En la majoria dels ajuntaments del país els pactes designar alcaldies i formar governs s'han fet amb prou temps, amb independència de la combinació cromàtica de cada pacte. A Barcelona, sembla ser, el resultat es va decidir just al darrer moment, quasi fregant el temps de descompte. Això és si més no el que alguns diuen, entenc que, com els que poden dir el contrari, interessadament.
El pacte de Barcelona és d'una naturalesa curiosa, i no tant per la combinació de partits, de semblants podria haver-n'hi rèpliques en altres municipis, sinó per la intenció del vot: votar un alcalde, només, perquè un altre no ho sigui.
És clar que això no és cap novetat, en aquesta mateixa plaça va fer-ho Manuel Valls fa quatre anys, ni tampoc dic que sigui il·legítim, car la llei ho permet, però l'abús i reiteració d'aquesta pràctica potser hauria de ser motiu, com a mínim, de reflexió.
En general els pactes entre partits solen cosir alcaldia i govern, i és cert que pot haver-hi algun tipus d'acord per a facilitar una investidura sense voler entrar a govern; en el cas d'ara a Barcelona, aquesta situació s'ha portat a un nou extrem.
No puc evitar fer un paral·lelisme amb el món de l'esport: perduda la possibilitat del Barça de guanyar la Champions, el següent objectiu és que no la guanyi el Madrid, fins al punt que més d'un voldria fins i tot que el Barça reforcés els rivals del rival amb jugadors propis per assegurar-se'n encara més l'eliminació.
La derrota del rival és (vet aquí la il·lusió) viscuda com una victòria pròpia, celebrada a vegades de forma més expansiva que una pròpia victòria.
Ada Colau i els Comuns, com Sirera i el Partit Popular, sobretot volien que Xavier Trias no guanyés i al final s'ha mostrat que estaven disposats a impedir que fos alcalde no sé si a qualsevol preu, com a mínim al de sumar els seus vots als del Partit Popular.
Barcelona m'esborrona, l'alcalde Collboni, amb un govern en franca minoria, em fa patir...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada