La darrera pedalada de la Núria

Ahir diumenge Girona es va despertar amb una espessa boira, d'aquelles que en Segarra definia com "un vel de fada", una boira que, especialment ahir, ens va enterbolir l'ànim i per uns moments va emmudir "la ciutat encesa, és estrident de riures i fanals" per fer present només el batec del cor que "com una nit molt estrellada espera l'hora d'estimar i llanguir".

Ahir la boira, més trista que mai, va tenyir de dol les Fires de Girona amb el record de la Núria Terés Bonet, "eugenial" gironina (una altra eugenial!) que ahir a la matinada va morir després d'una intensa i breu lluita contra el càncer, altra vegada el maleit càncer!

El record més viu que tinc de la Núria és dalt de la seva bicicleta pel carrer Santa Eugènia (jo hi treballo ben aprop), record que també tinc i tindré per sempre d'una altar dona, la Montserrat Font, també gironina tot i que d'una altra generació i d'un altre barri (Pedret). No sé si la Montserrat i la Núria es van conèixer mai, si mai van coincidir pedalant pels carrers de Girona, però ben segur que s'haguessin avingut, doncs ambdues pedalaven per Girona, com per la vida, amb la naturalitat d'un acte quotidià més.

La naturalitat la defineix prou bé, a la Núria, aquesta manera de fer i de ser tan autèntica (autèntica com la seva bicicleta!), sense el sobrevalorat postureig d'avui, sense necessitat de fer-se veure però deixant l'empremta de les rodes de la bicicleta sobre el camí traçat, l'imprescindible fil d'Ariadna que ens ajuda i ajudarà, als qui l'hem sobreviscut, trobar de nou el camí, si és que per un moment l'hem perdut, d'alguna de les nostres lluites, que també eren les seves...

De la Núria també em quedo amb el seu parlar suau, com el que defineix la cançó "Sigues lliure" que inspira el meu bloc i que tantes vegades havíem cantat amb la Mercè i l'Oriol, germans seus, al CAU; cançó que també inspirava l'anhel de Pau i no-violència que amb en Martí, el seu germà petit, vam compartir a l'APOC...

La vida és un regal que a vegades, com aquesta matinada de diumenge d'espessa boira, s'enverina; la boira escamparà i amb ella ho farà també, ni que sigui tan sols un xic, l'inevitable dolor... Però em tornarà com una fiblada quan la trobi a faltar de nou, a ella i a la seva bicicleta, pel carrer Santa Eugènia de Girona...

Seguirem pedalant, Núria...

Minuts Musicals retrobats amb Pete Seeger i "Oh, Susanna"

Susana Díaz ha esdevingut, per mèrits propis, la dolenta d'aquesta pel·lícula de sèrie B que ens projecta aquestes setmanes el PSOE: ella és la Reina de Cors, la Cruela de Vil, la Malèfica...

Decidit a dedicar-li uns minuts musicals vaig tenir la temptació de recuperar la cançó infantil "Susanita tiene un ratón" però, per no perdre la pàtina de qualitat musical d'aquesta secció, finalment vaig optar per la tradicional americana "Oh Susanna", que bé podria cantar-li Pedro Sánchez Pérez-Castejón (que rima amb "ratón"!): "Oh Susanna, no ploris més per mi..."

Em temo, però, que no són precisament de tristesa les llàgrimes que Susana Díaz deu haver vessat aquests dies, si és n'ha vessat alguna...

En fi, que de tota aquesta història el millor és la cançó, com d'algunes pel·lícules ho és la banda sonora, i més si ens la canta, banjo en mà, Pete Seeger!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

El vídeo de la setmana: Les fires de Sant Narcís

Ja fa dies que Girona es prepara i vesteix per les Fires de Girona, amb els firaires muntant les atraccions al Parc de la Devesa o les entitats enllestint les barraques al passeig de La Copa...

El pregó d'avui, com sempre i arreu, donarà el tret de sortida a uns dies de molta activitat comercial, lúdica, cultural i festiva! Però, què en sabem realment de les Fires de Girona, de les fires de Sant Narcís?

Respondre aquesta pregunta és el propòsit d'aquest vídeo, d'aquest petit documental del programa "L'espiral de la història", coproduït per l'Ajuntament de Girona (SGDAP - CRDI) i Televisió de Girona, dirigit i presentat per Xavier Carmaniu.

Us recomano que l'hi feu un cop d'ull abans de sortir per Fires de Girona, doncs les d'enguany són filles de les que es narren en aquest documental, i sempre va bé, també quan es surt per Fires, anar ben documentat!



Bon divendres i bones Fires de Girona!

Carme Forcadell també vol pols!

Un funcionari judicial amb la carpeta "verda" del cas Forcadell. Foto: Núria Orriols / Diari ARA

Si no vols pols, no vagis a l'era, diu la dita.

Els primers insubmisos polítics al servei militar sabien perfectament les conseqüències dels seus actes d'insubmissió i malgrat les conseqüències es van mantenir ferms amb la seva decisió assumint-les plenament, naturalment a contracor i amb la voluntat de combatre-les.

Salvant les distàncies, les temporals i les polítiques, els diputats socialistes al Congrés que desobeiran la disciplina de vot, refermada en aquest cas per un controvertit acord del Comitè Federal del seu partit, diuen que assumiran les conseqüències del seu vot díscol, conseqüències que avui ignoren i que van des de la reglamentària multa econòmica fins a l'amenaçadora expulsió del grup parlamentari que han suggerit alguns barons socialistes hiperventilats.

Carme Forcadell ha estat informada oficialment aquesta setmana de la voluntat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d'admetre a tràmit la querella que la Fiscalia va presentar contra ella, en tant que presidenta del Parlament de Catalunya, per permetre el debat i la votació d'un tema (les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent) sobre el que el Tribunal Constitucional l'havia advertit que no podia fer. Diu la llei, i d'això se l'acusa, que això és desobediència i prevaricació, és a dir, no fer cas i desviar-se del seu deure, de l'obligació del càrrec que exerceix, segons interpreta el Tribunal Constitucional.

Carme Forcadell, com aquells insubmisos al servei militar o ara els diputats socialistes, era plenament conscient del que feia, quan ho va fer, i de les possibles conseqüències dels seus actes, no només pel preceptiu advertiment del propi Tribunal Constitucional també perquè així deurien advertir-la els propis serveis jurídics del Parlament de Catalunya.

Deia l'altre dia Artur Mas que "Com més querelles i accions judicials per fer-nos descarrilar portin a terme, més gran ha de ser la mobilització de la gent al carrer. Hem de mantenir el pols", és a dir, com més querelles millor, com més querelles, més mobilitzacions, com més mobilitzacions, més pols! La de Forcadell no és una carpeta (verda, pel que sembla...) més, és una de les grosses no en va és la segona autoritat institucional més important del país, després del de president.

Si no vols pols, no vagis a l'era, diu la dita, i Carme Forcadell vol pols! En volien també els primers insubmisos i la seva lluita, seguida per molts altres, no va ser en va, ans al contrari! En volen també els socialistes que no volen abstenir-se per investir Mariano Rajoy, tot i que prefereixen aixecar-ne el mínim, de pols, i en vol també, naturalment, Carme Forcadell, doncs el seu acte de desobediència, que ho és, és un vector més del pols que l'independentisme té amb l'estat espanyol, i viceversa...

A l'era, de fet, hi som tots i tots ben empolsegats!

El PSC com a símptoma...

Javier Fernández, president de la comissió gestora del PSOE, amb Miquel Iceta, primer secretari del PSC, en una imatge d'arxiu! Foto: EFE

El Consell Nacional del PSC es va mantenir ferm, ahir, en la seu posicionament vers la imminent investidura de Mariano Rajoy: No és No! Més que per supervivència política, que possiblement també, el PSC manté ferma la decisió per coherència, doncs aquest ha estat un dels punts forts de l'argumentari socialista català (fins fa poc també espanyol!) en aquestes dues darreres campanyes electorals. És el PSOE, com hem vist tristament retransmès en directe, qui s'ha mogut del "No és No" al "mal menor" de l'abstenció.

La situació del PSC vers el PSOE, en aquesta qüestió, no deixa de ser paradigmàtica i, alhora, paradoxal: a ulls del PSOE el PSC desobeirà un acord pres democràticament (?) pel Comitè Federal, acord que afecta també als diputats del PSC al Congrés; el PSC podrà defensar, entre d'altres arguments, que ells obeeixen a un altre acord, el del seu Consell Nacional, i al compromís contret amb els militants i votants en les dues darreres eleccions, és a dir, al seu mandat democràtic! Els sona aquesta cantarella?

Diu el PSC que desobeirà i que entomarà les conseqüències que aquesta desobediència pot suposar-li com a partit i en relació als diputats que, en aquesta qüestió, trenquin la disciplina de vot del grup parlamentari del PSOE; veurem quines són i fins on arriben aquestes conseqüències, doncs més enllà del mal moment actual, de les tensions viscudes arran de la defenestració de Pedro Sánchez, el PSC no vol trencar amb el PSOE, i sembla (o no Susana?) que tampoc a l'inrevés...

Amb una Catalunya independent el PSC esdevindria, en cas de sobreviure, un partit plenament independent del PSOE, però fent política ficció qui sap si abans que Catalunya ho faci d'Espanya potser el PSC s'independitza del PSOE; insisteixo, subratllo i emfatitzo de nou, he dit fent política ficció!

En tot cas aquest xoc entre una (gran) part del socialisme espanyol i el socialisme català és un exemple més de les dificultats que una (gran) part d'Espanya, dels espanyols, tenen per entendre una (gran) part de Catalunya i els catalans.

El PSC com a símptoma...

Sa matao Paco!

L'eqüestre decapitat de Franco, abatut! Foto: Adrià Costa

Diuen que la instal·lació de les escultures de l'eqüestre decapitat i de la Victòria davant el Born era quelcom més que el reclam de l'exposició, era, juntament amb la retransmissió de les reaccions que va generar des de la seva instal·lació fins a l'abatiment de l'eqüestre, l'exposició mateixa! No en va l'exposició vol fer-nos reflexionar sobre la "permissivitat amb els símbols de la dictadura" durant la democràcia.

És curiós com aquests mateixos símbols, que en qüestió de dies han generat una gran animadversió, van poder conviure sense despertar tantes passions a l'espai públic durant dècades, ja recuperada la democràcia. No deixa de resultar interessant, i alhora una certa perplexitat, com a fenomen sociològic.

També és curiós que generi més virulència la tornada temporal a l'espai públic d'uns símbols franquistes en el context d'una exposició sobre memòria que la permanència, referendada per una consulta popular, de simbologia franquista exposada com a exaltació de la victòria i posterior dictadura, com passa a Tortosa.

O preocupant la indiferència general que generen les Àguiles Imperials que encara llueixen a la part exterior del Pont de l'Aigua, entre Girona i Sarrià de Ter; és clar que si en comptes de ser a les afores de la ciutat, lluny de turistes i de la imatge de postal de Girona, fossin al Pont de Pedra, icona imprescindible de la ciutat, les àguiles ja faria estona, anys, que haurien volat... probablement al Museu d'Història de la ciutat!

Tot aquest enrenou de l'eqüestre de Franco decapitat, però, penso que respon més al context polític actual que no a la reflexió sobre la permanència dels símbols franquistes i la memòria; tot plegat sembla haver-se atiat més des d'argumentaris polítics d'alguns grups municipals de Barcelona (ERC i CiU) per envestir, a banda l'escultura, contra el govern d'Ada Colau per, (1) ser, ella i el que representa, ambigua amb la independència i, per si no era poc, (2) haver profanat el Born.

Vés per on resulta que l'exposició, amb o sense escultures a fora, és més que necessària!

El PSOE m'és igual!

Si el PSOE està condemnat a mort electoral, que espero que no, prefereixo que el matin els votants en unes terceres eleccions a que es suïcidi amb una vergonyosa abstenció investint Mariano Rajoy!

Això piulava, si fa o no fa, aquest dissabte passat, hores abans del Comitè Federal del PSOE que es va celebrar ahir diumenge i que vist el resultat, a criteri meu, és un suïcidi polític! És clar que el meu criteri és sempre molt discutible...

De fet el Comitè Federal del PSOE d'ahir va ser el segon dels tres actes del drama socialista espanyol perpetrat pels barons socialistes: el primer acte va ser la defenestració barroera del seu líder, o del que semblava ser-ho, Pedro Sánchez, per fer-se amb el control del partit; el segon acte va ser ahir, amb l'aprovació de l'abstenció incondicional (com si fos una pena!) per investir Mariano Rajoy i el tercer acte serà quan el PSOE faci efectiva aquesta humiliació (perdó, abstenció!) al Congrés de Diputats, per vergonya pròpia i aliena!

Un mal menor, s'esforçaven a argumentar des de fa dies, però a criteri meu el mal menor fa i farà mal, molt més mal que el "No és No" a Espanya, a Catalunya, al PSC i al propi PSOE! M'espanta pensar que el PSOE, o que un PSOE tem (de nou) les urnes i tot el que les urnes simbolitzen i representen! És clar que el meu criteri és sempre molt discutible...

Avui, parafrasejant Antònia Font, "el PSOE m'és igual!" El que de mi encara em queda de militant socialista avui cerca consol al PSC, ferm en la seva postura de no investir Rajoy, de no cedir els seus diputats per l'abstenció incondicional, però com a molts militants del PSOE el camí del PSC al costat d'aquest PSOE serà un pedregar...

Més que votar amb el nas tapat el PSOE votarà amb el cos sencer enfonsat dins la fossa sèptica de latrina farcida de merda del PP (de qui veiem ex-dirigents dia sí, dia també, desfilant per tribunals acusats de corrupció) i respirant anguniosament a través del cartró del paper de vàter a mode de tub per anar a sota l'aigua, imatge inesborrable que vaig veure a la pel·lícula "Headhunters". No era això, companys del PSOE, era això, no Susana? (Patético y de perdedores que el PP sugiera una coalición con el PSOE. Más que nunca hay que derrotarlos para que España cambie.)

Per cert, ahir després del resultat del Comitè Federal Pedro Sánchez va trencar el seu silenci amb aquesta piulada: "Pronto llegará el momento en que la militancia recupere y reconstruya su PSOE. Un PSOE autónomo, alejado del PP, donde la base decida. Fuerza"

Quedarà militància?

No és un PSOE, aquest d'avui, com a mínim per a socialistes catalans, tampoc per a molts socialistes espanyols...

Minuts Musicals retrobats amb Bruce Springsteen i "Born to Run"

Jo, al contrari dels protagonistes d'aquesta cançó de Bruce Springsteen (una de les 5 millors, sens dubte, fins i tot de les 3 primeres!), no vaig néixer per córrer, però des que vaig començar a fer-ho no he pogut parar... fins ara!

Ara una rutinària operació em fa parar el ritme; sé que hauré d'estar uns dies sense fer esforços i córrer n'és un, però segur que trobaré la manera de seguir actiu!

Canta Bruce Springsteen a "Born to run" que han de marxar d'allà (de la ciutat que els atrapa, que els reté) mentre siguin joves; jo necessito sortir a córrer per sentir-me'n!

Ja ho veieu, són aquestes les meves cabòries avui, als quaranta-dos anys...





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

El vídeo de la setmana: estàs perdut al món com jo?

"Are You Lost In The World Like Me". Aquesta és pregunta que músic Moby ens llança en forma de cançó i que Steve Cutts ha il·lustrat d'una manera (com sempre amb ell) punyent en el vídeoclip de la cançó.

Quin món aquest nostre, que ja preveu semàfors per a vianants que caminen capcots, amb la mirada baixa, però no (necessàriament) de tristesa sinó perquè no hi veuen més enllà de la pantalla del seu telèfon, possiblement la seva part més intel·ligent!

Sí, Moby, jo a vegades també em sento perdut, en aquest món...



Bon divendres!

Sense córrer

Pels carrers que intermitentment ressegueixo de matinada sovint topo amb la mateixa gent: un senyor que camina, un altre que s'espera que el passin a buscar per anar a treballar, unes dones que s'afanyen a netejar una oficina, un operari del servei de neteja municipal de Girona que deixa anar un rastre de puro, un vell que, amb el bastó entre les cames, s'asseu en una marquesina...

Fa setmanes que no veig el vell, que veig la marquesina deshabitada; això mateix també va passar mesos enrere i, com aquests dies, ja em temia el pitjor: el vell ja no necessita el bastó! Però un dia el vaig veure de nou, no a la marquesina, sinó de camí, amb un pas lent i feixuc... El tornaré a veure de nou? No els propers dies...

Els propers dies estaré convalescent per una petita operació, res greu, ja hi he passat abans; de fet més que la operació en sí m'amoïna el temps de recuperació que requerirà, m'han dit, uns deu o quinze dies que se'm faran eterns; podré fer vida normal i treballar a partir de dilluns, això cap problema, però no podré  fer esforços, és a dir sortir a córrer de matinada com tinc per costum fer, i és precisament això, per indignació (moderada) de la meva dona, el que més m'angoixa! Se'm faran llargs els dies de recuperació...

Em pregunto si pels qui jo em pregunto quan surto a córrer es preguntaran per mi... No passeu ànsia, més aviat que tard tornaré a córrer pels vostres carrers!