dijous, 28 de gener de 2016

A la flor de la vida

La ‪‎tristesa‬ és més amarga quan la mort tenalla a la ‪‎flor‬ de la vida.... Foto: Roger Casero

Al final de la vida inexorablement la mort venç, sempre venç. És llei de vida, prou que ho sabem, tot i que procurem no pensar-hi massa, enfeinats com estem en viure.

Tota mort entristeix, per legal que sigui, per previsible que sigui, per més que s'esdevingui a la vellesa, amb tota una vida feta. La mort en edat senil entristeix però els vius, els supervivents la poden afrontar, generalment, amb major serenitat, com un episodi més de la vida, el darrer acte, el comiat.

Però quan la mort apareix abans d'hora, quan no toca, il·legal ella, no només ens entristeix, sobretot ens pertorba, ens indigna, fins i tot ens sulfura! Són els fills els qui han d'enterrar els pares, no a l'inrevés, mai hauria d'ésser a l'inrevés!

No els toca morir, encara, als qui encara estan a la flor de la vida, als qui encara tenen més per viure que el que fins ara han viscut, als qui els fills recordaran tristament, per sempre més, eternament joves.

Ens hi resignem amargament, doncs sabem que també és aquest el preu de la vida, però no podem evitar dir que per més llei de vida que siguin, hi ha morts, com hi ha lleis, que són simplement, terriblement injustes!