La negociació entre Junts pel Sí i la CUP semblava una timba de cartes en què, més que diners, s'hi jugaven quelcom més important. La partida va tenir moments per i de tot: cartes (no totes) sobre la taula, algun "farol" i, finalment, un as amagat a la màniga que va servir per desencallar la partida i investir president.
El procés per investir un president espanyol més que una timba de cartes sembla, ara per ara, una partida d'escacs, amb moviments calculats i estratègics per part dels quatre principals partits, alguns per fer caure primer el rei contrari, d'altres per matar la partida, i en part guanyar-la, amb unes aparents taules que condueixin a un nou tauler...
A Mariano Rajoy li manquen peons per sumar la majoria que necessita, fent més ingrata la incerta glòria de la seva victòria electoral. El joc de Rajoy no és de grans moviments ni girs argumentals, més aviat Rajoy es caracteritza per un joc conservador, sense arriscar, deixant que el pas temps jugui al seu favor, desgastant els altres i esperant, pacientment, fumant-se un puro tot llegint el Marca, que el joc li sigui més propici.
Albert Rivera s'ha ofert, quasi des de la nit electoral, per fer un enroc amb el PP per protegir el rei, un debilitat Rajoy però rei encara al cap i a la fi, del doble perill que pot assotar Espanya: l'auge de l'esquerra espanyola i el risc d'esquinçament d ela pell de brau. La seva jugada el debilita doncs l'exposa, torre ell, als atacs dels alfils i cavalls de l'adversari.
Pablo Iglesias va somiar ser rei, però ara prou es conformaria en ser la reina d'un nou govern; de moment sembla que el seu objectiu és, a banda de ser reina per un dia, que alguns dels seus peons esdevinguin noves reines, ministres a l'ús, fent-los arribar al capdavall del tauler, on ja sabem que d'arribar-hi els simples peons es transformen majors figures.
Pedro Sánchez, rei que pugna amb Rajoy per la cobejada i cara investidura, té les torres (ai els barons!) revoltades, alguna amb ganes de fer-li el llit i defenestrar-lo si gosa pactar amb qui gosa trencar Espanya. Ell però procura no perdre les formes davant la immobilitat del rei contrari, ni dels cants de sirena d'una reina pretendent amb més pressa, ara, que línies vermelles.
La partida espanyola, com setmanes enrere la catalana, està en un punt perillosament apassionant, doncs transita per camins fins ara, com els catalans, mai explorats!
Quin serà el proper moviment?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada