Investir Salvador Illa, decisió de país o de partit?

Si la militància ho beneeix, en la consulta que previsiblement (a hores d'ara, quan escric aquestes quatre ratlles) farà demà, ERC investirà el socialista Salvador Illa com el 133è president de la Generalitat. La defensa de la llengua i el finançament singular (concert econòmic solidari) són els dos grans pilars d'aquest acord, però a mi, més enllà del contingut concret del pacte (sens dubte un contingut d'interès), m'agradaria conèixer quina ha estat la motivació real (la veritable) que ha dut ERC a pactar amb el PSC: país o partit?

No tinc clar que aquest pacte apropi el país a la independència; potser sí a un nou model de finançament, i fins i tot a un model més federal, però afirmar (o ni tan sols insinuar) que un acord amb el PSC apropa Catalunya a la independència, és com titllar els cartells dels germans Maragall de campanya de contrast: una mena d'autoengany.

Que aquest acord no ens apropi a la independència no vol dir, necessàriament, que no sigui un bon acord per a Catalunya (per a la Catalunya federal, aquest acord no satisfà ni a la independentista ni a l'autonomista), i aquí ERC sí que pot dir-ho sense que se'ns escapi el riure per sota del nas; és com si tornéssim, canviant els interlocutors i salvant les distàncies, a la casella de la frustrada trobada del president Mas amb el president Rajoy pel pacte fiscal.

Fins i tot ERC pot treure pit (com ja ha fet) argumentant que aquest és un acord més de país que de partit, però fins i tot així, és un acord que, d'una manera o altra, beneficia ERC o, potser seria el cas, evita que surti més malparada d'una possible repetició electoral, l'alternativa al pacte per la  investidura.

Si en la cruïlla d'ERC hi trobem dos camins, el d'investir Illa o el de la repetició electoral, molt maldades deuen haver calculat que els anirien les coses per optar, finalment, per facilitar la investidura de Salvador Illa, naturalment no a qualsevol preu. Entenc, però, que el preu de la repetició electoral seria superior que el pitjor dels perjudicis de la repetició electoral.

Més enllà de les fílies i fòbies que pugui despertar aquest pacte, més enllà del recorregut que pugui tenir, no em negareu que la política, que té per virtut (o defecte) fer estranys companys de llit, en alguns moments no és apassionant!