Alfredo Pérez Rubalcaba i Pere Navarro durant el Congrés Territorial del PSOE celebrat a Granada. Fotos: PSOE |
Han estat moltes i variades les incomoditats que, aquests darrers anys el PSC ha generat al PSOE, i viceversa, i ni tan sols les encertades i reiterades advertències de José Montilla, des de la presidència de la Generalitat i la primera secretaria del PSC, van aconseguir apaivagar les tensions, en l’eix nacional, entre socialistes catalans i espanyols.
El punt àlgid d’aquestes divergències es va viure, en l’aspecte més formal, a finals de febrer d’enguany quan al Congrés els diputats del PSC van votar a favor d’una resolució de CiU que instava al govern de l'Estat a iniciar un diàleg amb el Govern de la Generalitat per a possibilitar la celebració d'una consulta per exercir el dret a decidir.
El primer cap de setmana de juliol de 2013 la celebració del Consell Territorial del PSOE ha brindat l’oportunitat que PSC i PSOE pactessin el mínim comú denominador del seu projecte d’estat, que ha pres forma, després d’un treball de negociació i pacte (és a dir, cessions i renúncies d’ambdues parts), en la declaració de Granada (pdf).
Pel PSC la declaració de Granada “recull la singularitat de diferents territoris del conjunt d’Espanya i, pel que fa a Catalunya recull drets històrics, la singularitat de la llengua i que tindrà la denominació que estableixi el seu Estatut d’autonomia”, és a dir, categoria de nació; pel PSOE la declaració de Granada representa “un nou pacte per a conviure (...) i per a millorar la cohesió social i la igualtat entre els espanyols”.
La declaració de Granada és la resposta socialista; a Catalunya per cimentar la proposta federal del PSC, per definir-ne els límits, si cal, però per seguir-ne explorant les possibilitats, si encara hi són; a Espanya per reforçar el PSOE com a partit vertebrador d’una Espanya cohesionada però oberta a una proposta federal de la Constitució.
Veurem si la declaració de Granada sap ser la resposta socialista a l’independentisme català i, alhora, la resposta al recentralisme espanyol. El repte és gran, però no menor que l’obstinació de Navarro i Rubalcaba per proposar una via alternativa a les dues grans forces que mouen avui la política catalana i espanyola: les forces centrífugues i centrípetes!
Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba han fet els deures portes endins, alineant el PSC i el PSOE vers una reforma constitucional tenyida de federalisme, pactant una zona de confort comuna que els permeti, a partir d’aquí, fer la feina portes enfora: convèncer la ciutadania.
Article publicat a l'Intocable Digital el 9 de juliol de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada