Aquests dies reunir-nos és qüestió de "clic", de fer clic al programa o aplicació de videoconferència? Sí, i també de fer clic a la càmera de fotos!
Per poc que sovintegeu les xarxes socials haureu vist, aquestes setmanes, innumerables fotografies de captures de pantalla de reunions en línia, aquelles imatges en la que es veu una quadrícula de persones suposadament reunides a distància, a través d’aquestes aplicacions i programes de videoconferència que tant s’han popularitzat darrerament. Jo mateix n’he fet i compartit més d’una, fins i tot de reunions familiars!
Tantes reunions presencials que havíem fet fins a l’estat d’alarma i confinament i tan poques fotos, i tantes fotos que estem fent ara de (quasi) totes les reunions virtuals des de l’estat d’alarma i el confinament.
És curiós aquest sorprenent acte reflex de no poder evitar fer una captura de pantalla mentre participes en una d’aquestes reunions en línia, fruit (entenc) del mimetisme (tendència a fer el mateix que fan els altres), i també de deixar constància i testimoni gràfic d’aquest moment excepcional.
Compartir la nostra vida a les xarxes ja és quelcom que fèiem abans del confinament, però em sembla que des d’aleshores és molt poca la vida que no compartim virtualment per terra, mar i aire. També teniu aquesta impressió?
D’entre les moltes lliçons i reflexions que aquests dies intentem extreure de tot plegat, és redundant la de valorar quines coses romandran una vegada recuperada (?) la normalitat (?), i em temo que això de deixar registre gràfic de les reunions que fem possiblement es mantindrà; d’entrada per la novetat de les primeres, i després perquè ja serà, aleshores, un hàbit adquirit.
El que m’inquieta de tot aquest assumpte és la motivació profunda d’aquesta necessitat de deixar constància de tot, i no sé si en el fons, i potser sense ser-ne del tot conscients, estem transitant cap a una societat permanentment enregistrada i retransmesa, com aquell episodi de Black Mirror...
Tal vegada les fotos de les reunions en línia són un símptoma que hauríem d'atendre, a banda d’una (entretinguda) anècdota...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada