Pep Guardiola el dia que va explotar. Foto: El País - CHRISTOF STACHE (AFP) |
Les paraules de Guardiola destil·laven malestar, un malestar que ben segur té la seva llavor quan encara era entrenador del Barça i que s'ha anat gestant al llarg de la temporada passada; la gestació d'aquest malestar, però, s'ha alimentat més del que s'ha callat (o dit privadament) que no pas dit públicament.
És evident que entre uns i altres hi ha hagut diferències i la distància, més que llimar-les, les ha afilat!
Tot el què va dir Guardiola no va ser fruit de la improvisació; Guardiola, ja entrenador del Bayern, volia dir el què va dir i volia dir-ho en català. Hi ha qui diu que la pregunta estava més o menys pactada, que el periodista argentí que va fer la pregunta en català va parlar, una estona abans de la roda de premsa, amb Manel Estiarte, mà dreta de Guardiola; i davant la petició d'un periodista italià a Guardiola de traduir la resposta en Pep va dir-li: "non ti preocupare", afegint que la resposta era per Barcelona...
Guardiola, que com a entrenador del Barça es va buidar, va buidar el pap l'altre dia! Els seus motius tindrà i no seré jo qui els hi discutiré, però per mi Guardiola s'equivoca en una cosa: demanar que se'l deixi en pau!
Com a personatge públic que és en general, com a persona rellevant del món del futbol i de l'esport en particular, i sobretot com a barcelonista i ex-jugador i ex-entrenador, Pep Guardiola no pot exigir deixar de ser part de l'actualitat, per més que marxi a Nova York i es prengui un curs sabàtic... i encara menys en la temporada següent a la seva marxa del Barça!
Respecte a la resta, res a dir: els amics per anar a sopar, o deixar d'anar-hi, cadascú se'ls tria, també Pep Guardiola!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada