dilluns, 11 de febrer de 2008

8 de febrer de 1976

(Retrat de Just M. Casero d'Enric Marquès)

A partir de la referència al Míting per al Llibertat del 22 de juny del 76, referència al post Del “suar" socialisme a la “fragància” del PSC, la meva mare, la Maria Mercè Gumbau Reynalt, em recorda que ella i en Just, els meus pares, hi van assistir. Precisament aquell mateix dia 22 de juny al matí havien anat a la Clínica Barraquer per la revisió de l'ull ferit d'en Just a la manifestació del 8 de febrer d'aquell mateix any, per la Llibertat, l'Amnistia i l'Estatut d'Autonomia. El 22 de juny de 1976 l'hi van donar l'alta.

El 8 de febrer de 1976 és una data important en la vida d'en Just. Aquesta data és el títol del setè capítol del llibre Memòria de Just, de Jaume Guillamet (Edicions 62, 1999). El capítol és un text escrit pel propi Just mesos després que, en aquesta manifestació, una bala de goma impactés contra el seu ull dret. Aquests són alguns dels fragments d'aquest text, que comença així:

"Fills de puta, cridaven els que corrien al meu costat. No sé si els coneixia. No.
Una facció de grisos havia decantat en persecució del nostre grup. Els cotxes novament envaïen el petit espai ocupat per la manifestació. Clàxons, fressa, crits, trets de fusells, el pes ferotge de les botes damunt el paviment. “Fills de puta”, més fort, cabrons, fills de puta... i fugir. Les darreres cares conegudes – tres de Girona – han restat disperses entre la gentada de l'Arc de Triomf. Però no corro sol. Davant meu, un home de mitja edat, aparentment treballador de la construcció, que ordenava suara el nostre grup, i que ha llençat fortament un crit de “no dispersió”. Però el clima de terror pot més que l'organització. El clima no és fictici, tanmateix. He vist aquest matí tres càrregues fortes. Jo mateix, a la segona, he perdut tot contacte amb els meus i amb la Maria Mercè.

Davant nostre, el carrer queda tallat, i dos carrers perpendiculars insinuen possibles escapatòries. Els de darrere meu acceleren el pas. Són més a prop, els polis. Corren desesperadament, protegit el cos amb l'escut blindat, brandant la porra amb mala llet, disparant els trabucs, remugant fàstics en aquell seu bràmul d'inquisidor airat.

He girat breument la cara, per mesurar la distància entre l'onada grisa i nosaltres. I m'han tocat. Caigut a terra, agenollat, l'ull destrossat pel projectil - “No hi veig, ajudeu-me” –, xopa la mà de la primera sang, alguns companys - “quin rostre té la solidaritat, quina veu, quin idioma?” – m'han entrat en un portal. “No em deixeu aquí”. “No pateixis”. He sentit alguns veïns. Escala amunt. “Espera que passi, crideu un cotxe”. Estic agenollat en un racó. Dolor. M'abasto el mocador, més sang, “no em deixeu aquí, porteu-me a algun hospital”.

(...) - Escolteu, preneu nota, si us plau. Quan m'hàgiu deixat, si podeu, localitzeu l'adreça que us donaré. Em dic Just Manuel Casero. Sóc de Girona. La meva dona es diu Maria Mercè Gumbau. També és a Barcelona. Hem quedat de trobar-nos a les dues a casa d'un amic, Jaume Guillamet. Viu al carrer de Rocafort. Fa una setmana que han canviat de pis. No sé el número. Hi ha una parada de metro davant de casa".
Al mateix escrit, explica l'anada a Barcelona, al matí:

"- Dos a Barcelona. Anar i tornar.
- Tres-centes vuitanta quatre pessetes.

Un quart i cinc de nou. Pràcticament som els únics a l'estació. Em refereixo a tots els de la manifestació. Quaranta, cinquanta?. La prohibició del Govern Civil pot haver restat gent. S'esperava. (...) Veig gent de Convergència
(Socialista), potser els que més; del PSUC, del PTE, de Bandera; no alineats, alguns; de Reagrupament i Convergència Democràtica, ningú. Sempre passa el mateix. Són i no són de l'Assemblea de Girona. Hi són per demanar auxili per la maleïda campanya de la “e” i la “i”. Però quan ensumen llenya i alguna càrrega, a caseta, i a lluir les etiquetes polítiques entre les amistats. Porca misèria.

(...) La nota del Govern Civil ha advertit que es prendran totes les mesures que calgui per evitar la manifestació. El balanç del diumenge passat ens és conegut. La policia actuarà amb una duresa històricament pròxima als moments més crítics de la dictadura de Franco. (...) Avui, amb l'Assemblea
(de Catalunya) i el Consell (de Forces Polítiques de Catalunya) com a protagonistes i amb l'amnistia, les llibertats i l'estatut com a argument, la pel·lícula s'espera que derivi cap a un enfrontament ferotge. Més que enfrontament, atac. Nosaltres hi anem pacíficament.

