Lleó XIV, el mirall de les nostres contradiccions

El Papa Lleó XIV, durant la missa de Corpus que va fer a la Plaça Cibeles de Madrid, va pronunciar una frase, una sentència, que va cridar especialment l'atenció: "Ningú pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà." És una frase contundent, carn de titular, sense escapatòria possible: és una d'aquelles frases que et posen davant del mirall de les teves pròpies contradiccions i no et deixen mirar cap a un altre costat.

Jo, que soc agnòstic i no m'agenollo davant el Senyor, podria no sentir-me interpel·lat per aquesta frase i, no obstant, me'n sento. M'explico: la lectura més immediata de la frase apunta a aquelles persones manifestament religioses i creients, fidels servents de l'Església i dels seus valors, que al mateix temps menyspreen les persones migrades, sembren discursos d'odi i construeixen fronteres on l'Evangeli hi construiria ponts. No ens costaria gaire posar-hi noms de persones i de partits polítics. Però seria massa còmode quedar-nos aquí, assenyalant els altres. 

La frase ens l'hem d'aplicar cadascú de nosaltres, en les nostres pròpies contradiccions: les que hi ha entre el que creiem íntimament i el que diem que creiem, també entre el que pregonem i el que fem realment. I l'hem d'aplicar, també, a la mateixa Església, quan, per exemple, menysprea les víctimes d'abusos sexuals o quan ignora el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.

Ara que el Papa és a Catalunya, la frase cobra també una dimensió local. No es pot valorar la diversitat cultural i al mateix temps menysprear una llengua, el català, que és oficial, viva i d'ús comú. No es pot fer gala de la fraternitat i ignorar la realitat lingüística i cultural d'un poble. La frase del Papa, llegida en clau catalana, diu el mateix que en qualsevol altra clau: qui proclama uns valors, ha de viure'ls.

Al capdavall, la grandesa d'aquesta sentència és que no admet excepcions ni categories. Agenollar-se davant el Senyor, o fer gala dels valors de solidaritat i fraternitat, implica una coherència que no es pot seleccionar a la carta. I aquesta coherència no és una qüestió de perfecció, sinó de compromís: el compromís honest d'intentar ser allò que diem que som, sabent que no sempre ho aconseguirem, però sense deixar d'intentar-ho, mentre anem gestionant, com podem, les nostres pròpies contradiccions.

El Papa Lleó XIV ens ha fet de mirall de les nostres pròpies contradiccions; possiblement ell, quan s'hi mira cada matí, hi veu les seves...

Dones sense veu, ni vot

Cal reconèixer que l'església, com també passa amb les monarquies, sap fer una gran posada en escena en els moments clau, com la mort i comiat d'un papa i la celebració d'un conclave. L'escenificació, les coreografies, els vestits, etc., configuren un autèntic espectacle digne de veure.

Aquests dies ha estat especialment vistós la corrua de cardenals, vestits d'un vermell intens, sortint de Sant Pere del Vaticà acompanyant el fèretre del papa Francesc, o entrant a la Capella Sixtina per celebrar el conclave. Reconec que tota aquesta pompositat, potser fel fet de ser alhora un fet històric i excepcional, em meravella. Em meravella, però, alhora, no m'enlluerna prou per no veure que aquesta mateixa posada en escena posa en evidència el caràcter marcadament patriarcal de l'Església catòlica.

Segons dades del mateix Vaticà, aproximadament el 43 % religiosos i religioses consagrats són homes (monjos, capellans, frares, bisbes, etc.), mentre que aproximadament el 57 són dones (monges i religioses). És a dir, en una organització en què la majoria de membres són dones, aquestes no tenen amb prou feines veu, i no tenen, en absolut, vot.

La paradoxa és prou evident: l'Església catòlica, una organització profundament feminitzada per la base, amb centenars de milers de dones que dediquen la seva vida al servei religiós, a l’educació, la sanitat, la cura dels pobres i la pregària, manté les dones completament allunyades de les instàncies i dels organismes de decisió i, per tant, de poder. Les dones consagrades no tenen accés ni a dir missa ni a càrrecs de govern eclesiàstic rellevants, i el seu dret a vot és nul en els processos clau, no només el conclave que elegeix el papa de Roma, també en altres espais de decisió interns de les diòcesis i episcopats.

La paradoxa encara és més eixordadora quan la mateixa Església catòlica mentre predica (afortunadament) conceptes com la justícia, la dignitat humana i el valor del servei. Aquest és un dels temes que més debat genera aquests dies, també, i per més que el papa Francesc hagués fet gestos en favor d'una major visibilitat de les dones religioses, el paper que els segueix atorgant l'església és secundari i de submissió, i no d'apoderament i emancipació.

No sembla que amb Lleó XIV la situació de les dones religioses, dins l'Església catòlica, canviï substancialment, de manera que seguirà essent una organització amb una gran base femenina i una privilegiada cúpula masculina, on les que més hi treballen no decideixen res, no tenen veu, ni vot.

L'excusa episcopal

Hi ha cançons, també contes o pel·lícules, que no han envellit gaire bé, que el seu contingut, les seves lletres, més o menys literals, més o menys sibil·lines, han esdevingut anacròniques i grinyolen, avui, a les nostres orelles, pels canvis i actualització dels nostres valors.

Per poc que hi pensem una estona, ens vindran al cap cançons de tota mena, també d'infantils, i de tots els idiomes, també en català, en les que les seves lletres descriuen situacions d'abús i d'assetjament sexual: "El senyor Ramon", "La lluna, la pruna", "El gall i la gallina", "Tinc fam de tu" de Lax’n’Busto...

Algunes d'aquestes cançons les seguim cantant, fins i tot escoltant a les ràdios musicals o a les nostres llistes de reproducció, essent més o menys conscients que en algunes estrofes grinyolen. D'altres, potser caldria descatalogar-les o, com a mínim, no cantar-les en actes públics, com va fer l'alcalde de Vita (Àvila) amb una cançó que deia "Me encontré una niña sola en el bosque, la cogí la manita y la metí en mi camita. Le subí la faldita, le bajé la braguita", i que seguia, a la tornada, dient "La eché el primer caliqueño... La eché el segundo caliqueño... En el tercero ya no hay quien lo eche...ya no queda leche...ya no queda leche..."

Resulta evident que, per tradicional que al seu dia fos aquesta cançó, avui caldria descatalogar-la, de la mateixa manera que, se suposa, ja no es llencen burros des d'un campanar, ni s'empaiten ànecs, i possiblement algun dia no es faran, tampoc, ni "encierros" ni correbous enlloc.

I si aquí la patinada de l'alcalde va ser grossa, fins al punt que ni tan sols el seu partit (afortunadament), el PP, l'ha defensat, també ha estat notable la patinada del president de la Conferència Episcopal Espanyola i arquebisbe de Valladolid, Luis Argüello, que després de condemnar la cançó qualificant-la de reprovable, va afegir un "però" excusant a l'alcalde, demanant comprensió perquè ja sabem què passa a altes hores de la nit i amb la ingesta d'alcohol a les festes de molts pobles: "también creo que hay que poner las cosas en su contexto, es decir, que conociendo lo que es las fiestas de muchos pueblos, conociendo lo que pasa a altas horas de la madrugada después de haber bebido esto o lo otro, hay que situarlo en ese contexto."

Arribats a aquest punt, a mi personalment el que més m'ofèn són precisament aquestes excuses del president de la Conferència Episcopal Espanyola, ja que les seves paraules no les va dir, entenc, ni en el context de cap festa major, ni a altes hores de la matinada, ni després d'haver begut "esto o lo otro", sinó ben despert i serè, ben conscient; ell excusa l'alcalde, però ell d'excusa no en té cap.

La carn de Divendres Sant

Durant una colla d'anys era tradicional, entre una colla d'amics principalment empordanesos, o amb vincles amb l'Empordà, fer una costellada per Divendres Sant. La fèiem a Garriguella, a casa dels impulsors i amfitrions de la trobada, i a les costelles de xai s'hi sumaven botifarres i xuies, tot ben acompanyat amb mongetes seques i una mica d'amanida, i es rematava amb brunyols, naturalment de l'Empordà. La trobada tenia un caire amical i festiu, amb un toc reivindicatiu i contestatari, pel fet de menjar carn, volgudament, el Divendres Sant.

Aquest any la trobada no s'ha fet (els motius ara no venen al cas), i com si es tractés de l'energia (que mai es perd, sempre es transforma) ha nascut el que, sembla ser, serà una nova tradició familiar, de la meva família paterna: trobar-nos el Divendres Sant a la falda del Montgrí per a fer, i naturalment menjar, carn a la brasa. La motivació és sobretot trobar-nos, que la meva família paterna necessitem poques excuses per fer-ho (sense anar més lluny, avui mateix al voltant d'un festival de Mones de Pasqua), tot i que també hi sobrevola un punt contestatari, pel fet de menjar carn, volgudament, el Divendres Sant.

Sembla que enguany, però, el toc reivindicatiu i contestatari podria tenir menys sentit, arran d'unes suposades declaracions del papa Francesc, precisament sobre aquesta qüestió: "Come lo que quieras en Semana Santa, el sacrificio no está en el estómago, sino en el corazón".

El fragment del suposat discurs del papa Francesc, més llarg, fins i tot diu que "una deliciosa barbacoa o una carn ben guisada no et fa mala persona, de la mateixa manera que un filet de peix no et farà un sant".  Bé, en el missatge que em va arribar a mi, no diu "barbacoa" sinó "BBQ", i aquí ja podríem tenir una primera sospita: pel fet que faci servir l'abreviació BBQ? No, pel fet que ometés la paraula "asado", essent com és, argentí!

