Man on the Moon. Minuts Musicals històrics.

El 17 de gener de 1949 va néixer a Nova York l'artista còmic Andy Kaufman.

A mitjans dels anys setanta del segle passat la seva popularitat va créixer gràcies a la participació en programes de televisió com "Saturday Night Live" i "Taxi". Kaufman sorprenia pel seu estil de comèdia provocador, fonamentat en l'absurditat i en la manipulació de les expectatives del públic. Era d'aquells artistes que no deixava indiferent, que en certa manera incomodava; d'aquells que o t'agrada o l'odies...

Andy Kaufman va morir prematurament el 16 de maig de 1984 a l'edat de 35 anys, víctima d'un càncer de pulmó. Hi ha qui considera, però, que la seva mort va ser un engany, una broma més, rumor alimentat per la sospita d'haver vist aparèixer algun dels seus personatges en algun club de comèdia.

L'any 1999 el director de cinema Milos Forman va estrenar la pel·lícula "Man on the Moon", una biografia d'Andy Kaufman interpretat pel també còmic Jim Carrey. Milos Forman va prendre el títol de la pel·lícula de la cançó "Man on de Moon" que el grup REM va publicar l'any 1992 dins el disc "Automatic for the People", mode d'homenatge a Kaufman.

Naturalment, la cançó té un lloc destacat en la banda sonora de la pel·lícula, i per a l'ocasió REM en van compondre una altra, també inspirada en la vida d'Andy Kaufman: "The Great Beyond".

Minuts Musicals localitzats a la lluna

Ens agradaria tenir-la en un cove però ja sabem que això és missió impossible! Podem conformar-nos, com cantaven Sau, en tenir-la reflectida dins la copa...

"Sé molt bé que des d'aquest bar
Jo no puc arribar on ets tu,
Però dins la meva copa veig
Reflexada la teva llum, me la beuré;
Servil i acabat boig per tu."

A la lluna, se suposa, ja hi hem anat. Dic se suposa perquè hi ha qui encara defensa que tot plegat va ser un muntatge. Hi hem anat i tornat, i hi ha qui sembla estar-hi tot sovint, com a mínim a la de València!

La lluna és com un metrònom i marca el compàs de la nostra vida amb el seu cicle: ara nova, ara creixent, després plena, desprès minvant... La lluna, a més, sempre hi és encara que no ho sembli, encara que es camufli, i tot i no tenir llum pròpia la que ens regala del Sol és un far!

I és que excepte l'estúpid, que només mira el dit de qui l'assenyala, a la resta ens encanta, fins i tot embadaleix, mirar-la.

Hi ha qui també la canta, li canta...

Minuts Musicals localitzats al món

"Que boig el món", canten Lax'n'Busto, i ja ens ho advertien, als anys vuitanta, Tears for Fears quan cantaven "Everybody Wants To Rule The World" (tothom vol governar el món). I per més que Louis Armstrong s'esforcés a cantar-nos com de meravellós és el món ("What a Wonderful World") anys més tard REM van cantar, com si fos una premonició, sobre la fi del món tal i com el coneixem amb "It's The End Of The World As We Know It (And I Feel Fine)".

Tenim el món a les nostres mans, i sembla no importar-nos... Podríem tornar-lo a l'home que (ens) va vendre el món ("The Man Who Sold The World"), cançó de David Bowie de la que Nirvana en van fer una extraordinària versió.

"El món volta" cantava el mític Jimmy Fontana amb "Il Mondo", i ens la cantava fins i tot en català... És clar que si hi ha una versió que m'agrada especialment d'aquesta cançó és la del grup italià Punkreas...

Per més boig que estigui, per més que tothom el vulgui governar, per més que s'acabi o sigui meravellós, el que és evident és que malgrat tot...

"El món volta
i ni un moment pot aturar-se..."

#MinutsMusicals de versions amb "Pale Blue Eyes"

The Velvet Underground era molt més que Lou Reed, és evident, tot i que hi ha molt de Lou Reed en la Velvet Underground.

The Velvet Underground és un d'aquells grups que semblen ser, amb el pas dels anys, més citats que escoltats, grups de culte que han inspirat molts altres artistes i bandes, però que no van vendre discs a dojo...

El binomi creatiu Reed/Cale va donar des del principi cançons enormes de la talla de "Venus in Furs", "Heroin" "Sunday Morning", "Femme Fatale" o "I'll Be Your Mirror".

Però si l'època era convulsa (finals dels anys seixanta, principis dels setanta del segle passat) també ho era la vida dins el grup, que va tenir com a mànager a Andy Warhol fins que Reed en va voler prescindir, com va prescindir també, sembla que per elecció de la resta de la banda, de John Cale a partir de la gestació del tercer disc del grup, publicat l'any 1969 amb el mateix nom de la banda, "The Velvet Underground", i en el que Reed apareix com a únic compositor de les cançons.

Aquest disc transforma la sonoritat del grup, més tranquil·la i allunyada de l'experimental dels inicis, en la que Lou Reed trobarà també el seu propi só quan iniciï la seva carrera musical en solitari.

El disc conté grans cançons, però per mi destaca especialment la melòdica "Pale Blue Eyes", una cançó d'amor farcida de tristesa i alegria, una cançó d'amor gens ensucrada que evoca uns ulls blaus que encisen alhora que són, per moments, la perdició...

La cançó ha estat versionada entre d'altres per Patti Smith, poc després que es publiqués, però va viure una segona joventut amb la versió que REM va fer l'any 1987; a mitjans dels anys noranta la cantant brasilera Marisa Monte també en va fer una magnífica versió.

Avui escoltarem l'original de la Velvet, i les versions de Patti Smith, de REM i de Marisa Monte... I sou dels que heu escoltat poc The Velvet Underground us animo a fer un repàs per la seva discografia, hi trobareu autèntiques perles!









També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions amb la petita ajuda d'uns amics...

#MinutsMusicals per la #fidelmón!

Tinc una mala notícia: el món s'acaba! Avui el nostre món s'acaba! Així ho han pronosticat alguns fruit de les seves interpretacions del calendari Maia.

Però també en tinc una de bona: el món s'acaba, sí, però, com deia Xavier Grasset fa una dècada a Catalunya Ràdio, "El món s'acaba... però s'acaba bé!"

Avui el món no s'acabarà, diuen els de la Nasa... el què molts interpreten del calendari Maia no és la desaparició apocalíptica del nostre món, sinó un canvi de cicle...

Però això del canvi de cicle no és massa concret, i tothom es fa el seu propi canvi de cicle:

• Canvi de cicle a Catalunya amb aquesta nova legislatura que comença? Canvi que no tothom veu amb bons ulls!
• Canvi de cicle econòmic?
• Canvi de cicle amb la fi de Mourinho al Real Madrid? La torna del "fin de ciclo"?
• ...

En fi, avui potser encara és aviat per percebre amb certa tangibilitat el canvi de cicle. The Doors cantaven The End, deien que era el final... Anys més tard REM cantaven la fí del món, però la fi del món com el coneixem  i afegien que es sentien bé!

Possiblement en el títol de la cançó de REM hi ha la clau per entrendre-ho tot plegat: It's the end of the world as we know it (and I feel fine)

Tan de bó que sí, que aquest vell món com el coneixem avui s'acabi i fem entre tots i totes un nou món!