Quan el dia s'acaba

La vida i la mort no són les cares oposades de la mateixa moneda. Al costat oposat de la mort hi ha el naixement, més que la vida; la vida més aviat seria el "canto" de la moneda!

Al 1974 van ser moltes les monedes que no van caure "de canto", sinó precisament, tristament, del costat de la mort! Avui en recordaré breument sis.

Salvador Puig Antich
De totes les morts del 1974 la més ignominiosa que recordem, i mai hem d'oblidar, va ser la de Salvador Puig Antich; en el seu cas no va ser una qüestió de cara o creu, va ser simplement, brutalment, un assassinat perpetrat pel règim franquista. La foscor del seu judici va ser justament il·luminada per  Manuel Huerga a la pel·lícula "Salvador (Puig Antich)".

Oskar Schindler
Salvador Puig Antich va ser víctima del feixisme i precisament mesos després de ser executat va morir un feixista que va salvar la vida a més de mil jueus durant l'Holocaust nazi, l'empresari alemany Oskar Schindler, vida i obra que va dur al cinema Steven Spielberg amb la seva oscaritzada "La llista de Schindler".

Vittorio de Sica
I parlant del nazisme i seguint amb el cinema, no van ser més de mil sinó uns 300 els jueus i amenaçats pel nazisme que Vittorio de Sica va "acollir" com a extres del rodatge de la pel·lícula "La porta del cel", estalviant-los així ser deportats; la pel·lícula potser no ha passat als annals del cinema com d'altres de de Sica, però que té en la seva realització i producció una història real com la vida mateixa! Vittorio de Sica va allargar el rodatge uns mesos a fi d'esperar l'arribada dels aliats el 1944. Vittorio de Sica, uns dels màxims exponents del neorrealisme italià, també va morir l'any 1974.

Duke Ellington
Estirant el fil del cinema i, ara sí, amb una de les grans pel·lícules de la seva història, ens situem al 1959 per recordar "Anatomia d'un assassinat" d'Otto Preminger. La pel·lícula, protagonitzada per James Stewart, destaca també pel seu cartell, obra del genial dissenyador Saul Bass. Però no és ni el director, ni el protagonista ni el dissenyador del cartell el que ens interessa d'aquesta pel·lícula, sinó el compositor de la banda sonora: Duke Ellington, director d'orquestra, pianista i compositor de jazz. Duke Ellington, figura imprescindible del jazz i el swing, va morir l'any 1974.

Mama Cass
Deixant enrere el cinema però seguint amb la música l'any 1974 també va plorar la mort de la jove veu de Cass Elliot, tot i que tal vegada la recordeu més com a "Mama Cass",  una de les veus femenines de "The Mamas and The Papas". Cass Elliot va morir víctima d'un infant mentre s'estava  a Londres, en un apartament del músic Harry Nilsson. Nilsson, per cert, era amic també de John Lennon, que si bé no va morir el 1974 (el van assassinar sis anys després) sí va fer-ho a l'edat de 40 anys...

Nick Drake
L'edat mortal maleïda dels músics, però, són els 27 anys: Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison, Kurt Cobain, Amy Winehouse... Nick Drake, però, va morir als 26 anys, deixant igualment un cadàver jove i carregat d'antidepressius. Drake, a diferència dels del "club dels 27", no va gaudir de massa reconeixement en vida, però en vida ens va deixar tres discs carregats de bones cançons que amb el pas del temps s'han revaloritzat fins a convertir-se en un autor de culte.

La mort és tan imprevisible com la vida, fins hi ha qui creu que la mort és una major naixença! També hi ha qui mor ple de vida i qui, dia a dia, minut a minut, mor en vida...

Naixem i morim i esperem que la vida no ens vagi del "canto d'un duro"! I si és així, que el "canto" sigui ben llarg, com el camí que cantava Lluís Llach precisament l'any 1974 amb "Que tinguem sort".

I per més que vulguem viure cada dia com si fos el darrer, sabem que no podem fer-ho, doncs quan s'acaba un dia sempre n'hi ha un altre; i en trobarem sempre un altre fins que la mort ens atrapi abans que l'endemà... Llavors sí podrem cantar "Day is done"(quan el dia s'acaba) de Nick Drake, tot i que aleshores potser ja serà massa tard...



------------------------
Al llarg d'aquest 2014 he anat recordant, mes a mes, l'any 1974 a partir de la música, la televisió, la ràdio, la política, la història, la tecnologia, els esports, els naixements, els cotxes, la crònica negra, la crònica de societat, el cinema i tots aquests "minuts musicals del 1974"!

Amb aquest sobre les defuncions tanco el cop d'ull al 1974 que he anat fent cada primer dimecres de cada mes d'aquest 2014!

#MinutsMusicals del 1974 amb #LluísLlach recordant #SalvadorPuigAntich: I si canto trist...

Portada del disc de Lluís Llach "I si canto trist...". Foto: Roger Casero

El 2 de març de 1974 la dictadura franquista va executar Salvador Puig Antich, una ignominiosa execució que va indignar a tots els qui fa 40 anys lluitaven contra la dictadura, lluitaven per la recuperació dels drets, de les llibertats, de la democràcia com ho feia, des de l'anarquisme, Salvador Puig Antich.

Si hi ha una cançó que ens remet directament a l'execució de Salvador Puig Antich és la cançó "I si canto trist" que Lluís Llach va publicar el mateix any 1974 al disc homònim!

Gaudiu-la i, perquè no, deixeu que us emocioni!



I si canto trist 

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada els somrís
d'un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d'il·lusions esclatant.

I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada el batec d'aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l'han condemnat.