Bromes a banda, resulta que aquest discurs és fals, que de cap manera el papa Francesc va pronunciar aquestes paraules que han circulat i s'han fet virals. En el seu discurs de Quaresma, més aviat parlava, en relació amb el menjar, de dejú: "Es tiempo de actuar, y en Cuaresma actuar es también detenerse. Detenerse en oración, para acoger la Palabra de Dios, y detenerse como el samaritano, ante el hermano herido. El amor a Dios y al prójimo es un único amor. No tener otros dioses es detenerse ante la presencia de Dios, en la carne del prójimo. Por eso la oración, la limosna y el ayuno no son tres ejercicios independientes, sino un único movimiento de apertura, de vaciamiento: fuera los ídolos que nos agobian, fuera los apegos que nos aprisionan. Entonces el corazón atrofiado y aislado se despertará. Por tanto, desacelerar y detenerse. La dimensión contemplativa de la vida, que la Cuaresma nos hará redescubrir, movilizará nuevas energías."

En fi, de tot plegat en podem extreure com a mínim dues lliçons. La primera, que seguim tenint molta facilitat per combregar amb rodes de molí; la segona, que el Divendres Sant tothom mengi el que vulgui, digui el que digui (o el que no digui) el papa Francesc.

La conclusió de tot plegat és que tot apunta que l'any vinent, per Divendres Sant, la meva família paterna ens trobarem de nou per a fer carn a la brasa, i compartir taula...

No és fumata blanca, sinó cortina de fum

Solsona és, aquests dies, l'epicentre d'un terratrèmol episcopal l'ona expansiva del qual fins i tot arriba al Vaticà!

No passa cada dia que tot un bisbe deixi la birreta per, suposadament, amor! La realitat supera la ficció, i les persones que coneixen el personatge, Xavier Novell, i les seves circumstàncies diuen que de relatar-la la seva història no seria ben bé com la de la mini sèrie "El pájaro espino".

No, rere aquesta sorprenent i inesperada història d'amor, diuen, se n'amaguen d'altres de més fosques que dibuixen la trajectòria del bisbe emèrit amb més ombres que llums...

Personatge controvertit, el seu pas per les parròquies i la diòcesi ja va generar soroll, sobretot per les seves opinions ultra conservadores contra l'homosexualitat i l'avortament, i també, sembla ser, per unes formes no sempre prou ortodoxes.

Hi ha qui assegura que més que una dimissió és una destitució, dictada directament des de Roma, i que la història d'amor, que ben bé pot ser certa, també serveix de cortina de fum per, simplement, desaparèixer.

A la ficció generalment els personatges són planers, fets d'una sola peça, siguin bons o dolents; és cert que darrerament cada vegada hi ha més personatges complexos, farcits de matisos i contradiccions, de plecs que amaguen secrets inconfessables, visibles només als ulls de Déu, o ni això!

Aquest és un retrat més aproximat a la realitat, i és per això que aquests personatges ens solen agradar més; al capdavall nosaltres, com Jordi Pujol, o Alfons Quintà, també som llum, també som ombra...

Ara per ara, del Bisbe emèrit de Solsona, Xavier Novell, és més interessant el que es calla, que el que es diu d'ell, i qui sap si algun dia coneixerem les veritables causes de la decisió, i de si ha estat seva, o no...

I si és possible, abans de veure-ho a la ficció, en format sèrie o pel·lícula, m'agradaria veure-ho als mitjans...

Deixeu que els infants vinguin a mi...

La cita evangèlica (Marc 10,13-16), en boca de segons quin capellà, no pot ser més desafortunada.

Sorpresos i, sobretot, indignats descobrim les vergonyes, els crims, que massa capellans amagaven sota la sotana; crims contra infants que si s'atrevien a explicar-ho a casa topaven amb la llei del silenci, qui sap si per por, per vergonya o per tot i més alhora!

El degoteig de casos no s'atura i és admirable la valentia dels qui, ja adults, confessen, ara sí obertament i no en un confessionari resclosit i pervers, els abusos sexuals dels que van ser víctimes a mans de monjos o capellans.

Montserrat, Vilobí d'Onyar o Constantí es sumen a una pecadora ruta d'abusos sexuals massa anys silenciats.

No ens sorprèn, ara que ell també ha confessat, que al músic Joan Reig li sortís a mode terapèutic la cançó Corvus, publicada en el darrer disc d'Els Pets, Som (RGB Suports, 2018):

(Fragment)
"On era el teu Déu quan la meva pell tocaves
i on era el meu quan jo espantat callava,
encara sento aquella olor de pa d’hòstia i vi dolç,
sotanes, sermons, creus cobertes de pols."

I resulta terriblement versemblant la lletra de la cançó "Oració" del grup banyolí Kitsch. No és que la cançó ara, amb tot plegat, prengui un nou sentit, possiblement aquest és el sentit que aquesta oració ha tingut sempre!

"Deixeu que els nens vinguin a mi,
deixeu-me sentir la seva pell a prop,
l'escalfor de cossos menuts i fràgils.
Deixeu-me divertir amb els tendres infants,
destrossar la seva innocència d'àngels,
tacar de sang les meves mans infames.
El seu infern serà el meu rosari,
jo necessito d'ells, jo necessito estar-hi.
Deixeu-me tastar el seu encant,
deixeu-me destrossar els tendres infants,
tacar de sang les meves mans infames.
Deixeu que els nens vinguin a mi."