Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris memòria històrica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris memòria històrica. Mostrar tots els missatges

dilluns, 29 de setembre del 2025

L’alba del mestre que va prometre el mar


Dissabte a la tarda, finalment, vaig veure "El mestre que va prometre el mar", una pel·lícula inspirada en el llibre de Francesc Escribano "Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar". El film narra la vida del mestre català destinat a Bañuelos de Bureba (Burgos), detingut i executat per una milícia de la Falange Espanyola pocs dies després del cop d'estat franquista del 18 de juliol de 1936.

La pel·lícula parla, sobretot, del silenci; del silenci imposat pel franquisme i dels efectes devastadors que va deixar en les generacions que van viure la Guerra Civil i la postguerra. Un silenci incòmode i atordidor que, d'alguna manera, encara sentim avui. Un silenci que no s'esvairà fins que s'hagin obert totes les fosses i s'hagi recuperat, i dignificat, la vida de tantes persones executades que encara romanen desaparegudes, com el mateix Antoni Benaiges i Nogués.

Quan vaig veure l'escena de la seva execució, em va venir al cap la cançó "Al alba" de Luis Eduardo Aute, que havia escoltat a la ràdio al matí, una cançó que, tot i no néixer amb aquesta intenció, va quedar per sempre vinculada als darrers afusellaments del franquisme, el 27 de setembre de 1975, dissabte va fer, justament, cinquanta anys.

És trist recordar aquests fets i esfereïdor comprovar que, d'alguna manera, el germen que va fer créixer el franquisme encara perviu. Davant les imatges de la milícia falangista de la pel·lícula, resulta inevitable establir paral·lelismes i no veure-hi alguns grups d'extrema dreta d'avui dia.

En la política actual encara ressonen ecos d'aquella guerra i d'aquella llarga postguerra; malgrat els esforços de les lleis de memòria històrica, avui encara persisteixen massa silencis.






dijous, 17 de juliol del 2025

Espais de Memòria


El número 121 de la revista "Parlem de Sarrià" ja és al carrer, també a internet, disponible per a llegir en línia.

D'entre els molts temes que, com des de fa 30 anys, tracta la revista, destaca la instal·lació de diversos Espais de Memòria al carrer Major de Sarrià de Ter, en què a través d'uns tòtems amb textos i fotografies, es recuperen episodis com els cafès-casino, l’escola Francesc Macià, l’accident del Carrilet o els bombardeigs durant la Guerra Civil. 

Aquesta iniciativa, impulsada pel Consell de Redacció de la revista i l’Ajuntament, forma part del projecte del "Memorial Democràtic" i s’ha nodrit de material documental i testimonis orals recollits des dels anys noranta.

Tal com escriu Jordi Dalmau en el seu article, "els carrers són aules obertes i és aquí on s'han instal·lat diversos tòtems que il·lustren fets que aquest poble ha aportat a la història de Catalunya". Aquesta és, sens dubte,  una excel·lent manera de fer visible el passat i convertir-lo en patrimoni col·lectiu viu, al servei de la comunitat.

Podeu aprofundir-hi llegint la revista i, naturalment, trepitjant el carrer Major de Sarrià de Ter i visitant els tòtems.

dimarts, 27 de maig del 2025

Preservem la memòria


Aquest dissabte 31 de maig, el Cinema Truffaut de Girona acollirà l’estrena del documental "Preservem la memòria", una iniciativa impulsada per l’AV Pont Major que se centra, sobretot, en les vivències i records de la gent gran del barri. Més enllà d’un simple exercici de recuperació històrica, aquest documental també vol ser una reivindicació de la memòria oral, avui menys valorada, com a eina essencial per entendre la identitat d’un territori; en aquest cas, la del nostre barri.

És a través dels testimonis orals, de les seves vivències i records, que ens podem fer una imatge aproximada de com el Pont Major va ser molt més que un simple barri perifèric: va ser un punt neuràlgic de connexió amb la ciutat, amb una vida comercial pròpia i un teixit social actiu i divers. D’aquest dinamisme encara se’n conserven alguns vestigis, tot i que cada vegada menys. Per això, les veus dels veïns i veïnes més grans esdevenen un arxiu viu i insubstituïble, capaç de reconstruir amb emoció i autenticitat una història —la seva— que sovint ha quedat fora dels grans relats oficials.

Els testimonis orals no només aporten dades o fets; també aporten perspectiva i, des de la seva subjectivitat i emocions, context. Són fragments de vida explicats des de la quotidianitat, des del record íntim del que s’ha viscut en primera persona. I és precisament aquesta dimensió subjectiva la que fa d’aquests relats un patrimoni valuós que permet construir allò que anomenem memòria col·lectiva, una memòria que, si no es recull, corre el risc de desaparèixer.

El documental "Preservem la memòria" és quelcom més que una reivindicació del passat: és un antídot contra l’oblit i un gest de reconeixement cap a aquelles generacions que, sense fer soroll, també han construït el dia a dia del barri de Pont Major. I, en conseqüència, també és una invitació a escoltar: a escoltar el relat i les històries d’un passat que, tot i que no hàgim viscut directament, també és nostre.

La projecció és oberta i gratuïta. Ens agradarà que ens hi pugueu acompanyar.

dimecres, 16 d’abril del 2025

Cinefòrum veïnal amb "El 47"


Dies enrere vaig tenir el privilegi de participar en un cinefòrum al Cinema Truffaut amb la projecció de la pel·lícula "El 47" i el debat posterior, una iniciativa organitzada per la Xarxa de Centres Cívics de Girona. Ens hi vam aplegar veïns i veïnes de tots els barris de Girona, compartint una estona de cinema i de reflexió sobre els reptes i les reivindicacions que afrontem, encara avui, des del moviment veïnal.

La pel·lícula, basada en fets reals, ens transporta al cor d'una de les moltes lluites veïnals i migratòries de la Catalunya de post guerra (ambdues lluites per molta gent eren indissociables), una lluita del barri de Torre Baró, a Barcelona. Veient la pel·lícula, però, no podia deixar de pensar en altres "Torre Baró", com el gironí que podria representar Torre Gironella, o el figuerenc que va viure i relatar en primera persona el meu pare, Just M. Casero, localitats que, com tantes altres arreu de Catalunya, també es va viure el barraquisme, la precarietat i la necessitat de dignificar la vida.  

Després de la projecció, vaig compartir col·loqui amb l’Antonio Fernández, un activista veïnal de Torre Baró que va viure aquells anys convulsos, i lluita en l'àmbit veïnal encara avui, en els anys convulsos actuals, la Joana Zambrana, una veïna de Girona que va viure en primera persona l’experiència del segrest del 47, i la Laura Tarrés, una jove activista vinculada al teixit associatiu de Santa Eugènia de Ter. Tots vam coincidir en la importància de la lluita col·lectiva, de l'organització veïnal i de la memòria compartida.

Al llarg de les meves intervencions vaig voler fer un apunt sobre dues figures imprescindibles per entendre el barraquisme a Girona i el seu llegat: Ramon Llorente i Luis Herrera. En Ramon Llorente, infant que va viure a les barraques de Montjuïc i que va arribar a ser el defensor de la Ciutadania de Girona, per la fermesa amb què sempre defensa que l’ascensor social només és útil si puja col·lectivament; en Luis Herrera per ser, encara avui amb més de noranta anys, un referent infatigable del moviment veïnal, una veu compromesa i sempre present en la lluita pels drets dels barris i de les persones més vulnerables.

En el col·loqui també vam remarcar la importància de l’educació com a eina d’inclusió i apoderament, ja que quan oferim oportunitats educatives, estem obrint portes, no només per créixer personalment, també per a fomentar l'esperit crític i per transformar col·lectivament la societat.  

I inevitablement també vam parlar del barraquisme, un fenomen avui encara present, tot i que no té la mateixa cara que fa dècades; el barraquisme no ha desaparegut: l’ocupació precària, el relloguer d’habitacions i la inseguretat residencial són el nou paisatge del barraquisme contemporani. 

La lluita per la dignitat continua, i continua essent una lluita veïnal. Només des de la comunitat, des del suport mutu i la lluita veïnal podem fer front als nous reptes socials i construir barris més justos, més dinàmics, més humans.

Més enllà de la projecció de la pel·lícula i del col·loqui posterior, el valor d'aquest cinefòrum va ser que veïns i veïnes de diferents barris, convocats a través dels centres cívics de la ciutat, vam compartir una activitat conjunta, i aquesta és, també, una altra manera de fer comunitat.

dimarts, 28 de gener del 2025

Auschwitz i el risc de l'oblit de la memòria


Ahir es va commemorar el 80è aniversari de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz, tràgic símbol d'un dels episodis més foscos de la història, testimoni directe de l'extermini perpetrat pel nazisme, principalment de persones jueves, però també persones d'ètnia gitana, persones amb discapacitat, persones homosexuals i persones que s'oposaven políticament al nazisme.

Vuitanta anys després, el revisionisme històric i el "blanquejament" del nazisme posen en perill la pervivència de la memòria col·lectiva, especialment en un moment en què cada vegada són menys els testimonis directes de l'Holocaust, que inevitablement es van morint. Preservar la seva memòria, la memòria heretada de les persones supervivents de l'Holocaust, és vital per entendre la magnitud d'aquests crims i prevenir que es repeteixin, cosa que no fa massa anys semblava improbable i avui, en canvi, sembla més plausible, sobretot a la relativització estesa a través a través de les xarxes socials i internet de discursos negacionistes, emmascarant l'odi sota el pretext de la llibertat d'expressió.

Aquestes actituds no sols posen en risc la veritat històrica, sinó que també afavoreixen el creixement de moviments d'extrema dreta a Europa, que utilitzen retòriques xenòfobes i antidemocràtiques per guanyar suport. El paral·lelisme amb els anys 30 del segle passat és preocupant: aleshores, la banalització de l'odi i la manca de resposta contundent van desembocar en una tragèdia global. Tolerar el revisionisme i minimitzar els crims de l'Holocaust és obrir la porta a un escenari similar.

És per això que recordar Auschwitz és, també, un exercici de memòria que reforça el compromís amb els valors de la democràcia i els drets humans. Com a societat, tenim el deure de protegir la veritat històrica i de treballar activament per erradicar qualsevol forma de discriminació. D'aquí que el 80è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz no només ens interpel·la a recordar el passat, també ens exigeix construir un present i un futur protegint la memòria històrica, no deixant que caigui en l'oblit.

dimarts, 29 d’octubre del 2019

"Franco (no) ha muerto"


Si com un Golf no és un Golf, com un enterrament d'Estat no és un enterrament d'Estat, tot i que hi ha imatges que, sembla, podrien rebatre-ho i desmentir-ho, i d'altres que ho confirmen; qüestió de zoom, de mirada. Res de nou...

No va ser un enterrament d'Estat però per moments va semblar-ho, i aquest de nou és el problema, les aparences. Tampoc va ser una proclamació d'independència, ni ara estem en una república...

L'exhumació era d'un dictador, el dictador si voleu, no d'un cap d'estat, i per més interès informatiu que el fet tingués (i el tenia, naturalment!), dubto que fos un encert retransmetre'l en viu i en directe i per la majoria de cadenes de televisió.

És innegable que calia documentar el fet, no només per l'interès informatiu, també, i aquest potser encara més important, per l'interès històric; potser, en comptes de retransmetre'l hagués estat més que suficient fer tot l'operatiu amb una major discreció, no com un espectacle televisiu, i informar-ne posteriorment als informatius.

No tenia vocació d'enterrament d'Estat tot i que, per moments, va semblar-ho, i el pitjor és que, si tenia la mínima intenció de ser un important element de dignitat i de memòria històrica, en aquest cas, i per mi això és potser el més trist, tot plegat encara va quedar més lluny de semblar-ho.

No és el què, el que va fallar, sinó, tenint present que el quan ja duia excessiu retard, el que va fallar és el com, malgrat com un Golf no sigui un Golf...

dilluns, 15 d’abril del 2019

Neus Català, el pes de la memòria


A vegades convé passar pàgina, deixar enrere el full i soterrar-lo per tots els que, inevitablement, s'escriuen i s'escriuran després.

D'altres vegades és impossible, i per pàgines noves que s'escriguin, tantes com la vida mateixa permet, aquella roman present i sempre oberta, solcant el record, llaurant la memòria.

La vida de Neus Català és plena d'aquestes darreres pàgines, pàgines curulles, també feixugues, d'una memòria, la de la seva lluita antifeixista, la de la seva supervivència al camp de concentració alemany de Ravensbrück, que ha conservat viva i ens ha llegat per mantenir el punt de llibre falcat en aquestes pàgines, en aquests records.

La seva era una vida, com tantes altres, condemnada a l'oblit, fins i tot a l'extermini, condemnada a ser esclafada pel feixisme, i amb la seva supervivència, com la de tants altres, ens va fer presents el seu testimoni directe d'una de les barbàries més grans del segle passat.

Ara que sobre Europa plana i creix de nou la ultradreta, hereva i nostàlgica del feixisme, el seu testimoni i la seva memòria esdevenen imprescindibles per evitar que, com tal dia farà cent anys, el feixisme trobi en una Europa deprimida terreny abonat per créixer.

La vida de Neus Català es va apagar dies enrere, la seva memòria, però, romandrà viva, evitant qualsevol temptació de passar pàgina. Ens pesa massa la seva memòria...

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Sa matao Paco!

L'eqüestre decapitat de Franco, abatut! Foto: Adrià Costa

Diuen que la instal·lació de les escultures de l'eqüestre decapitat i de la Victòria davant el Born era quelcom més que el reclam de l'exposició, era, juntament amb la retransmissió de les reaccions que va generar des de la seva instal·lació fins a l'abatiment de l'eqüestre, l'exposició mateixa! No en va l'exposició vol fer-nos reflexionar sobre la "permissivitat amb els símbols de la dictadura" durant la democràcia.

És curiós com aquests mateixos símbols, que en qüestió de dies han generat una gran animadversió, van poder conviure sense despertar tantes passions a l'espai públic durant dècades, ja recuperada la democràcia. No deixa de resultar interessant, i alhora una certa perplexitat, com a fenomen sociològic.

També és curiós que generi més virulència la tornada temporal a l'espai públic d'uns símbols franquistes en el context d'una exposició sobre memòria que la permanència, referendada per una consulta popular, de simbologia franquista exposada com a exaltació de la victòria i posterior dictadura, com passa a Tortosa.

O preocupant la indiferència general que generen les Àguiles Imperials que encara llueixen a la part exterior del Pont de l'Aigua, entre Girona i Sarrià de Ter; és clar que si en comptes de ser a les afores de la ciutat, lluny de turistes i de la imatge de postal de Girona, fossin al Pont de Pedra, icona imprescindible de la ciutat, les àguiles ja faria estona, anys, que haurien volat... probablement al Museu d'Història de la ciutat!

Tot aquest enrenou de l'eqüestre de Franco decapitat, però, penso que respon més al context polític actual que no a la reflexió sobre la permanència dels símbols franquistes i la memòria; tot plegat sembla haver-se atiat més des d'argumentaris polítics d'alguns grups municipals de Barcelona (ERC i CiU) per envestir, a banda l'escultura, contra el govern d'Ada Colau per, (1) ser, ella i el que representa, ambigua amb la independència i, per si no era poc, (2) haver profanat el Born.

Vés per on resulta que l'exposició, amb o sense escultures a fora, és més que necessària!

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Franco al Born i gira el món!


Em sorprèn, i molt, que les escultures de l'eqüestre decapitat del dictador Franco i el de la Victòria (feixista) hagin molestat més a molts dels que es van manifestar l'11 de setembre que no pas a molts dels qui es van manifestar el 12 d'octubre.

M'imaginava més indignats, i llençant ous al Born, els nostàlgics molestos per l'ús de la figura del dictador en un espai de memòria i denúncia, però resulta que són uns altres a qui aquesta presència provoca i ofèn. Paradoxal.

Les escultures feixistes han tornat al carrer en un context, l'exposició "Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà" i és en aquest context que cal valorar-les; a mi personalment m'ofenen molt més les Àguiles Imperials que llueix el Pont de l'Aigua, entre Girona i Sarrià de Ter o la simbologia tronada que hi ha en l'escultura dedicada al Manaies de Girona, tot en l'espai públic i sense el context adient.

És clar que la polèmica no és només pel retorn temporal al carrer de les estàtues, també, i sobretot, perquè aquestes, i l'exposició que les acompanya, s'han instal·lat al Born, un espai cultural, entenc, de memòria; sí, sobretot de memòria del 1714, però de memòria al cap i a la fi!

També em sorprèn aquest sentiment profund que ha calat entre tanta gent, que sent amb indignació que amb aquesta exposició i les escultures s'ha profanat el Born. Profanar: "Anul·lar o violar el caràcter sagrat de coses, llocs, persones." i també "No tractar una cosa amb la reverència que cal."

La polèmica no és nova, ja es va produir quan es va presentar l'exposició i ara que s'han instal·lat les escultures aquesta s'ha atiat de nou; ja aleshores es va dir que en el cor d'aquest conflicte hi ha una lluita pel domini del relat entre els independentistes (purs) i els "comuns", per situar com a referent mental el 1714 o per no abandonar el referent de la lluita antifranquista.

No sé, segurament sí, uns han volgut provocar, i els altres se n'han sentit i molt, de provocats! I l'art i la cultura, també la memòria, ens ha de provocar, ens ha d'interpel·lar, com ho ha fet i fa, sens dubte, aquesta exposició, com va fer ara fa un any la polèmica exposició "La bèstia i el sobirà"... Quants dels qui aleshores defensaven l'escultura amb el rei Joan Carles ajagut ara s'indignen amb la instal·lació temporal de les estàtues al Born?

A vegades penso que els catalans també tenim la pell molt fina i em temo que en una Catalunya independent també ens molestarà que un jugador es retalli les mànigues de la samarreta de la selecció catalana o ens ofendrà que hi hagi qui, pels motius que sigui inclosos els ideològics, vulgui treballar per la Diada i pel nou i festiu dia de la independència!

Franco al Born i gira el món! 

dissabte, 20 de novembre del 2010

Franco ha mort?



A Sarrià de Ter, 35 anys després, encara no!


I com ens recordava Sam Enfot, fins i tot el poeta va fer un clam:

Gallines negres vora el Pont
ara que el vent no remuga
us feu més negres i encar
teniu la ploma poruga
Gallines negres foteu el camp!
Josep M. S’agarra.
 
La gallina a la cassola per fer caldo o, encara millor que ja és molt vella i ni per caldo serxeix, al museu per fer història!