dimarts, 15 de novembre del 2022

"Arxivar les nostàlgies"


Avui que la meva mare fa formalment la donació del fons Just Manuel Casero a l'Ajuntament de Girona em sembla oportú publicar aquest "Quiosc" d'en Just:

Arxivar les nostàlgies

Sóc un nostàlgic dels papers. Els papers poden arxivar-se de dues maneres: traspassant-los tots periòdicament a la bossa de les escombraries, o apilonant-los sobre una taula, en un armari, esperant el temps d'arxivar-los. Però aquest és un temps que no arriba mai programat, que no és un temps fatal com el temps d'exàmens, la festa major, la setmana santa.

Un dia d'aquests els va arribar finalment, als papers de casa, l'hora de l'arxiu. Difícil problema. Els papers, de tant dormir els uns al costat dels altres, adquireixen amistats profundament íntimes els uns amb els altres. De vegades he vist papers, l'un del març i l'altre del juny, l'un de la Diputació, l'altre de l'Ajuntament, plorant amargament la definitiva separació. Els papers també tenen el seu cor. Altres vegades he hagut de lluitar aferrissadament per convèncer-los que el seu lloc és una carpeta dins un calaix. Porfidiegen i diuen que no; que aquell és el seu paisatge, que ells prefereixen la llibertat d'una taula, saludar els papers que arriben, conèixer els que canvien de lloc; una taula és com una rambla de papers; que ells no estan disposats a acceptar l'exili ordenat i fosc d'un armari; que desordenats, però lliures, ja són feliços.

Aquesta vegada, en alguns casos, he hagut d'accedir a arxivar-los junts, alguns papers. El cas més sorprenent ha estat el d'un original a bolígraf que s'havia enamorat d'una fotocòpia d'una acta de Consell d'Administració. Els he deixat que visquin junts, advertint que no atendré peticions de divorci fins qui sap quan.

Hi ha moments emocionants. Tot de cop trobes un paper no resolt, que ja desesperava, perdut en el laberint dels altres expedients. Feia molts dies que em cridava. No sé si serà a temps de recuperar-se, ja. L'he passat a la infermeria de les coses urgents. Déu hi faci més que nosaltres. També m'ha emocionat l'últim moment, quan ja eren tots apilonats, ordenadets, resignats en la seva tristesa, i han entonat l'hora dels adéus. No es tomaran a veure, segur. Ploraven. Es passaven els uns als altres alguna lletra, alguna coma, de record.

Els més angoixats eren els de la paperera. Per a ells, la mort era definitiva. M'he sentit un jutge cruel, insolidari. He hagut de tancar a contracor la bossa d'escombraries, perquè encara els hauria commutat la pena capital per una cadena perpètua.

Just M. Casero
Punt Diari. 26 de setembre de 1980

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada