Tot aquest afer dels cartells contra el candidat a l'alcaldia d'ERC, Ernest Maragall, magrejant barroerament l'Alzheimer, a banda d'esquitxar ERC, esquitxa, malauradament, tota la política. Perquè sí, aquesta mala praxi ha vist la llum per vergonya d'ERC, però no és una exclusiva d'ERC.
Fa una colla d'anys, fent vida orgànica en un partit, vaig descobrir que algunes cartes al director dels diaris es cuinaven als departaments de comunicació del partit, amb persones que prestaven el seu nom per a signar les cartes; aleshores aquesta praxi em va fer arrufar el nas, però entenia que era innòcua, innocent, si voleu.
Però aleshores, mai m'hauria imaginat que l'agenda oculta de comunicació d'una campanya electoral pogués arribar a aquests extrems, amb pràctiques que, n'estic segur, no encaixen amb els (sempre impol·luts) codis ètics dels partits.
Aquest afer, prou vergonyós i truculent, ha fet aflorar una altra mala pràctica dels partits davant dels conflictes interns: l'activació dels protocols de depuració de responsabilitats quan el conflicte es fa públic, no quan es produeix.
Ho hem vist en situacions d'abusos (de poder, sexuals, etc.), quan el partit, o l'organització, activa els protocols interns tan bon punt l'abús surt a la llum, no quan succeeix, donant a entendre que fins aleshores el partit, o l'organització, prioritzava tapar la mala praxi o l'abús, fins i tot protegir qui els ha comès.
"En política es pot fer tot, menys el ridícul", va dir al seu dia el president Tarradellas, i ja em sap greu contradir a tal autoritat, però això és pitjor, molt pitjor que fer el ridícul, i no hauria d'entrar a la categoria de "tot".
Aquest joc brut s'hauria d'erradicar de la política, tot i que em sembla que a la política cada vegada n'hi ha més, de joc brut; de joc brut i d'operacions de falsa bandera...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada