dilluns, 28 d’octubre de 2019

Paracaigudes


De petit jo també havia jugat amb aquells soldats de plàstic que duien embolicat un paracaigudes que, oh màgia, s'obria quan, després de llençar-lo amb determinació ben amunt, començava l'arriscat descens!

I no, a mi tampoc sempre se m'obria el maleit paracaigudes, que s'entortolligava amb els fils i, dissortadament, el soldat s'estimbava estrepitosament contra el terra, i sort que era de goma!

És clar que pitjor era quan, oh màgia, el paracaigudes s'obria i en el seu èpic descens s'enganxava en alguna branca i allà quedava, suspès, com l'abanderat paracaigudista amb el fanal aquest passat 12 d'octubre. Llavors l'èpica havia de ser meva per a recuperar soldat i paracaigudes!

A mi les altures sempre m'han fet molta impressió i m'han infundat molt respecte; potser per això admiro la valentia dels que s'atreveixen a saltar al buit amb un paracaigudes a l'esquena, a mercè de la sort d'una anella i del mecanisme que ha d'activar, i de la seva perícia per aterrar sans i estalvis i, a sobre, en el lloc indicat!

Potser és per això que no puc evitar sentir empatia amb l'abanderat soldat paracaigudista que, ai l'as!, un fanal es va interposar en el seu apoteòsic aterratge final!

Altra cosa és que sentir empatia amb la desfilada militar, aquesta del 12 d'octubre o qualsevol altra, i amb la commemoració que la motiva, doncs tot plegat és un despropòsit que no alimenta ni la concòrdia ni el diàleg.

Al capdavall l'inesperat error del paracaigudista va ser l'únic acte humà i d'humilitat remarcable de la desfilada militar; la resta, postureig, cada vegada més exagerat, cada vegada més encartonat...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada