Avui fa 48 anys va morir el dictador, Francisco Franco Bahamonde. Cinc anys després de la seva mort, el 20 de novembre de 1980, Just M. Casero tancava així la seva columna diària Quiosc del Punt Diari, titulada amb un breu 20-N:
"Cinc anys després, perduda la virginitat i amb els braços embrutits de netejar el país, encara no s'ha acabat aquell dia. Se'ns va parar el rellotge de l'esperança, i hem viscut tot aquest temps com a administradors d'una agonia sospitosament incerta, com si encara no hagués quedat tot prou enterrat sota la llosa. Ens cal encetar definitivament el dia 21, sense fantasmes, sense cadenes, sense agendes nostàlgiques. Començar a creure que la resurrecció és possible".Avui fa 48 anys va morir el dictador i aquests dies estem veient que el seu llegat no estava mort, ni estava de "parranda" (de tabola, de barrila, de gresca!), sinó que estava hibernant i d'un temps ençà s'ha despertat tornant com un fantasma, amb cadenes i agenda nostàlgica.
Malauradament, no va quedar tot enterrat sota la llosa, ans al contrari, el franquisme encara es manifesta i no només als carrers, com veiem aquests dies, i no només de forma tronada i esperpèntica. El franquisme ha tornat a les institucions de la mà de Vox i amb l'empenta del Partit Popular.
48 anys després hem de seguir donant corda al rellotge de l'esperança; l'alternativa és massa terrible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada