Dissabte a la tarda, finalment, vaig veure "El mestre que va prometre el mar", una pel·lícula inspirada en el llibre de Francesc Escribano "Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar". El film narra la vida del mestre català destinat a Bañuelos de Bureba (Burgos), detingut i executat per una milícia de la Falange Espanyola pocs dies després del cop d'estat franquista del 18 de juliol de 1936.
La pel·lícula parla, sobretot, del silenci; del silenci imposat pel franquisme i dels efectes devastadors que va deixar en les generacions que van viure la Guerra Civil i la postguerra. Un silenci incòmode i atordidor que, d'alguna manera, encara sentim avui. Un silenci que no s'esvairà fins que s'hagin obert totes les fosses i s'hagi recuperat, i dignificat, la vida de tantes persones executades que encara romanen desaparegudes, com el mateix Antoni Benaiges i Nogués.
Quan vaig veure l'escena de la seva execució, em va venir al cap la cançó "Al alba" de Luis Eduardo Aute, que havia escoltat a la ràdio al matí, una cançó que, tot i no néixer amb aquesta intenció, va quedar per sempre vinculada als darrers afusellaments del franquisme, el 27 de setembre de 1975, dissabte va fer, justament, cinquanta anys.
És trist recordar aquests fets i esfereïdor comprovar que, d'alguna manera, el germen que va fer créixer el franquisme encara perviu. Davant les imatges de la milícia falangista de la pel·lícula, resulta inevitable establir paral·lelismes i no veure-hi alguns grups d'extrema dreta d'avui dia.
En la política actual encara ressonen ecos d'aquella guerra i d'aquella llarga postguerra; malgrat els esforços de les lleis de memòria històrica, avui encara persisteixen massa silencis.
