La victòria moral

"Entro en un restaurant i la gent es posa a aplaudir". Amb aquest titular presentava en portada, el dijous de la setmana passada el diari El Punt Avui, l'entrevista a Xavier Trias, regidor de l'Ajuntament de Barcelona.

No vaig llegir l'entrevista, en part per mandra, en part, ho reconec, per desinterès, però el titular descrivia prou gràficament una situació que em va fer pensar en allò de la victòria moral (de fet la seva va ser tant inapel·lable com inefectiva), a risc d'acabar esdevenint, els aplaudiments populars, en premi de consolació.

Està bé que Xavier Trias, com tants altres regidors i regidores que han vist frustrades les seves aspiracions a ser alcaldes o alcaldesses, rebi mostres de suport i escalf, fins i tot de reconeixement; aquests aplaudiments, no en dubto, ben segur ajuden a pair el disgust de l'imprevisible (?) ple de constitució i investidura, que com bé sabem va acabar amb Collboni d'alcalde i ell etzibant un sorprenent "que us bombin!"

Mentre aplaudeixen a Trias, xiulen (tot i que tampoc sempre i arreu) a l'alcalde Collboni; mentre Xavier Trias rep aplaudiments, Jaume Collboni va fent d'alcalde, potser amb l'esperança que els xiulets es vagin atenuant i que la seva projecció institucional d'alcalde vagi consolidant-se i creixent i, amb més o menys entusiasme, amb més o menys resignació, uns l'aniran acceptant, d'altres simplement s'hi aniran acostumant.

El titular interior de l'entrevista, diferent, també mereix un comentari, encara que sigui breu: "Cada dia em fan tornar més independentista." El titular abona la tesi que això de ser independentista no és com estar embarassada, que bé ho estàs, bé no ho estàs. D'independentista (s'interpreta pel titular) se'n pot ser molt, se'n pot ser poc, se'n pot ser una mica, se'n pot ser a estones o ser-ne per moments, i naturalment se'n pot no ser...

Xavier Trias, ara per ara possiblement més que ningú altre, és el millor exponent d'aquest tipus d'independentista, del que modula el seu grau d'adhesió i de discurs i, lluny de ser un defecte, per a mi és una virtut. Situant-se, en la campanya electoral, en aquesta frontera, en aquest espai d'aiguabarreig, ha pogut guanyar les eleccions, malgrat que no hagi pogut ser alcalde. Segurament l'han votat no independentistes que avui, com els independentistes, també l'aplaudeixen...

Barcelona m'esborrona

En la majoria dels ajuntaments del país els pactes designar alcaldies i formar governs s'han fet amb prou temps, amb independència de la combinació cromàtica de cada pacte. A Barcelona, sembla ser, el resultat es va decidir just al darrer moment, quasi fregant el temps de descompte. Això és si més no el que alguns diuen, entenc que, com els que poden dir el contrari, interessadament.

El pacte de Barcelona és d'una naturalesa curiosa, i no tant per la combinació de partits, de semblants podria haver-n'hi rèpliques en altres municipis, sinó per la intenció del vot: votar un alcalde, només, perquè un altre no ho sigui.

És clar que això no és cap novetat, en aquesta mateixa plaça va fer-ho Manuel Valls fa quatre anys, ni tampoc dic que sigui il·legítim, car la llei ho permet, però l'abús i reiteració d'aquesta pràctica potser hauria de ser motiu, com a mínim, de reflexió.

En general els pactes entre partits solen cosir alcaldia i govern, i és cert que pot haver-hi algun tipus d'acord per a facilitar una investidura sense voler entrar a govern; en el cas d'ara a Barcelona, aquesta situació s'ha portat a un nou extrem.

No puc evitar fer un paral·lelisme amb el món de l'esport: perduda la possibilitat del Barça de guanyar la Champions, el següent objectiu és que no la guanyi el Madrid, fins al punt que més d'un voldria fins i tot que el Barça reforcés els rivals del rival amb jugadors propis per assegurar-se'n encara més l'eliminació.

La derrota del rival és (vet aquí la il·lusió) viscuda com una victòria pròpia, celebrada a vegades de forma més expansiva que una pròpia victòria.

Ada Colau i els Comuns, com Sirera i el Partit Popular, sobretot volien que Xavier Trias no guanyés i al final s'ha mostrat que estaven disposats a impedir que fos alcalde no sé si a qualsevol preu, com a mínim al de sumar els seus vots als del Partit Popular.

Barcelona m'esborrona, l'alcalde Collboni, amb un govern en franca minoria, em fa patir... 

El vídeo de la setmana: amb l'aigua al coll(boni)

Temps era temps les campanyes electorals de les municipals tenien en els carrers la seva principal via de difusió: mítings, enganxada de cartells, presència als barris...

Tot això, actualitzat i posat al dia, encara persisteix en les campanyes electorals d'avui, però des de fa uns anys les campanyes en general, també les municipals, prenen vida, cos i forma, a internet i les xarxes socials!

El vídeo de campanya és, de fa uns anys, un element imprescindible (?) per a qualsevol candidat. De vídeos n'hi ha de molts tipus, des dels més casolans, gestats i parits pràcticament a casa, fins als d'agència de publicitat i màrqueting, per més casolans que alguns vulguin semblar...

Jo, en matèria de vídeo, de l'any 2007 destacaria el de la presentació de la candidatura, l'any 2011 vaig fer aquest, totalment casolà...



Amb els vídeos electorals cal anar amb compte! El salt endavant que fa 4 anys volia fer va ser finalment un salt enrere més gran... Avís per a navegants!

Enguany no he fet cap vídeo; tenia un parell d'idees, però entre l'important i l'imprescindible, vaig prioritzar l'imprescindible...

Dels vídeos electorals que sí s'ha parlat són d'aquests d'en Jaume Collboni (també del "run run de la Colau!")

Tan de bo siguin aquests, només, els cops (electorals) que Collboni s'endugui d'aquestes eleccions...



I que sigui només Risto Mejide qui posi a Collboni amb l'aigua al coll!



Ah per cert! Com en Collboni a Barcelona, no em votis a mi tampoc a Sarrià de Ter si...



Bon divendres i tranquils, la bona notícia és que avui s'acaba la campanya electoral de les municipals'15... la dolenta que només s'acaba la primera de les 3 campanyes electorals que tindrem aquest 2015!