(...)
- On heu deixat els nens?
(...)
- A Figueres, a casa de l'àvia.
Els nens, el paisatge, la seguretat; la petita olor de casa, vella i coneguda; la visita als parents i el bon menjar del diumenge. No tothom ha d'entendre que aquest matí hàgim pogut deixar-ho tot. Hi ha, en sóc conscient, una llarga veu interior, desesperat intent de llibertat, que ens exalta ara mateix. Anem a retrobar quelcom més que la policia: la nostra pròpia resurrecció, després de l'antic esclavatge d'aquests anys, de tots els anys de la nostra vida.

(...) A la cantonada, una facció de grisos corre cap al nostre grup. Uns vianants, inesperadament, són assetjats per la duresa animal de l'exèrcit d'ocupació. Veig innecessaris dolors en el meu poble quiet. Ja no és una pura qüestió política; és al repressió generalitzada. Ens colpegen sense respecte... Sento al meu costat els primers insults: “Fills de puta, maricons”. Fort, fort, cridem i fugim. El carrer queda tallat; cal fugir pels laterals. Giro el cap.
El meu ull. Ajudeu-me. M'han destrossat l'ull.
Mà plena de sang. Cervell atordit. Dolor del meu poble perseguit. Petits sang oer la llibertat.

(...)
Un mes i mig després de l'accident, les condicions de vida al meu voltant s'han fet particularment dures. He radicalitzat el meu pessimisme. En tots els aspectes. (...) Potser em caldrà canviar de consulta, passar de l'oftalmòleg al psiquiatre. L'acumulació de la repressió està produint en mi un trencament de l'equilibri. M'esgoto a mi mateix".
Just M. Casero. 1976.
-----------------------------

pd1: més enllà del testimoni escrit pel propi Just, hi ha un testimoni gràfic de l'incident de la bala de goma contra l'ull d'en Just. És un retrat d'en Just fet per Enric Marquès, en motiu d'una exposició de l'Assemblea Democràtica d'Artistes a la sala Fidel Aguilar. El 8 de maig de 1980 el propi Just recorda aquest retrata en la columna diària que escrivia al Punt Diari Quiosc, aquesta titulada Un retrat del 76:

“Aquell quadre va passejar-se per les comarques gironines integrat en una exposició sobre l'amnistia que organitzava l'Assemblea Democràtica d'Artistes. Aquell quadre va animar a recollir ajudes per pagar despeses de la meva lesió a l'ull dret. Aquell quadre, temps després, em va ser lliurat per l'Enric Marquès, quan ja ni ell ni jo l'hi sabíem la pista”.

Molts anys després de veure'l a casa, la meva mare va cedir aquest retrat al Museu d'Història de Girona, en motiu de la inauguració de la sala del museu dedicada a la transició: La transició a la Democràcia.

pd2: el 8 de febrer de 1968 els meus pares es van conèixer. El llibre Memòria de Just també recorda aquest esdeveniment transcendental en la meva vida (d'altra manera, si els meus pares no s'haguessin conegut aquell dia, jo no seria...):

“A l'emissora, sobretot, en Just va trobar la Maria Mercè Gumbau i Reynalt. Ella havia baixat de Cantallops, a tocar la frontera, l'any 1963, per fer segon de batxiller a les Escolàpies, interna, i l'any 1967 s'hi quedà a fer classes. Va conèixer en just el 8 de febrer de 1968, amb motiu de la inauguració de la font lluminosa de la plaça de la Palmera”.

pd3: el 8 de febrer de 2008 ha nascut en Pere, tercer fill, després de la Joanna i la Berta, d'una meva cosina, la Bàrbara. Els cosins i cosines Casero som13 (9 cosines i 4 cosins); els nostres fills (els fills de cosins) ja sumen 15 (11 nenes i 4 nens). La família Casero no para de créixer... Una família, ja ho veieu, eminentment femenina...

pd4: no és del dia 8 de febrer, però sí del 10. Aquest diumenge la Irina, la meva segona filla, ha fet 6 anys. Ahir ho va celebrar amb les amigues i amics, avui (diumenge) ho hem celebrat a Cantallops.

pd5: Lluís Llach. Abril 74


Aquesta cançó em transporta a aquells temps en què els nostres pares es despertaven (si calia a cops de porra) de l'insomni... En Lluís Llach la va interpretar al seu memorable concert al Camp Nou l'any 1985. Era un 6 de juliol. Jo no hi vaig anar, però aquell dia vaig fer 11 anys. Vaig néixer, doncs, l'any 1974.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada