Jo sempre al teu equip, Beto.

Hi ha dies que la vida et somriu, d'altres que simplement et noqueja.
La família tornem a estar abatuts, hem tornat a caure, desolats, sobre la lona. La mort d'en Beto ha estat un d'aquells cops inesperats, d'aquells que ens trasbalsen, dels que ens deixen massa preguntes sense respostes.

Però no avui, ara i aquí, no vull parlar de la seva mort, de la seva desaparició física, vull parlar de la seva vida i dels moments que amb estimació i afecte, amb emoció i dolor, i potser un dia amb un somriure, no deixarem de recordar.

Recordar és una paraula que etimològicament vol dir tornar a passar pel cor, i això és que el fem quan recordem algú, el tornem a passar pel nostre cor, el tornarem a estimar, el seguim estimant.

Alguns records són personals i intransferibles, d'altres són records compartits. Jo recordaré un Beto extravertit i xerraire, parlant de les seves aventures amb el waterpolo, la seva vida, amb aquella manera tan especial i única que les explicava, com si fossin veritables gestes heroiques i moltes, sinó totes, a fe que ho eren. El waterpolo més tècnic, el waterpolo competitiu i, sobretot, el waterpolo formatiu. El waterpolo com una escola per la vida, el waterpolo fet llibre, un llibre que, com les petjades inesborrables que deixa en tantes piscines, forma part del seu valuós llegat. Jo sempre al teu equip, estimat Beto, encara que jo mai hagi jugat a waterpolo.

Et recordaré bromista, Beto, amb aquell punt d'ironia i també amb aquell punt de vacil·lar, i amb aquelles pauses tan teves, acompanyades d’un somriure sorneguer, i d’aquella mirada expectant, esperant la rèplica, moltes vegades de la Jordana, per tornar la pilota. En Beto sempre tenia una pilota per tornar, dins i fora de l'aigua. Ara la pilota se l’ha quedat ell...

Aquests dies ens fas plorar molt Beto, però tots els anys que t'hem conegut també ens has fet riure molt. Hem rigut i hem xerrat compartint banalitats i confidències a parts iguals en entretingudes sobretaules, a peu de platja a Garbet, resseguint camins de Joanetes, a les Santes de Mataró... Et recordarem i parlarem de tu, i cada vegada passaràs de bell nou pels nostres cors amb l'esperança d'apaivagar una mica aquest dolor, aquesta ferida que sabem que no desapareixerà, i amb la que haurem d’aprendre a conviure. Haurem d'aprendre a viure sense tu, de conviure amb el teu record.

Jordana, Quim i Arnau, la família i els amics som aquí per a sostenir-vos tant com ho necessiteu, per a ser al vostre costat i acompanyar-vos en aquest dol, per ajudar-vos a seguir endavant.

Avui estem abatuts sobre la lona, és veritat, i com hem fet altres vegades ens aixecarem, us aixecarem. Hi ha dies que la vida ens noqueja, esperem que aviat tornin els que la vida ens somriu.

Descansa en pau estimat Beto.