I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d'ignorats companys.

Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.

I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.

Lluís Llach

------------------
La cançó, actualitzada, va formar part de la banda sonora de la pel·lícula "Salvador" de Manuel Huerga.

Apunts de política de 1974

Políticament l'any 1974 va ser un any mogut! Bé, i quin any no ho és?

L'any 1974, concretament el 8 d'agost de 1974, el president dels Estats Units, Richard Nixon, va fer quelcom que mai fins llavors, i mai des de llavors, cap altre president nord americà ha fet: dimitir! El cas "Watergate" fa fulminar la seva carrera política i va convertir en president el fins llavors vice-president Gerald Ford.

Aquell mateix any qui també va accedir a la presidència del seu país, via electoral, això sí, va ser el francès Valéry Giscard d'Estaing, després d'unes eleccions en què François Mitterrand va guanyar la primera volta, tot i que de manera insuficient, però Giscard d'Estaing es va imposar clarament en la segona i va esdevenir president de la República Francesa.

A casa nostra la democràcia feia moltes dècades que s'enyorava i aleshores, fa 40 anys, ni tan sols es flairava! L'octogenari dictador, el general Franscisco Franco, signava encara fa 40 anys, sense que li tremolés el pols, sentències de mort, entre elles la de Salvador Puig Antich!

Però sota el règim de la dictadura franquista els moviments i organitzacions que lluitaven per la recuperació d ela democràcia i de les llibertats s'anaven organitzant. Al novembre del 1974 Jordi Pujol, entre d'altres, funda a Montserrat Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i aquell mateix any Josep Pallach crea Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que dos anys més tard esdevindrà el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament.

El socialisme espanyol celebra a l'octubre de 1974, al municipi francès de Suresnes, el XIII Congrés del PSOE, el "congrés de Suresnes", que escull a Felipe González com a secretari general del partit.

Aquell congrés, com l'ambient polític de l'esquerra en general, va viure i veure amb esperança com a Portugal l'alçament militar del 25 d'abril de 1974, l'anomenada Revolta dels Clavells, posava fi a la dictadura salazarista portuguesa.

Any de canvis el 1974... Un any, per cert, que va veure com s'inaugurava, a principis de novembre de 1974, el Pont Aeri Barcelona - Madrid!

Ben segur que m'he deixat un munt de coses, notícies i anècdotes sobre la política de l'any 1974... Només volia fer-ne una pinzellada, quatre titulars!

40 anys després, però,

• als presidents els segueix costant dimitir
• l'ombra del que representa Franco segueix essent molt allargada
• CDC sembla que s'està re-fundant
• al socialisme espanyol li convindria un altre "Suresnes"
• el socialisme que representava Josep Pallach sembla no tenir espai dins el PSC
• ens segueix indignant l'execució de Salvador Puig Antich
• ens segueix meravellant recordar el dia que els militars van alçar-se en favor de la democràcia
• i el Pont Aeri és, sobretot avui, un lobby d'empresaris catalans i espanyols que no volen que Barcelona i Madrid es separin políticament...

Quin país, quin món!

Com canten Lax'n'Busto: que boig el món!




-----------------------

Sobre l'any 1974 també he recordat la música, la televisió i la ràdio; i tots aquests "minuts musicals del 1974"!

El mes vinent, com sempre el primer dimecres de cada mes d'aquest 2014, faré un cop d'ull al 1974 des de la història!

#SalvadorPuigAntich, 40 anys d'una execució ignominiosa

Cartells (aquest i el que clou l'article): www.salvadorpuigantich.info

Les meves filles, de 14, 12 i 8 anys, han de mirar endavant, naturalment! Tenen molt futur per davant seu, tenen més futur per viure que passat viscut!

Un futur certament fotut, a jutjar dia sí dia també per les notícies, però futur ben seu i que, malgrat el nostre present, està encara per escriure!

Però el seu passat no es limita als 14, 12 i 8 anys que tenen, el seu passat arriba fins allà on arriben els records, experiències i històries dels qui som a prop seu...

Els explicava ahir a les meves filles que fa tot just 40 anys aquí, en aquest mateix país, en aquest mateix estat, la dictadura mostrava encara la seva cara més fosca, criminal, terrible: fa 40 anys hi havia aquí pena de mort i s'executaven persones per motius polítics, en judicis gens nets, amb una justícia encegada i assedegada de venjança!

A vegades, amb l'estil d'un avi rondinaire, els dic a les meves filles: "com es nota que no heu passat una guerra"! Elles, especialment la més gran, de seguida puntualitzen que jo tampoc n'he passat cap, de guerra, i és ben cert.

Però no cal patir-ne ni viure'n cap per prendre consciència del mal que fan, de les terribles conseqüències que generen en forma d'odi, de pobresa, de misèria, de violència...

Jo, com les meves filles, no vaig viure en primera persona l'execució de Salvador Puig Antich; el 2 de març de 1974, fa 40 anys, em trobava encara dins les entranyes de la meva mare, que era aleshores quasi tan jove com Salvador Puig Antich... Recorda la meva mare haver viscut aquell dia amb molta tensió, esperant rebre notícies del dramàtic desenllaç!

Però jo, com molts de vosaltres, que sí que vareu viure amb consciència, consternació i indignació aquesta ignominiosa execució, també "canto trist" com vosaltres quan recordem Salvador Puig Antich.

I ho faran també les meves filles quan, amb l'edat, s'indignin quan es recordi que el 2 de març de 1974 la dictadura franquista va executar injustament un anarquista!

No seré jo, no seran elles, no serem nosaltres qui deixarem que el seu nom, Salvador Puig Antich, l'embolcalli el silenci!