Els de blanc...

Dimecres al migdia aparco el cotxe i un veí s'atura al meu costat, en doble fila; està alterat i preocupat, molt preocupat, per la situació política i social que es viu, que ell també viu, a Catalunya.

Està alterat per una matinera piulada de l'alcalde, que atribueix l'autoria de la bretolada de rebentar rodes, també a Sarrià de Ter, als contraris al referèndum i al dret a decidir, als qui no els va agradar la manifestació del dia abans.

Està preocupat perquè, per ell, cap de les dues parts en conflicte ni està a l'alçada de les circumstàncies ni sembla que vulguin resoldre'l parlant; en la seva arenga reparteix decepcions per tothom: decebut amb els governs espanyol i català, emprenyat amb l'actuació policial i ja només faltava el rei afegint més llenya al foc!

Aquest veí no és independentista i tampoc "dependentista", no és ni de Rajoy ni de Puigdemont i, suposo com tanta altra gent, es troba i es sent al mig d'un conflicte com un dany col·lateral més.

Aquest dissabte algunes places es van tenyir de blanc, en especial de la Sant Jaume de Barcelona, per reclamar el diàleg sota l'eslògan "ParlemHablamos"; no em consta que l'alterat veí hi anés però d'alguna manera era la seva veu la que, majoritàriament, allà s'expressava.

Els de blanc són els grisos, no els que corrien rere els manifestants fa quaranta anys i que ara van de verd i els envesteixen, sinó els grisos que hi ha entre el blanc i el negre que coloren cada un dels extrems del conflicte: independència o unionisme (dependència), si no ets o sembles dels meus, serà que ets o sembles dels altres!

Els de blanc són el tercer en discòrdia, el que rep quan dos es barallen i, en aquesta cas, amb el risc de rebre per ambdues parts. Els de blanc són els de la tercera via, aquella que els de les altres vies defineixen com a via morta; els de blanc són els que no volen ni la DUI ni l'aplicació de l'article 155 (intervenció de l'autonomia!); els de blanc, naturalment, tenen les seves banderes i colors, també polítics, però aquest dia en van voler prescindir per clamar la pacificació del conflicte.

Ara que tothom reclama la seva part dels carrers els de blanc també van voler fer-se'ls seus, car també ho són, com van demostrar... Aquests dies tothom té necessitat d'expressar-se al carrer, d'unir forces, de trobar-se i compartir, quasi per igual, anhels i angoixes...

Al meu veí li vaig dir que la situació política la propera setmana (aquesta) encara seria (serà) més tensa, amb la més que probable DUI a tocar de la celebració de la Hispanitat, que són dies de turbulències i que, malgrat no confiï en els pilots, prengui paciència... Diria que no el vaig saber calmar gaire i mig disculpant-se per l'abordatge que em va fer va arrencar el cotxe... com a mínim, vaig pensar, haurà buidat el pap, que no és poc!

Ell segueix veient el futur molt negre, jo veient i constatant que hi ha gent de tots els colors...