi trobem dos camins, el d'investir Illa o el de la repetició electoral, molt maldades deuen haver calculat que els anirien les coses per optar, finalment, per facilitar la investidura de Salvador Illa, naturalment no a qualsevol preu. Entenc, però, que el preu de la repetició electoral seria superior que el pitjor dels perjudicis de la repetició electoral.

Més enllà de les fílies i fòbies que pugui despertar aquest pacte, més enllà del recorregut que pugui tenir, no em negareu que la política, que té per virtut (o defecte) fer estranys companys de llit, en alguns moments no és apassionant!

Paraules de nit electoral

Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya han confirmat el moviment del pèndol que s'albirava, amb una clara victòria del PSC amb vots i escons que arracona l'independentisme, que perd la majoria i passa del 51% al 43%.

La nit electoral va deixar moltes declaracions, però a mi em van sorprendre especialment les dels Comuns fent una clara aposta pel tripartit i les del president Puigdemont plantejant a ERC la possibilitat de formar un govern "d'obediència estrictament catalana".

Entenc que els Comuns apostin (ara quasi a cegues) per un govern tripartit, sobretot si aquest possible nou govern català permet donar una major estabilitat al govern espanyol, del que també formen part, però no deixa de ser curiós que en aquesta petició ja no resti el que pugui passar, o deixar de passar amb el Hard Rock, quan aquest tema va ser, precisament, el que va fer descavalcar el govern Aragonès per la negativa dels comuns de donar suport als pressupostos. Tot i que un possible govern entre PSC, ERC i Comuns tindria amb 68 escons una majoria suficient (la mínima, però suficient) el fallit acord pressupostari hauria tingut una majoria més folgada...

D'altra banda, també em sorprèn (o no?) que ara el president Puigdemont i Junts convidin a ERC a la unitat (de l'independentisme) que aquests darrers anys li han negat, per formar un (certament difícil) govern "d'obediència estrictament catalana". Si ERC i Junts fins ara sumaven 65 escons, en aquesta legislatura en sumaran 55, deu menys. Sembla que un govern "d'obediència estrictament catalana" era més plausible abans que ara... En la lluita interna per a liderar l'independentisme parlamentari, aquest ha perdut bous i esquelles i, possiblement, només el relleu dels lideratges permetrà refer confiances i reconstruir un possible camí.

Salvador Illa, l'indiscutible guanyador d'aquestes eleccions, va dir que Catalunya obre una nova etapa, i sembla que la inèrcia i la força del pèndol l'empeny cap a la desitjada i cobejada presidència de la Generalitat.

El català del PSC

El PSC és un partit catalanista. No en dubto (?), o potser millor i en altres paraules, m'agradaria seguir pensant que el PSC és un partit catalanista, pensament que, reconec, s'alimenta per l'ombra d'un dubte raonable.

Aquests dies, quan miro els Telenotícies de TV3, tot sovint veig que en els talls dels mítings del PSC el seu candidat, en Salvador Illa, parla en castellà, tot i fer tots els mítings a Catalunya. I llavors m'assalta el dubte: no hi ha un millor tall de veu en català d'aquell míting, o és TV3 que prioritza els talls en què Illa parla en castellà?

Sigui com sigui, és una realitat que els líders del PSC, naturalment també Salvador Illa, en els seus mítings tot sovint es dirigeixen al públic en castellà, una decisió, no en dubto, del tot pensada, estudiada i premeditada en clau electoral i comunicativa, una decisió, això no obstant, que a mi personalment m'entristeix, tot i que ja no formo part del PSC.

Segur que hi ha raons (talls de veu per als mitjans espanyols, esgarrapar votants d'altres partits, etc.), i fins i tot podria entendre-les, que no compartir, perquè al final es corre el risc d'enfortir el marc mental que defensa que si en castellà a Catalunya també ens podem entendre, no hi ha necessitat de parlar català, entre catalans.

I això, desplaçar la nostra llengua, en un context de preocupant davallada de l'ús social del català em sembla, sobretot, una temeritat que no fa més que alimentar el risc que segueixi encara més arraconada. I el que em fa patir, en clau PSC, és que tard o d'hora es permeti fins i tot normalitzar el parlar castellà al Parlament de Catalunya, una línia vermella que faria bé de no travessar més, després de fer-ho puntualment fa dos anys.

Ara que el Girona FC és en boca de tothom, cal valorar i reconèixer la valuosa contribució que Míchel, el seu entrenador, ha fet a la llengua catalana, més enllà de la seva contribució (igualment valuosa) al futbol, aprenent el català i fent-lo servir com amb normalitat com a llengua vehicular amb els mitjans, amb les persones.

Perquè això és del que es tracta, que a Catalunya ens puguem entendre en català, a banda (no enlloc) d'entendre'ns en castellà. Per això cada vegada que veig en Salvador Illa fent una arenga en castellà en un míting, m'entristeix pensar que el PSC, per les raons que sigui, estigui transvestint el seu marc mental en relació amb la nostra llengua.